dissabte, 3 de desembre de 2016

Objectiu desenfocat - relat de Júlia Lancho finalista al IX Premi Helena Jubany

Hem de felicitar a la Júlia Lancho per haver escrit aquest relat, convèncer a la Sandra i a mi (Núria) per a gravar-lo, i enviar-ho tot plegat al IX Concurs de relats Helena Jubany.
Com veureu a l'acta del jurat, "Objectiu desenfocat" ha merescut quedar finalista amb tres nominacions. Felicitats Júlia!



ACTA DE LA REUNIÓ DEL JURAT DEL IX PREMI HELENA JUBANY
Reunits a la Biblioteca Antoni Comas de Mataró a les 7 del vespre del dia 18 de novembre de 2016, els membres del Jurat –format per Cristina Valls, Dídac Micaló, Elvira Carrió, Esteve Guardiola, Llorenç Soldevila, Núria Ribas, Roser Ros, Roser Trilla i Joan Jubany, que actua com a secretari amb veu però sense vot– inicien el procediment per triar l’obra guanyadora del IX Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats, al qual s’han presentat 65 treballs.
Per començar, cada membre del Jurat manifesta quins són els originals que considera que poden optar a ser premiats.
Els textos que els membres del Jurat mencionen com a aspirants al premi són els següents, relacionats per nombre de mencions i ordre de presentació al concurs:
  • Amb una menció: Vénen, El profeta del temps, Llums opaques i ombres il·luminades, Música, sisplau, Simplement havíem d’esperar, Trifulgues poètiques d’en Bragi i Ens falta temps per acabar les històries.
  • Amb dues mencions: I a tu, qui t’ha dit que no pots?, Un amor ideal, Criatures colpidores, Somriure d’Alexandrie, Perdre el tren i Exulansi.
  • Amb tres mencions: De l’amor i altres misèries, La paraula perduda, Objectiu desenfocat, Va per tu, Marianela, L’anell de Déu i Potser demà.
  • Amb cinc mencions: L’escriptor i l’escombriaire.
Tot seguit, els membres del Jurat decideixen centrar-se en la valoració de les obres que han obtingut tres o més mencions, exposen i comenten les característiques de cadascuna d’elles tenint-ne en compte els aspectes positius i els negatius, i en llegeixen fragments. Finalment, després de successives elminacions acorden per unanimitat atorgar el IX Premi Helena Jubany a l’obra titulada L’escriptor i l’escombriaire (.../...)
(L'acta continua explicant les raons per escollir l'obra guanyadora) 



I ara sí, el relat: Objectiu desenfocat - JULIA LANCHO

I l'audio: AUDIO-RELAT: Objectiu desenfocat de Júlia Lancho

dijous, 1 de desembre de 2016

Itinerari literari pel Pirineu

     Quin indret ha inspirat històries de postguerra? I històries d'herències, de caps de família i tradició? Massa ampli, oi? Potser podem acotar més si us dic que aquestes novel·les també parlen de fred, de neu, exiliats i maquis, de camins de muntanya, dones d'aigua i minairons màgics. No pot ser altre lloc que els Pirineus.

     En els darrers dos anys m'ha agafat el rampell de llegir novel·les que passen al Pirineu. Els personatges i la seva manera de parlar em transporten a la meva infància i a les històries que m'han anat omplint el cap durant els estius que he passat estiuejant al poble dels avis. La qüestió és que arran de llegir i rellegir novel·les de Pirineu, em vaig proposar de fer un itinerari pels pobles i paisatges que han inspirat algunes d'aquestes històries.

