RELATS PARTICIPANTS AL REPTE LITERARI ESTACIONAL D'ESTIU 2025

 

Fotografia: "La gavina Barcelonina",
 de Tania García


 

RECORDADME

 Autora: Montserrat Pérez Martínez

 

          Antes de nacer, Juan Salvador ya había caído en el olvido.

 

          «Estoy de tres faltas…», confesó la gestante. Y la otra parte implicada tomó las de Villadiego dejando a madre e hijo en manos del olvido.

          «Ábrete, mujer, ¡empuja!», vociferaba crispada la comadrona ante la pasividad de la parturienta. «¡¿Acaso se te olvida lo que llevas dentro?!»

          La criatura llegó al mundo y, a duras penas, se mantuvo en él. La madre, con enorme desafecto, se limitó a cubrir sus necesidades básicas y, cuando el crío pudo valerse, lo dejó a la buena de Dios.

          En la escuela, la vida del chiquillo continuó gobernada por el olvido: a los compañeros se les pasaba sortearlo para el partido; invitarlo a cumpleaños… Y tan fácil resultaba de olvidar que, cuando fueron de excursión a pasear en Las Golondrinas, allí se lo dejaron ―el recuento, al bajar del autobús, delató el olvido.

          También fue olvidado epistolarmente: tras muchos años escribiéndose con su enamorada, la destinataria dejó de responderle, así sin más explicación.

          En el trabajo, otro tanto: al finalizar la jornada, los compañeros quedaban para tomar algo, pero nunca contaban con él.

 

          Intuyendo cercano el tiempo de finar, Juan Salvador cavila sobre qué puede hacer para ser recordado póstumamente; porque, si en vida, ya ha caído en el olvido de todos, pues post mortem...

          «¡Ya sé: escribiré un libro!»

 

***

 

          «Coge cajas y saca los trastos del muerto», ordenó a su hijo la propietaria de la taberna Aldazabal y también del piso superior del que Juan Salvador era inquilino. Soltando improperios, el vástago encajó las escasas pertenencias del difunto; excepto un manuscrito que reposaba sobre la bandeja de la impresora.

 

          Meses después, Aitor Aldazabal, más dado a montar pinxos que frases, disfrutaba del gran éxito de su primera ―y, seguramente, única― novela: Recordadme.



*



 LA GAVINA ENAMORADA

Autora: Judit Perich


L’estiu, tant calorós com refrescant. La primavera ja ha caigut en l’oblit i el port de Barcelona és ple; gent amunt i avall passejant, locals i turistes caminant entre els top manta que els ofereixen ulleres de sol i pel·lícules gravades en algun CD de segona mà, mentre les xerrades envaeixen el panorama en innumerables idiomes entrecreuant-se en un vals sota el sol radiant, acompanyat per les fermes onades que trenquen contra el Moll de la Fusta, i el cant de les gavines. Però jo només podia parar atenció a una cosa: un cercle de pedres blanques curosament dibuixat al punt on acaba la terra i comença l’aigua. Ningú gosava passar-hi a prop; era tant bonic que fins i tot als més destralers els sabia greu fer-lo malbé. Per això ningú el tocava. Com a mínim, cap adult. Als volts de la tarda, vaig veure uns nens que, jugant, van agafar aquelles pedres i se les van emportar. La bellesa poc havia durat. Però, miraculosament, quant vaig tornar al port al dia següent el cercle estava refet. Que havien tornat les pedres, aquells nens entremaliats? Aquest cop vaig ser jo qui va agafar una la va apartar del cercle, només per veure què passava. I, aleshores, em vaig adonar.

Una gavina, blanca i majestuosa, movent elegantment les seves ales de cendra, va recollir la pedra i la va tornar a portar al cercle, deixant-la en la seva posició original. Això no ho havia vist mai. Em va sobtar tant que vaig quedar-me una estona a espiar. I ho vaig veure. Aquella gavina festejava amb una altre, i estava fent aquell cercle de pedres per conquerir-la. Aleshores ho vaig pensar. Només hi ha una màgia més forta que la de la natura: la màgia de l’amor.


*


ENYORANÇA 

Autor: Joan Cors

 

   Oh, gavina voladora, que volteges sobre el mar-

   Així comença una cançó de la Maria del Mar Bonet.

   I el Quim amb els auriculars posats anava escoltant la peça, assegut en un penya-segat a la vora del mar, mentre les ol-les esclataven en xocar contra les roques i les gavines revolaven al seu costat. Pensava amb la Laura. Cada cop que podia, venia a aquest indret a fer un mos per berenar i contemplar l’aigua tal com feia amb la seva estimada Laura. S’havien conegut a la universitat i al cap d’uns anys es van tornar a trobar i la flama de l’amor es va encendre entre ells. Va ser un temps molt feliç el que va passar amb aquella noia de cabells rossos i ulls blaus, que es va acabar quan la Laura va conèixer a un altre home i el va deixar.

