Planeta Lletra

  La Petra no era pas la xica més ben tractada de petita. Els grans no tenien massa temps per a dedicar li ho. Tenia més records que imatges materialitzades ja que era una   època en què no se’n feien gaire de fotografies. No tothom tenia màquina, ni diners per carrets o revelats. En disposava d’una però, on se la veia amb els ulls empetitits pel posat d’arronsar els llavis i flexionar les celles en no voler ensenyar bé el seu rostre, perquè havia sentit dir que no era massa agraciat. I va anar creixent amb aquestes idees distorsionades. L’àvia sí que de tant en tant, li feia festes i li deia paraules boniques. En   els seus dos anyets sortia en una estampa tota riallera, a coll, assenyalat endavant amb el ditet en veure algun animaló, joguina o alguna cosa que li cridava l’atenció. L’adolescència no va ser millor, ans al contrari, s’avergonyia de la seva silueta, sempre una mica més arrodonida del que s’esperava pels cànons; les ulleres li cobrien uns ulls que no demostraven tot e