     Seguint l'itinerari del cotxe de línia Alzina Graells ens allunyem de Barcelona. L'abominable crim de l'Alzina Graells, ens deixa a les portes del Pirineu, a la carretera de Lleida cap a la Vall d'Aran. Quan la plana lleidatana comença a ondular-se, tot just estem entrant a la comarca de l'Alta Ribagorça, El país dels crepúscles, com l'anomena en Sebastià Bennasar en la seva novel·la de macabres assassinats. Taüll i altres pobles de la vall de Boí són l'escenari dels crims que posaran a prova els agents dels mossos d'esquadra del Pont de Suert. Què farem, què direm?, novel·la juvenil del Pep Coll, ens situa a l'altre costat del Parc Nacional d'Aigüestortes. Travessant el Port de la Bonaigua arribem a Esterri d'Àneu on els minairons, els éssers màgics dels quals els vells del poble sempre ens havien parlat a la canalla, posen en greus problemes a una jove que s'atreveix a robar del museu etnològic el canut on viuen aquests minúsculs treballadors. M'entusiasmà descobrir que algú s'havia preocupat de deixar constància de la seva existència. Existència màgica i ara fictícia amb la literatura.

Vista parcial de Tor
     Baixant per la vall cap a Llavorsí i Rialp anem trobant alguns cartells i referències a la Guerra Civil, a la destrucció de ponts, als itineraris que es feien servir per entrar jueus o fer sortir exiliats. Arribats a Llavorsí val la pena desviar-se de la carretera principal i fer marrada cap a Andorra per la vall Farrera i el port de Cabús. Per fer això últim és necessari tenir un cotxe 4x4 apte per circular per la pista fins a Andorra. Com que no era el nostre cas no ens va quedar més remei que fer mitja volta. A canvi, però, vam fer parada a Tor per dinar a ca la Sisqueta, només oberta quan no hi ha neu.


Cartell a l'entrada de Tor
     La lectura sobre Tor, de fet, va ser el que em va animar a fer aquest itinerari pels llocs feréstecs i allunyats que han inspirat les novel·les dels Pirineus. A Tor es van succeir una sèrie d'assassinats i judicis als anys 70 per la possessió d'una muntanya on s'havia de construir una pista d'esquí. Tor: tretze cases i tres morts, del periodista Carles Porta, no és ben bé una novel·la però sí que és el treball periodístic d'una història ben narrada. També podem trobar el reportatge emès per TV3 anomenat Tor: La muntanya maleïda. El periodista ens situa aquest poble en un punt estratègic entre Catalunya i Andorra, ideal per a contrabandistes, hippies o neorurals. Tots tres casos, per una raó o altra, fugen d'algú o d'algun lloc o, potser, d'ells mateixos. 

Cartell al poble de Tavascan
Pont a Tavascan
     

     Abans de tornar a la carretera de Llavorsí cap a Sort, ens vam endinsar a la vall de Cardós que ens va sorprendre amb més cartells testimoni de la construcció de les primeres centrals elèctriques, d'exili i de maquis. A Tavascan hi ha un pont molt ben conservat del segle XIII i pobles com Lladorre o Esterri de Cardós van alegrar-nos la vista amb els seus prats d'un Verd Madur, com els que Josep Virós descriu en la considerada la primera gran novel·la del Pirineu, on l'escriptor retrata la societat tradicional agonitzant del 1957.



     De Llavorsí a Sort la carretera baixa paral·lela al riu Noguera Pallaresa. El pont de Rialp és testimoni dels atacs d'un bando i l'altre durant la guerra civil, de l'entrada dels maquis per la Vall d'Aran i les penes que va patir aquesta terra durant aquella època. Mentre la vida dels d'ara transcorre amb normalitat, els cartells ens ajuden a fer memòria d'aquests esdeveniments. Els motoristes amunt i avall per la carretera, la cua infinita a la porta de la Bruixa d'Or, les cases de preciosa façana de pedra restaurada, els centenars d'habitatges nous i buits que la crisi ha deixat al seu darrere omplen la vall de Sort d'actualitat i del nostre temps. Hem d'agafar un desviament cap a Llessuí per a que els nostres sentits tornin a estimular-se amb un món rural no tan actualitzat com el que acabem de deixar.

Llessuí, a la Vall d'Àssua
     Les veus del Pamano del Jaume Cabré (també emesa a la televisió) situa la seva escena a Torena, un poble inspirat en el Llessuí real. L'escola on treballa un dels personatges s'inspira en l'estudi que encara es manté dret, restaurat i en ús del poble d'Altron, proper a Llessuí. Casa Gravat, de la mateixa novel·la, diu que veu de la imatge de casa Sobirà del mateix Altron però jo he trobat a Llessuí una casa, en la mateixa plaça de l'església on passen la majoria d'escenes, una casa que podria fer justícia a la mateixa gran i fictícia casa Gravat des d'on l'Elisenda Vilabrú administrava les seves pistes d'esquí la Tuca Negra (també inspirades en les pistes d'esquí a les quals s'arriba des de Llessuí, amb els telecadires ben visibles des del poble i avui en dia abandonades).


L'Estudi, antiga escola d'Altron en la qual s'inspira la de Torena



Casa a la plaça de l'església de Llessuí










Església de Llessuí


Pistes d'esquí abandonades que
poden haver inspirat la Tuca Negra











     La Vall d'Àssua, on es situen aquests poblets, ha servit també d'inspiració per a la novel·lista Maria Barbal, i tan present ho tenen els seus habitants que han preparat diferents itineraris per a seguir els passos dels personatges d'aquestes novel·les. A cada poble hi ha un llibre de metall que ens obre les seves pàgines amb un passatge de cadascuna de les novel·les que es nodreixen dels paisatges, carrers i cases d'aquell indret.


Verd madur, de Josep Virós. A Llessuí
Pedra de tartera, de Maria Barbal. A Altron









El riu Pamano, el so del qual només
el sent aquells que han de morir aviat









     De Sort cap a Tremp, si tornem a tenir un 4x4, ens podem endinsar en les masoveries que van inspirar els Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll i, després, ja tot és deixar muntanyes enrere. La terra seca de la Segarra ens acompanyarà fins a l'A-2 i tot serà retorn cap a Barcelona. Si tenim sort, potser, pel camí, ens creuarem amb una Alzina Graells que ens recordarà aquells primers viatges, de petit, agafat de la mà de la iaia, cap al paisatge i la terra de les dones d'aigua.

     Aquí queda aquest petit reportatge i, amb ell, una petita bibliografia, la meva petita bibliografia que m'ha omplert amb hores de ficció, d'evasió pel món de la imaginació. No ha estat tot llegir, però. Planeta Lletra és un món d'escriptors, i us puc assegurar que aquesta meva petita bibliografia també m'ha servit per inspirar-me, per mostrar-me els senders marcats a l'herba fresca que algú ja ha caminat i també els que encara no ha recorregut ningú.




Petita meva bibliografia de novel·les del Pirineu:

    La bíblia andorrana, Albert Villaró
    Entre el torb i la Gestapo, Francesc Viadiu
    Què farem, què direm?, Pep Coll
    Les veus del Pamano, Jaume Cabré
    Els país dels crepuscles, Sebastià Bennasar
    Verd Madur, Josep Virós
    Dos taüts negres i dos de blancs, Pep Coll
    El salvatge dels Pirineus, Pep Coll
    Pedra de tartera, Maria Barbal
    Mel i metziines, Maria Barbal
    Càmfora, Maria Barbal
    Tor: tretze cases i tres morts

dimarts, 29 de novembre de 2016

Presentació de la nova col.lecció de la Editorial Astromarcombo

El passat divendres dia 25 de novembre els lletrícoles teníem cita amb en Jordi Lopesino a l’Institut Els Tres Turons d’Arenys de Mar. Un institut, pel que em va explicar el mateix Jordi, molt implicat en la divulgació de l’astronomia i que ofereix a l’alumnat i al públic en general conferencies i observacions complementàries.