   Ja ha caigut en l’oblit, aquella malifeta que li va fer, però els seus sentiments per la Laura encara eren molt forts i faria falta molt de temps per oblidar-la. N’estava molt enamorat, però tot es va acabar aquell dia.

   Tot embadalit mirant  els vaixells que arribaven a port i amb el rum-rum de l’aigua va quedar endormiscat. En somnis veia a la Laura tornar al seu costat i tornar a gaudir de la seva presència.

   Una gavina que picotejava les engrunes del seu berenar el va desvetllar.


*


ELS LLENÇOLS, COM CAUEN

Autora: Mireia Balasch

Ha llençat la maleta. Vella, esfilagarsada, d’un color llampant passat de moda. Li agradava? No, gens ni mica. L’havia triada ell.

          Tela dura, tanques en forma de cinturó, sense rodes ni combinació. El cadenat, una llosa, com les que arrosseguen els presos innocents a les novel·les vuitcentistes.

          Cinc minuts després del comiat, la rampoina ja ha caigut en l’oblit.

          A la mà, la nova. Blava. Cinquanta centímetres d’alçada. S’ha comprat unes Victòria del mateix to. Cada matí admira l’equipatge des del llit i agraeix el regal a les amigues.

          Un dels plaers de la viudetat: la bústia. Revisar-la cada dos dies, un ritual càndid, diminut. Fa girar la claueta i s’imagina una llum daurada inundant l’entrada. Es distreu estudiant la publicitat dels supermercats, adquireix tots els regals de l’empresa de cosmètics de moda (encara que no els necessiti) i paladeja les comunicacions de la Cambra de Comerç. Cada mes, li dona una alegria.

          Al correu, un dematí, la papereta. No hauria dit mai que el seu home rebés les ofertes dels viatges de la Imserso. En troba mitja dotzena a un calaix de l’escriptori.

          Abans de reduir la butlleta a miques hi passeja el tou d’un dit. Tanca els ulls. La desplega. La capgira. En descloure’ls, un nom: Galícia. Mai el destí ha estat tan encertat.

          Fa una darrera llambregada al mirall. Sembla més alta.

          L’Atlàntic l’espera.

          Quan torni, gaudirà de veure els seus llençols polits, com cauen.


*


VOLANDO COMO UNA GAVIOTA

Autora: Roser Lorite

           Hace ya muchos años, por estas fechas de verano, acostumbrábamos mi padre y mis hermanos a ir a los baños San Sebastián, allá en la Barceloneta. Íbamos cargados con todos los bártulos, sombrilla, toallas, cubitos y palas para hacer castillos de arena y papá siempre llevaba su cámara fotográfica para inmortalizar aquellos momentos. Tenemos fotos jugando en el mar, yo nadaba como una sirenita, y al mediodía comiendo la paella familiar. Uno de aquellos días, después de comer, estábamos reposando estirados a la sombra y de repente aterrizó allí mismo, muy cerca de mis pies, una gaviota. Se puso a pasear delante de nosotros y papá sacó su cámara y le hizo varias fotos. La gaviota posaba con elegancia y hasta que papá no paró de tomarle toda clase de fotografías, ella no emprendió el vuelo.

          Aquella misma noche, quizás por la calentura de tomar tanto sol, soñé que volaba como la gaviota. Yo era la gaviota. Volaba rozando el mar, sintiendo su perfume salobre, viendo los pececillos en el fondo. Me sentía libre y feliz y hasta me atrevía a alzar el vuelo y llegar muy cerca del Tibidabo. Era una sensación indescriptible que me llenaba de felicidad. Pero de repente, notaba que perdía energía y necesitaba posarme sobre las calles de la ciudad. La gente que paseaba, algunos se asustaban con mi aleteo y me querían atrapar. Entonces me despertaba alterada. Aquel sueño se convirtió en recurrente y una terapeuta me interpretó su significado. Yo necesitaba volar y deshacerme de la influencia que ejercía mi padre. Pocos años después, mi padre falleció y no tuve más remedió que volar yo sola.

          El tiempo sí que vuela y ahora me siento nuevamente atrapada, luchando cada día con una solitud que me golpea. Quisiera ser aquella gaviota y volar alto, lejos, liberada, pero ya ha caído en el olvido.

 

                                                                                        


Comentaris

  1. Desnudar el alma puede ser enriquecedor para los que se sienten identificados y hermanados contigo, con tu propia experiencia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada