divendres, 24 de març de 2017

Paisatge

Platja mediterrània

a recer de les pinedes.

Mar immòbil suspès a l’horitzó blau.

Sol de migjorn, sal als llavis.

Aigua presa al roquissar.

Traç de vaixell,

solc d’escuma.

Guspires de cel que

entapissen el mar.

Poema escrit per la Núria López

dijous, 23 de març de 2017

Vaivenes

Había cambiado el peto impermeable y las botas de agua por la elegante indumentaria; la fiambrera de aluminio y el botellín por el refinado servicio de mesa, y la compañía del humilde Nazim por la del distinguido capitán de MSC Fantasía.
«Aquí no huele a mar, las olas no salpican y ni tan siquiera se percibe el más mínimo balanceo. Por supuesto que bonito es, merecido tiene el apodo de "el barco más bonito del mundo", pero un barco... no, un barco no es... Esto es una ciudad de vacaciones flotante —pensaba Zenón a bordo del crucero con el que sus hijas le habían obsequiado con motivo de su jubilación—. Mi Hechicera, esa sí es una buena embarcación. Ni los años, ni la Tramontana la han amilanado nunca —se enorgullecía para sus adentros, mientras el capitán presumía ante sus invitados de las cualidades de su barco—. Fuerte, altiva, elegante. Siempre fiel y obediente, devolviéndonos de regreso a puerto. Una dama de las aguas —y se contenía para no relatar a todos aquellos desconocidos la colección de experiencias adquiridas durante toda una vida de trabajo en el mar».
Y durante la velada, mientras el resto de comensales se interesaba por el discurso del capitán —un guión representado a diario—, el pescador se trasladaba a su Costa Brava, a las redes, al puerto, a la lonja, y en su estómago se despertaba aquel gusanillo que le empujaba a hacerse a la mar con la esperanza de atrapar una buena captura que llevar a subasta. Y, de repente, Zenón se sintió incómodo en aquel ambiente, como un pez fuera del agua. Se ahogaba. Así, sin esperar a los postres, se disculpó educadamente y abandonó la mesa.
Salió a cubierta y, esquivando el gentío, buscó un lugar tranquilo para encenderse un cigarro. Apoyado en la barandilla, mirando al oscuro horizonte comprendió, de pronto, que sus noches de lobo de mar se habían terminado. Que las olas, en esta ocasión y por última vez, le habían arrastrado a la costa para dejarle varado en la arena, y se descubrió preguntándose si sería capaz de proseguir su vaivén fuera del mar. Angustiado, abarcando todo lo que su vista le permitía y consciente de la respuesta, también preguntó al Mediterráneo: "¿Y tú serás capaz de continuar tu vaivén sin mí?"
Se despojó de la corbata que le estaba asfixiando y la dejó caer por la borda, enterró la colilla en la tierra de un macetero y, cansado, se encaminó hacia su lujoso camarote en el barco más bonito del mundo.


Relato escrito por Montserrat Pérez

dimarts, 21 de març de 2017

Mediterrani

Estic passejant pel passeig marítim, assaborint el moment, amb la brisa acariciant tots els porus de la meva pell, amb l’escalfor del sol de primavera que et fa sentir-te ben viva amb ganes de gaudir, d’estar a l’aire lliure.
Arribo a l’espigó i m’assec damunt d’una roca que sembla gairebé una cadira, com si m`estigués esperant per acollir-me. Trec el llibre que portava dins de la bossa, és en Nietzsche qui em parla, amb el seu llenguatge dur, estrident, sense treva. Intento que em porti Més enllà del Bé i del Mal (diu ell...), però me n’adono que avui no és un bon dia per fer aquest viatge filosòfic, és un dia massa bonic per l’esperit nietzschià, així que tanco el llibre i miro cap a l’horitzó.
Ben pensat, quina cosa l’horitzó, perquè sembla que en un punt s’acaba però si hi vas encara va més i més enllà. Ximpleries que em venen a la ment, serà la fluixesa de la primavera. Segueixo la meva contemplació, que bé poder mirar aquesta platja, aquest mar, que per cert ara sembla ben bé una piscina, tot i que quant es posa brau pot fer força destrosses.
I recordo la meva infantesa, quan de petits el pare anava a pescar i la mare ens portava a la platja per anar a fer-li una estona de companyia, que segur que ell no deuria agrair massa perquè mentre hi érem no pescava res de res. La mare no dominava massa el tema de la natació, cosa que compensava el pare. Em portava endins amb un pneumàtic que a mi em semblava enorme, com de camió, jo anava surant i em sentia segura, tot i que ell sempre feia de les seves i em feia capbussar, cosa que no em feia ni gens ni mica de gràcia.
De cop em venen els records de l’adolescència, quan hi anava amb les amigues a prendre el sol però i, sobretot, a veure aquell xicot ros i guapo que ni es fixava amb mi...i mira que en fèiem de bestieses perquè ens mirés.
I els pensaments volen i volen, és com si anés veient una pel·lícula on jo sóc la protagonista, perquè és la meva vida la que es narra.
Però ara la realitat truca a la porta, és l’hora de tornar a casa a fer el dinar. I tot passejant desfaig el camí.

Relat escrit per la Montserrat Tubert

dilluns, 20 de març de 2017

Aprenent d'adolescent

He retornat a la Caleta de l'arena blanca i he deixat al tall de l'aigua una rosa vermella esperant que l'anar i venir de l'onatge l'acaricii, com acariciava els nostres cossos nus les nits de lluna plena i de cels estrellats.
Assentat a sobre la roca he recordat quan jo amb els ulls tancats t'escoltava i tu m'explicaves de les estrelles del cel, del somriure de la lluna i de l'amor que ens teníem.
He recordat quan jo dins la tenda, et despullava la roba i tu dolenta t'anaves posant vestits que no eren teus. En aquell temps, amb pols llosc palpava el teu cos descobrint la bellesa d'una deessa.
Aprenent d'adolescent apassionat, vaig descobrir els secrets que em podien fer més gran, guardats fins llavors dins la fosca de l'armari.
Amb tu vaig aprendre a sentir sense mirar, escoltar un cor que batia i una pell que tremolava, tanmateix tu ho sabies, dels dits en vaig fer els meus ulls, tu sabies que era cec.
He retornat a la Caleta, la de l'arena blanca, la que ens va ensenyar a estimar i que un dia es va convertir en monstre assedegat i et va prendre la vida, que una maleïda follia te la va fer tornar indigne.
La remor de les ones del mar em retorna la teva veu, la veu de quan m'explicaves els cels i les estrelles que hi havia i les cares de les llunes i jo te deia, ho veig amb els teus ulls i tu reies.
El tebi sol del matí, que no veig però me'l sent damunt les espatlles, m'ha fet recordar la bellesa que es pot veure sense mirar.

Relat escrit per Pilio Piris

dilluns, 6 de març de 2017

Guanyadora del repte del mes de febrer

Ja heu decidit amb els vostres vots qui ha estat la guanyadora del relat del mes de febrer i que, per tant, a més de posar-nos un nou repte pel mes de març, tindrà el privilegi de ser llegit al nostre programa de ràdio mensual.

I la guanyadora és...

de l' Eulàlia Espinasa

Un relat realment colpidor i ben escrit.
Felicitats!

dijous, 2 de març de 2017

Eines d'escriptura per Maria Català i Rosa Tirado (V)

Secció eines d'escriptura emés el 28 de gener de 2017 a Mataró Ràdio.

EL NARRADOR I LA VEU NARRATIVA dos conceptes difícils de separar i que sovint es confonen.
Un altre error molt comú és creure que l’escriptor i el narrador són la mateixa persona i no és així. L’escriptor es lleva, es renta, esmorza, fa les coses de cada dia i pensa, però quan s’asseu i es posa a escriure, cedeix la paraula al narrador.
El narrador és qui condueix la novel·la, explica la història i pren decisions. Fent una comparança cinematogràfica diríem que l’escriptor és el director de la pel·lícula i el narrador és la càmera que, segons les circumstàncies, enfoca a l’un o a un altre.
De la mateixa manera, el narrador, segons les circumstàncies, cedeix la veu narrativa a un o altre personatge.
Els relats i les novel·les funcionen quan tenen el narrador adequat. No us ha passat mai que esteu llegint un relat i no hi acabeu d’entrar? Això pot passar, sobretot, amb narradors que utilitzen la tercera persona i sobretot amb el narrador omniscient, que sap absolutament tot el que està passant, el què passarà i que, també, ho sap tot dels personatges, fins i tot en coneix els sentiments.
Un exemple seria el narrador d’Els Germans Karamazov: «Fiodor Paulovitch era uno de esos hombres corruptos que, al mismo tiempo, son unos ineptos y que lo único que saben es defender sus intereses». Com veieu, el narrador no es talla ni un pel.
O els narradors de les novel·les del segle XIX que jutjaven opinaven i en ocasions es dirigien directament al lector. Aquest és el cas de Moby Dick: «Llamadme Ismael... Hace unos años, no importa cuanto hace exactamente, teniendo poco o ningún dinero en el bolsillo y nada en particular que me interesase en tierra, pensé que me iría a navegar un poco por ahí para ver la parte acuática del mundo». Tot i que seguien les convencions i la moda literària de l’època, posaven una distància que fa menys creïble el que expliquen.
A la novel·la actual, els narradors omniscients no són tan “visibles” i això els fa més eficaços. Els podríem dir narradors observadors. També, utilitzen la tercera persona però són més objectius perquè nomes expliquen allò que veuen sense saber què en pensen els personatges.
Hi ha novel·les o relats que requereixen un narrador intern, el protagonista, un secundari o un testimoni, que estigui involucrats en la historia i utilitzi la primera persona. En aquest cas, la narració se’ns fa molt més propera i és més fàcil identificar-nos amb el protagonista.
Per citar un exemple, que en el darrer any ha captivat a molts lectors, trobem a l’Elena Ferrante que en la seva saga explica l’amistat entre la Lenú i la Lila. A La amiga estupenda, la primera i, per molts la millor, la veu infantil de la Lenú, descriu un món on la màgia i els personatges dels contes conviuen amb la dura realitat del seu barri de Nàpols. Així explica la Lenu el seu temor per la seva veïna...
«…María, la esposa de Don Achile, me iba a echar a la sartén con aceite hirviendo, sus hijos me iban a comer, él me iba a chupar la cabeza como hacía mi padre con los salmonetes»
A Hombres desnudos, Premi Planeta 2015, l’Alicia Giménez Bartlett, també, fa un us excel·lent de la primera persona. ¿La recordeu? Estem en plena crisi. En Xavier, un professor de literatura, queda a l’atur i acaba treballant de gigoló. La Irene una empresària exitosa es queda sense empresa i sense marit. En aquest context, el que en Xavier espera de la Irene i el que aquesta està disposada a donar-li els porta a un carreró sense sortida.
La novel·la és un gènere de preguntes i en aquest cas n’hi ha dues d’importants: la primera és: Què esperem dels altres? i també: Què esperem de nosaltres mateixos? Però potser la pregunta més important és: Quines classes socials sobreviuen millor a les crisis? No qui ho passa pitjor, sinó qui és més capaç de fer front als canvis. Per respondre-la, l’autora ens passeja per la consciència dels protagonistes de manera que puguem entendre les seves raons i la seva lluita interna davant d’una situació que els descol·loca totalment.
En cada paràgraf el narrador canvia i veiem el món des d’un punt de vista diferent.
I com s’ho fa per no confondre el lector? Doncs donant una pista al començament de cada canvi per situar-nos dins del cap de la Irene o del d’en Xavier.
“«La empresa no va bien, la empresa no va bien.» ¡Ya lo sé! No es necesario que el gerente me machaque continuamente...”
Amb aquest inici, comprenem que és la Irene perquè és la única que té una empresa de què preocupar-se.
“Esta noche espero que mueva el rabo como dios manda porque tenemos visita. Vienen a ver el show dos chatis con las que después tenemos jaleo”
I amb aquest altre inici sabem que és l’Ivan qui parla.
El registre, el vocabulari i el tema ens donen pistes clares de quin és el personatge que està parlant en primera persona.

Potser el narrador més difícil de mantenir amb eficàcia i versemblança, que en el cas de la literatura venen a ser el mateix, és el narrador que utilitza la segona persona. En aquest cas el narrador actua com a consciencia del que ha passat o del que ha de passar.
Hi ha una novel·la del Sebastià Bennasar que ens servirà d’exemple: Es tracta de Nocturn de Sant Felip Neri.
«Tornes a la llibreria i no saps si acceptaràs o no l’encàrrec de la Clara. Tens la sensació que es volen aprofitar de tu, que aquí, en aquesta partida, ningú no juga clar».
En Jaume Cabré és un gran mestre a l’hora de combinar narradors en una història, en un paràgraf, en una mateixa frase. Potser és aquesta una de les característiques més particulars del seu estil. Va començar a fer servir aquest “gadget” literari a L’ombra de l’eunuc i ho va portar al màxim de maduresa i sofisticació a Jo confesso.
Us posarem un exemple:
“...perquè la culpa que ara no sigui mort i vagi descabdellant els records de la família és teva, Miquel, i només teva. I en Miquel, assegut a la vora de la butaca on l’oncle Maurici teixia la seva memòria i remirava els retrats dels avis a la residència de bojos de Bellesguard, li deia i ho tornaria a fer, oncle, et tornaria a salvar la vida perquè t’estimo. I l’oncle s’enrigidia...”

Resumint, si ja sabeu de què voleu parlar a la vostra novel·la o relat, el següent pas, el definitiu, el que farà que la vostra narració sigui diferent, atractiva i versemblant és escollir el narrador adequat.

dilluns, 27 de febrer de 2017

Sisé programa de ràdio

Us deixem aquí l'enllaç perquè podeu escoltar el nostre darrer programa de ràdio, emès el passat dissabte dia 25 de febrer a l'emissora municipal Mataró Ràdio.

Esperem que us agradi i que us suscribiu al nostre canal per escoltar les novetats!

divendres, 24 de febrer de 2017

Carta para el recuerdo

Lágrimas que contenían una mezcla de júbilo, triunfo, calma, amor —mucho amor— y, sobretodo, esperanza, resbalaban hasta la comisura de sus labios temblorosos, que no paraban de dibujar tiernas y espontáneas sonrisas. Amalia sostenía en sus manos la carta con las palabras que había estado esperando toda su vida. En ella, Antonio le confesaba, por fin, que la quería, que la amaba desde el primer momento en que la vio y que, pese a que los avatares del destino se habían empeñado en ponerles distancia, él siempre la había sentido cerca, muy cerca: en su corazón. Y le decía, Antonio, que no quería resignarse a no tenerla, a no sentirla. Que ya no más, que ya había sido suficiente: demasiada la paciencia y demasiada la espera. Demasiada vida malgastada.
Amalia, llena de dicha, releyó y releyó la carta durante todo el día. Dispuesta a responderla, la volvió a doblar conforme venía para guardarla en su sobre. Con la algarabía de hermosos sentimientos que la embargaban no había reparado en que una nota acompañaba a aquella misiva. La sacó del sobre. Era un papel de libreta tamaño cuartilla en el que, de forma muy escueta, alguien que se identificaba como el nieto de Antonio le informaba sobre la muerte de su abuelo, y de cómo habiendo encontrado esa carta en su mesita de noche, pensó que era de justicia hacérsela llegar.
Nuevamente, lágrimas resbalaron por el rostro de la mujer. Esta vez, únicamente, contenían dolor, un profundo dolor.
Desde entonces, hace ya diecisiete años, Amalia acude fiel, todos los domingos, a visitar la tumba del único hombre al que ha amado en su vida. Hoy, que ya no recuerda ni cómo se llama, ni quién es la chica que la acompaña, ni por qué lleva un ramo de flores en la mano, cuando su sobrina termine de leerle la carta que lleva siempre en su bolso, recordará la sonrisa de Antonio, depositará las flores ante su tumba, y mirando hacia al cielo musitará feliz: “Mi amor, ya falta poco…”.

Relato escrito por Montserrat Pérez

dijous, 23 de febrer de 2017

Torna el pasat

Avui he rebut una carta que m'ha trasbalsat. La lletra que escriu el meu nom en el sobre m'és dolorosament coneguda. Ara després de tants anys, de tant dolor a les hores, què significa? Què vol dir-me?
L'obro amb les mans tremoloses i el cor bategant amb força. Començo a llegir-la:

- Laura, estimada...
- Estimada? - penso, recordant com va deixar-me, amb l'explicació justa per no quedar com un covard. Destruint els somnis que jo creia compartíem i la il.lusió d'una vida en comú. Tot va quedar fet miques com un mirall trencat... I ara...
- Laura estimada, com t'he trobat a faltar. No vaig trigar en adonar-me del meu error. Em va faltar el valor per tornar i demanar-te perdó. Passava el temps, sabia del teu patiment i de com vas esforçar-te a treure'm del teu cor, vas ser tant forta que ho vas aconseguir. Jo no vaig poder. He sabut sempre de la teva vida, quan vas casar-te amb el Pere, el nostre amic, ell va sapiguer valorar-te i estimar-te. El naixament dels vostres fills, quin dolor sentia pensant que podien haver estat nostres. Fa temps que va morir el Pere i ara m'atreveixo a escriure't per demanar-te que ens trobem i tinguem una conversa. Et sembla dissabte a la tarda? On tu ja saps. Hi he tornat moltes vegades durant aquests anys, sabia que no hi series, però els records m'esvaïen la tristesa. T'esperaré fins les vuit de la tarda.