A les set en punt la sala estava a vessar de nois i noies amb els seus professors i força adults atrets pel títol de la conferencia: La ciutat perduda de la Lluna.
Per començar, en Jordi va fer una breu presentació d’Astromarcombo, la nova col·lecció de llibres de l’editorial Marcombo de la que n’és director. En aquesta col·lecció s’editen títols d’iniciació i especialització a l’astronomia amb continguts interessants i entenedors pel públic en general i pels treballs de recerca dels nois de la ESO, en particular.
A continuació, amb l’ajut d’un Power Point molt elaborat, l’escriptor i divulgador, ens va fer un recorregut per la història de l’observació lunar des de l’antiguitat fins els nostres dies. En aquest recorregut, alhora citava personatges que s’han distingit en l’estudi de la lluna, com en Johannes Kepler, Galileo Galilei i molts d’altres, remarcava aquells altres que han defensat aferrissadament l’existència dels selenites i d’una ciutat amb importants construccions visibles des de la terra. Així mateix, ens va animar a observar el nostre satèl·lit en uns dies determinats per poder veure aquestes suposades formacions.

Per mantenir l’atenció dels assistents, molts adolescents, en Jordi Lopesino va optar per una barreja de recursos didàctics amb tocs humorístics. Jo diria que gràcies a les seves explicacions i al seu carisma personal, en acabar-se la conferència a molts ens van entrar ganes de viatjar a la lluna, si més no amb l’ajut d’un telescopi.

La xerrada es complementava amb una observació de la galàxia d’Andromeda (M31) i de les Plèiades (M45) que, malauradament, em vaig perdre perquè hi havia una cua superllarguisima.

Ja veieu lletrícoles, un emocionant passeig per la lluna de la mà d’en Jordi Lopesinos.


Crònica escrita per la Maria Català

dilluns, 28 de novembre de 2016

Lluvia ligera

Tuve un susto de muerte cuando la peluquera entró en mi coche y gritó “acelera”. Huía de una clienta a la que, por error, dejó el pelo color fuego; tras una noche en blanco se equivocó en los tubos de tinte.
Obedecí como una autómata, dejé mi móvil y aceleré. Ella, como si yo no estuviera presente, iba hablando:

- No es la primera vez que pasa, pero ayer… fue muy heavy…Porque me da pena, porque sé de donde viene… Si no, lo denunciaría…Siempre fue un poco bipolar, pero todo cambió a peor el día que vio como la sangre se deslizaba por mis piernas bajo mi enorme barriga embarazada…Por eso no puedo echarlo,…Pero… es que no puedo más. Cada día estoy más hundida, tengo menos fuerzas para proteger a mis hijos de tanta bronca… para tirar adelante.

Hizo una pequeña pausa; seguía ausente de mi presencia:

- Recuerdo como si fuera hoy aquella tarde de otoño, una fina lluvia golpeaba los cristales del comedor… A la mañana habíamos salido a coger hojas de otoño y castañas para el cole de los nenes… Paseábamos por encima de aquella preciosa alfombra de hojas caídas, maravilla de ocres... Los haces de luz se colaban entre las hojas de los álamos, de las encinas, de los castaños, de los abedules… las hojas brillaban… La temperatura, perfecta…

Éramos amigas de hacía años, sabía que le gustaba leer, pero desconocía esta vena poeta de mi amiga peluquera. Prosiguió:

- Mis dos hijos jugaban en la alfombra haciendo una construcción con el Lego que le regalamos a Adri para su cumpleaños. La masa de panellets reposaba en la nevera; estaría a punto en un rato. Los niños esperaban impacientes la siguiente fase: Les encantaba hacer las bolitas, pintarlas, adornarlas con los piñones, con las almendras… Él, rendido en el sofá, miraba la tv. El otoño le deprimía. Hacía un esfuerzo por dejarse llevar por nosotros. Yo leía la última novela de Mankel. De golpe, Martín, el pequeño, empezó a llorar, a ahogarse, a ponerse morado, a dejar de respirar… Salté del sofá y cogiéndolo en brazos le dije “corre, al hospital”. Llegamos y, mientras nos atendían en urgencias, sucedió: aquella sensación mojada, tibia y viscosa deslizándose por mis piernas…Adri, cogido a mi falda: “mama, mama, ¿qué te pasa? Estás sangrando!!! Martín en mis brazos sin respirar, Adri gritando, el agudo dolor en la barriga y la sensación de mis piernas… Vi como su cara perdía el color y se desencajaba. Aquel hijo que tanto deseaba, que tanto necesitaba “para que fuéramos una familia de verdad”…se escurría piernas abajo…

Yo conducía despacio, sin rumbo, esperaba que se tranquilizara.
Finalmente me dijo, exhausta:

- Llévame a casa. No puedo continuar así. Tenemos que pedir ayuda. Y se sumió silenciosamente en sus pensamientos, hundida en el asiento.

