Planeta Lletra

  Feia temps que no hi anava al poble. M’era dolorós pensar que ja no m’hi quedava ningú de la família. Però, algun cop, em carregava de valor i m’hi acostava. Era a una hora de camí, res comparant amb d’altres pobles que queden molt lluny per a les persones que també els enyoren. Però bastant quan has de traspassar els límits de la nostàlgia. Aquell dia, com si una ànima   d’un altre món m’hagués avisat, vaig agafar el cotxe i hi vaig anar. Vaig entrar directament pel carreró que permet pas als veïns. No vaig ni fer la volta pel poble per entrar, com d’altres vegades, pel camí que condueix cap a la part alta, al veïnat on hi la casa, la casa dels avis. Vaig estacionar el cotxe davant la porta del darrera de l’habitacle, on el jardí, ara era buit de vegetació, sense tanca i obert al veïnat. Vaig alçar la mirada per contemplar la vella persiana verda de fusta desplegable que protegia la   finestra de l’habitació on vaig néixer. M’hi vaig estar una estona contemplant i absorbint   el