Estic sorpresa, feta un embolic, plena de dubtes, no sé què pensar. He sabut d'ell tot aquest temps, per amics comuns, sé que ha estat una persona solitària i poc feliç.
La veu del meu net em torna a la realitat.

- Avia! Dissabte a la tarda anirem al parc?
- No podré rei. Tinc un compromís.

Relat escrit per la Isabel Riqué

dijous, 16 de febrer de 2017

Mil Nou-Cents Trenta-Vuit

Mil nou-cents trenta- vuit. L’àvia resa des de casa. El noi és al front. Serra de Pàndols i de Cavalls. L’àvia vol anar a missa cada dia. És difícil, però. L’església ja no ho sembla, el capellà ja no hi és. Com podrà tornar el noi sense ciris que il·luminin el camí, sense el rosari de tot un poble a la tarda o al matí?
Té esperança. Des de casa, cada dia resa l’oració: paraules clares, sense rima, batejades amb el nom del benjamí: Bertomeu. Disset anys tendres. Escanyolits. Com pot agafar un fusell si no ha après tot el que ella encara li vol ensenyar?
Batalla de l’Ebre. L’àvia no sabrà si va lluitar a les serres o a baix al riu... El noi no sap nedar! Resar un altre cop, resar, plorar...
La germana del noi, més gran, consola la mare. Es fan costat. Sembla així més fàcil de portar, aquest neguit. Les nits són llargues. El noi deu tenir son i no saben si deu dormir. Ella, mare, l’ha acotxat moltes vegades, li ha dit bona nit. Ell al front, és de qui més se’n recorda. No tenen cap notícia l’un de l’altre. Ell resa però diu “mare”. La seva oració és breu. Les de la mare són llargues: I per què tot plegat? La lleva del biberó s’ha endut més nois del poble. Totes les mares resen a les nits. Ja no hi ha rialles ni festejos.
El front se’ls ha endut. Morts, molts morts. Moltes rialles ja no tornaran. Els plors i la tristor les substituiran.
Arriba una carta, octubre, primer. La mare tremola. No la vol obrir. La filla gran li agafa i comença a llegir. La mare esclata en veure-li el rostre. Totes dues s’abracen plorant i xisclant: les oracions no han arribat.
Setanta-cinc anys més tard, a la Fatarella, en una excursió que fa la neboda-néta, llegeix les plaques on hi ha els noms dels qui van morir a la zona de l’Ebre. Allà hi ha el nom del noi Bertomeu, disset anys eterns. El seu oncle- avi. Ara començarà la recerca de les restes per reparar la seva memòria i el dol dels qui el van estimar.
Una placa diu el teu nom i jo sóc l’única supervivent que repararà aquest fil de destí.

Relat escrit per Eulàlia Espinasa

dimecres, 15 de febrer de 2017

La carta de l'Andreu

Quan vaig rebre la carta, jo, com ell, era molt jove. Aleshores per mi la mort no era més que una disfressa en temps de carnaval.
L'Andreu s'estava morint, una malaltia de la que encara no se'n sabia gaire, l'havia escollit.
La carta començava expressant-se amb la força del que se sap innocent. L'Andreu hi escrivia.

«No tinc rancúnia. Sé que m'estic morint. Escolto a alguns que diuen de la meva malaltia que és un càstig de déu, els qui ho diuen s'equivoquen».

L'Andreu era un noi alegre, se'l veia feliç, enamorat de la vida i del company amb qui la compartia. Un dia tot va canviar.
A la carta em demanava un favor. Jo ja m'havia traslladat a Barcelona. Em deia:

«...i tu també saps que l'Enric em va deixar quan va saber que estava infectat. Li vaig plorar, suplicar que ens quedéssim junts. M'estimava tant que em va deixar. Va pensar que així jo em lliuraria de la malaltia»

L'Andreu em demanava que li busqués a l'Enric, no sabia si era viu, que li busqués per si 'assabentava de la seva mort. Volia que li digués que no li tenia rancúnia, que li donava les gràcies pel temps compartit, que encara se l'estimava.
A la carta, també hi havia una queixa. Es queixava dels qui l'havien abandonat, no quan van saber que estava infectat per la Sida, sinó quan van saber de qui s'havia enamorat. S'havia enamorat d'un noi. Deia.