Relat escrit per la Magda Pola

diumenge, 27 de novembre de 2016

Armari

Vaig tenir un ensurt de mort quan la perruquera va entrar al meu cotxe i va cridar: “accelera!, ràpid!, et busquen!” Com diu, senyor policia?, ai, sí!, dispensi, començaré pel començament. Doncs miri, em dic Francisca Bonamussa, però digui'm Paquitona, és més familiar. Ah, té raó, millor senyora Bonamussa, al capdavall vostè podria ser fill meu. Què sap vostè de la vida? Ja té xicota? Vaja, no s'enfadi, ja ho sé que és un senyor policia, esclar...
Sí estimava el meu Robert? Què vol que li digui, un dia et cases amb un estrany i al cap de trenta anys la vida és un viure tot per a ell, sense rumiar-s'ho, per si no s'ho val. I viure junts ja no era possible, com uns enamorats que no s'entenen però que estan bojos l'un per l'altra, només que nosaltres, d'enamorats, feia molts anys que no n'estàvem. Però hi havia els fills, un consol.
Sí, potser que vagi de cara a la idea. Miri, el meu Robert bevia. Al matí un priorat ben fresc. Després, en acabat de dinar, una copa de Soberano, ambuna breva que m'empudegava les cortines, i quan les rentava sortia l'aigua negra com els pecats. Ah!, vostè no va a missa. Doncs jo la missa del gall mai no me la perdo. Vostè el gall a la cassola?, quines coses... Diria que és molt de la broma vostè, si no fos que està tot seriot.
Doncs el meu Robert bevia tant, que va perdre el respecte de les amistats, dels veïns, de la família. El van bandejar. I a la feina el van despatxar. Arribava tard a les nits, de tancar bars, i plorava: Paquitona ets una croqueta malgirbada. Ets tova, socarrada i oliosa. M'embafes. Paquiteta croqueta, cantava. Visca la perruquera, que és més guapa!
Per dir-me croqueta, s'ha de patir molt, eh! Sempre amb la croqueta a la boca! I vaig ajudar-lo: una nit mentre cantava Paquiteta croqueta, li vaig anar servint vi batejat amb ja sap què. Em feia una llàstima! I cada cop cantava menys i plorava més. Paquitona no em trobo bé. I jo, doncs fes un traguinyol, que et provarà! I de matinada em va dir, Paquiteta et quedes soleta. Visca l'as de copes! I va caure de la cadira tan llarg com era, suat d'una suor sense olor, com d'arcàngel. I a mi m'agafà una pena fonda de veure'l suat, i una alegria boja de veure'l mort, sense fer-me mal, com abans de beure.
I les flors m'han perdut: no n'hi havia prou per al meu Robert. Entre setmana un ram, i els dissabtes una corona. I la florista ho va xerrar a la perruquera que va lligar caps i em va venir a trobar, llàstima que vaig estavellar el cotxe. I les flors les posava a l'armari, allà on els meus fills van emparedar el meu Robert. Ara que serà al cementiri, trobaré a faltar l'olor de les flors a casa, una sentor bona, de comiat com cal, no d'aquells de dir adéu, sinó arreveure.
I ara, senyor policia! Quin renec!

Núria Castellsaguer

dijous, 24 de novembre de 2016

Ensarronada

Vaig tenir un ensurt de mort quan la perruquera va entrar al meu cotxe i va cridar “accelera”. Però vaig asserenar-me d’immediat perquè jo sóc un home de gran enteresa i presència d’ànim i estic de tornada de tot.
Com que sóc força estoic, vaig actuar amb gran serenitat, vaig ocultar el meu ensurt, vaig prémer a fons l’accelerador i vam sortir rabent de l’aparcament de davant de la perruqueria i del meu despatx que és al pis de dalt. Aquella situació em va fotre bastant perquè havia de sortir amb el meu últim “ligue” amb qui mantenia una relació explosiva i tòrrida i uns quans adjectius més que no dic per no allargar-me massa i és que jo sóc un play-boy de primera. Bé, com anava dient, amb l’accelerador completament a fons vaig enfilar carrer enllà i vaig mirar a la perruquera perquè m’indiqués per on volia anar.

―Tira, tira!!! No miris enrere i corre. Corre com si t’empaités el mateix diable.

Com que sóc un home molt fred vaig seguir prement l’accelerador a “tope”.

―Però on vols que et porti ―vaig preguntar-li a aquella noia que semblava haver-se begut l’enteniment.
―A qualsevol lloc, però ben lluny d’aquí.

Com que sóc un home que sempre actua amb gran serenitat, vaig seguir prement l’accelerador. Vaig enfilar cap a l’autopista i au, vinga! quilometres i més quilometres. La perruquera, al seient del meu costat, semblava estar en estat de xoc. Tenia els ulls perduts en ves a saber quin lloc i a la cara se li dibuixava un rictus estrany; es fregava nerviosament les mans que es mostraven blanques, com sense sang.
Davant el silenci de la perruquera vaig decidir aturar-me en una àrea de servei i, tranquil·lament, parlar amb ella per assabentar-me perquè m’estava fent córrer d’aquella forma, per saber de què fugíem.
La noia mirava al seu voltant amb ulls esverats, com si esperés que, d’un moment a l’altre s’ensorrés el món o entrés un aparegut. Vaig demanar un cafè per a mi i, per a ella, una tisana (no tenien til·la i l’hi vaig demanar de camamilla, que també va bé en aquests casos). Amb les tasses entre les mans i, serenament amb molta tranquil·litat, vaig intentar raonar amb ella. Mentre la mirava em vaig adonar que era una noia molt maca i, renoi!, que ben formada...

―Però si m’expliques que t’ha passat o qui t’ha espantat podré fer alguna cosa. Podem tornar i jo m’ocuparé de solucionar el problema. Jo sóc un home que...
―No, si us plau, no tornem ―em va interrompre―. No hi ha solució. El que ha passat ja està passat però no puc tornar, em seria impossible tirar enrere.

Jo em vaig imaginar que havia matat algú o alguna cosa tan tràgica i esfereïdora com aquesta. Al preguntar-li ella em va dir que no que els trets no anaven en aquesta direcció i així va ser que vam enfilar altra vegada l’autopista i vam tornar a fer quilometres i més quilometres.
Només fins algun temps més tard no vaig saber quin era el motiu d’aquell trasbals, però llavors ja érem casats.

M. Rosa Salas

dijous, 17 de novembre de 2016

Què ha de tenir un bon llibre: decàleg de la Montse Albets

La Montse Albets és una llibretera i editora que vam tenir el plaer de convidar al nostre programa de ràdio que, com sabeu, s'emet a Mataró Radio (89.3 FM) el tercer dissabte de cada mes a les 16 hores.

Li vam demanar què el.lements havia de tenir un bon llibre per a considerar-lo com a tal i ens va aportar aquest gran decàleg:

1. Un bon llibre ha de tenir la porta ben oberta: Ens ha de convidar a entrar en aquest món paral·lel, i per tant ha d’estar ben editat, tant des del punt de vista del text (una bona revisió, traducció, correcció) com des del punt de vista de l’objecte (ha de ser bonic, còmode, fer bona olor, ha de ser atractiu...).

2. Un bon llibre ens ha de fer sentir còmodes mentre ens transporta per aquest món de ficció, “no l’hem de notar”. Si fossin unes sabates, serien aquelles que ens permeten fer quilòmetres sense que les notem. Si notem que hem de fer un esforç per continuar, val més que el deixem estar.