«Només em dol que alguns m'abandonessin quan es van assabentar de la meva relació sentimental amb l'Enric, els puc perdonar, érem a un poble petit i ser amic d'una relació homosexual els podia contaminar...pobres»

El dia que vaig rebre la carta i pel que en ella m'escrivia l'Andreu, vaig intuir dues coses, sabia que li quedaven pocs dies de vida i l'altre que es trobava molt sol.

«Fa temps que sé que la sentència és de mort, sé que tu també ho saps, t'agraeixo que sempre que has vingut al poble m'hagis dedicat tant de temps per recordar velles presses de joventut. Ara fa temps que no ens hem vist...»

El "Ara fa temps que no ens hem vist", el vaig entendre com el qui allarga la ma quan es engolit per les aigües fangoses d'un pantà.
L'Andreu va morir. Encara varem tenir temps de xerrar de la vida i de la mort. Després de llençar les seves cendres a la Caleta vaig retornar a Barcelona. Durant un temps vaig intentar localitzar l'Enric, no el vaig trobar.
La carta de l'Andreu i els últims dies que varem passar junts ans de morir em va canviar aquell pensament de joventut de veure la mort com una disfressa de carnestoltes.
D'allà ençà vaig començar a pensar que és la vida la que ens va disfressant. Ens disfressa de nen, de jove, d'adult i de vell. La disfressa de la mort, l'última, no em fa por, ho vaig aprendre de l'Andreu.

Relat escrit per en Pilio

dimarts, 14 de febrer de 2017

Dinar de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia amb Planeta Lletra

Vet aquí una vegada, dues companyes de feina -la Júlia i la Xesca- que compartien gustos literaris. Els hi agradava la ciència-ficció, el terror i la fantasia. I resulta també que les dues eren membres de dues associacions d'escriptors que no es coneixien entre si.
--I si juntem als lletrícoles i als socis de la SCCFF al voltant d'un bon dinar?
--Què et sembla si ho fem a Mataró?
--Doncs, dit i fet!
 
La Júlia i la Xesca, al dinar Ter-cat a Mataró
 La gent de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia (SCCFF) organitza regularment les "Ter-cat", unes trobades arreu els Països Catalans, on unes sigles no volen dir res més que "Tertúlies en català", on es parla de ciència-ficció i fantasia escrita en català. Els mataronins acollim un premi literari de molta solera en el gènere: el Premi de narrativa de ciència-ficció Manuel de Pedrolo (i ja en van XVII). 

Aixi doncs, el diumenge 12 de febrer, al un restaurant del carrer Barcelona, ens trobarem els uns i els altres per fer coneixença mútua i bescanviar-nos llibres i revistes. 

L'Eloi Puig, President de la SCCFF parlant de la revista Catarsi

En Roger Coch ens va presentar la seva novel.la Udzu

La Sandra Cabrespina, Presidenta de Planeta Lletra, parlant de la nostra revista

Susanna Aledo (Sara Grissom) presentant les seves novel.les.
En Jordi Solé explicant-nos detalls de "Planeta mut"


La Maria Català parlant de la seva novel.la "A les fosques".
La Raquel Piccolo amb els contes de "Històries de Kaneai"

.
Tenim algunes gravacions de les presentacions de llibres fetes al dinar dins el canal Ivoox de Planeta Lletra.En aquest enllaç les trobareu: http://www.ivoox.com/escuchar-audios-planetalletra_al_83672_1.html

La gent de la SCCFF també han fet una entrada al seu bloc parlant de la trobada a Mataró.
La teniu aquí http://www.sccff.cat/2017/02/14/exit-de-la-43a-tercat-a-mataro/

dilluns, 13 de febrer de 2017

Maleïda memòria

Sortia del pis amb les presses de cada dia. Al vestíbul de l’escala, lluny de les bústies, hi havia un escampall de cartes que havien caigut al terra: quin carter més inepte, vaig pensar. Vaig veure el meu nom en una d’elles i d’una revolada la vaig recollir deixant les altres on eren. Sí, ja sé que les hauria d’haver recollit també, però el bus cap a Barcelona se m’escaparia si m’entretenia un minut més. Vaig córrer fins a la parada on el bus ja gairebé arrencava per marxar. La carta va anar a parar a l’interior d’aquella bossa tan profunda que portem la majoria de dones. I allà, dins d’aquella profunditat insondable, es va perdre.
Molts dies després també hi van desaparèixer les claus del cotxe, dins de la bossa i vaig haver de buidar-la de totes les andròmines acumulades. Van aparèixer les claus i també la carta oblidada a les profunditats més pregones de la bossa i de la memòria.
La carta! La vaig tombar, no duia remitent. Li vaig donar la volta unes quantes vegades entre els dits a veure si em descobria els seu secret. No me’l va mostrar. Llavors vaig creure convenient obrir-la.
Maleïda presa i maleïda memòria!
A la carta se’m demanava d’anar l’endemà a l’hora que indicava, a l’estació de França. Un ignot familiar del que no en tenia coneixença, arribava a Barcelona, on s’estaria unes hores per enllaçar amb un altre tren cap a una destinació que no especificava. Aquest familiar es volia reunir amb mi per fer-me entrega d’uns “records” de família.
Aquelles lletres que em ballaven davant els ulls i em feien rodar el cap, m’explicaven una història desconeguda. Em parlaven d’una àvia ―la mare del meu pare― a la que sempre havia envoltat una silenciosa aura de misteri. Aquesta senyora, es veu que a la seva joventut estava molt bona i era una mica cap verd, va abandonar el marit i el fill per fugir amb un senyor de gran potencial econòmic. La senyora, o sigui la meva àvia inconeguda, va aconseguir fer-se una petita però considerable fortuna en joies que el senyor, ben content i satisfet, li regalava.
Aquell familiar, sortit del no res i que m’esperava en una estació de trens, volia fer-me entrega d’aquell grapat de joies que, en el seu llit de mort, una àvia penedida volia que tingués jo, filla única del seu únic fill i que m’haurien permès recompondre la meva caòtica i malmesa economia. No cal dir que la inacabable bossa va acabar a la galleda de la brossa.

Relat escrit per la M. Rosa Salas

dissabte, 11 de febrer de 2017

Tertúlia lletrícola - L'elegància de l'eriçó de Muriel Barbery (10-feb-2017)

Assistents a la tertúlia "L'elegància de l'eriçó": de dreta a esquerra: Núria, Núria, Lola, Rosa, Marta, Magda i Antoni.

Com és costum i gràcies als bons contactes de la Rosa, la teteria on ens reunim per les tertúlies ens deixa un espai exclusiu. Allí, entre cerveses i vi negre, vàrem bescanviar impressions sobre la novel.la "L'elegància de l'eriçó" de Muriel Barbery. 

Sobre l'obra, vàrem dir coses com aquestes: 



L’elegància de l’eriçó és una novel·la d’idees i d’emocions. Està feta per parlar de tot. "De lo humano y de lo divino". És un enginy literari que permet a la seva autora, la Muriel Barbery, parlar de la vida i de la mort i donar la seva opinió sobre els temes que l’interessen o la emocionen.



L’argument, en aquest tipus de novel·les té un pes relatiu, la seva principal funció és, crec, servir de marc als personatges i establir unes relacions bàsiques entre ells.



Les veus narratives, la estructura. Dues narracions en primera persona. El diari de l’adolescent i la veu de la portera, intercalades. La narració en primera persona fa que les emocions dels personatges arribin amb més força al lector que sovint és interpel·lat tan per l’una com per l’altre.

La idea principal.
El sentit de la vida. Què és el que realment dona sentit a les nostres vides? Les camèlies: metàfora principal.
Fa servir la metàfora de les camèlies que treu d’una pel·lícula japonesa on en mig dels esdeveniments, de les lluites i els conflictes, apareix el fotograma d’una camèlia, símbol d’eternitat i del que veritablement importa. També la portera té camèlies plantades.

El títol del llibre.
“La señora Michel tiene la elegancia del erizo: por fuera está cubierta de púas, una verdadera fortaleza, pero intuyo que, por dentro, tiene el mismo refinamiento sencillo de los erizos.” 



PROPERA TERTÚLIA - inicis d'abril 
amb el llibre de Terry Pratchett i Neil Gaiman: Buenos presagios



* NOTA: Les tertúlies són activitats només per a lletrícoles, si voleu assistir-hi feu-vos membres de Planeta Lletra.