3. Un bon llibre ha de sonar bé, si el llegeixes en veu alta. Ha de tenir ritme, i això no vol dir que aquest ritme hagi de ser trepidant, també pot tenir una cadència lenta. Com amb la música, hi ha un ritme per a cada moment. El que no ha de ser mai és monòton.

4. Un bon llibre ens ha de mirar directament als ulls per explicar-nos la seva història. Ha de tenir un per què, ens ha de fer sentir. L’encadenament d’escenes sense una fi concreta no és un bon llibre. L’encadenament de pensaments de l’autor un darrere l’altre tampoc.

5. Un bon llibre ha de tenir “el pes just”. Si té molta palla, si pesa poc, no té substància i ens avorreix. Si és massa dens, si pesa massa, se’ns fa pesada la lectura. Hi ha d’haver, doncs, un equilibri en aquest sentit.

6. Un bon llibre ha de tenir persones, més que personatges. Persones que actuïn per a nosaltres en aquest món paral·lel, en el qual ens posicionem com si miréssim una obra de teatre, quan aconseguim que “desaparegui” l’artifici del llibre i quedem immergits en la història.

7. En un bon llibre, l’autor ha de ser invisible. Tot i tenir una veu pròpia, que li doni personalitat, ha de ser discret, que no es vegin els seus punts de vista, encara que hi siguin. No ens ha d’explicar què els passa als personatges, ens ha de deixar “mirar tranquil·lament l’espectacle”.

8. Un bon llibre ha ser una conversa entre el lector i l’autor. Hi ha d’haver una complicitat, fer que en puguem identificar amb els personatges o que ens puguem posicionar davant el que llegim. La literatura és una relació comunicativa, només adquireix sentit en la lectura.

9. Un bon llibre és com un joc i no ha de fer trampes. L’autor ha de confiar en les nostres capacitats, no ha de repetir informació innecessària, no ha de moralitzar, no ha de treure’s asos de la màniga al darrer moment perquè no sap com acabar la història.

10. Un bon llibre ha de ser un plaer, mai una imposició. Hi hem d’entrar pel nostre propi peu.

dimarts, 15 de novembre de 2016

Sr. y Sra. Sanchez

Tuve un susto de muerte cuando la peluquera entró en el coche y me gritó: “¡Acelera!”. Ante la pantalla del ordenador, recuerdo hoy el origen de esa frase como si fuese ayer…

—¡Acelera! —Me ordenó con ese acento suyo que convertía las ces en eses y las zetas también, y lo que le diese la gana, porque con ella no había lugar para las normas lingüísticas —ni de ningún tipo, vaya; las normas las ponía ella—.

—¡Joder! ¡Qué susto! —renegué, mientras convencía a mi corazón para que no se saliese del pecho.

Solté la novela de Tom Clancy en la que estaba enfrascado y, claro está, cumplí sus órdenes. Cualquiera le llevaba la contraria, ¡menuda era!

—¿Qué pasa con tanta prisa? ¿Acaso te persiguen? —inquirí.

Ni siquiera contestó. Se limitó a arrugar los labios y lanzarme una mirada asesina “invitándome”, con un gesto brusco de mano, a que siguiese recto. Por supuesto, volví a obedecer.
Comencé a cavilar acerca de lo que le podía suceder, puesto que la mujer no era muy presta al diálogo, y acabé confirmándome lo que siempre había sospechado: Era una espía. Seguro. Toda su vida era una tapadera. Aparentemente, todo resultaba tan normal, tan rutinario, pero todo respondía a una estrategia bien orquestada, aquella existencia tan de ciudadana de a pie era la clave de su éxito.
La peluquería era una de sus piezas cruciales: podía cambiar de aspecto cada vez que se le antojase sin despertar sospechas, presumiendo, como cualquier mujer, de sus cambios de look.
Viajaba cada dos por tres con la excusa de ir a realizar algún cursillo de perfeccionamiento, o a arreglar a una novia de algún pueblo perdido que había contratado sus servicios por internet, o a comprar productos novedosos… La gente lo vería normal.
Otra pieza clave era su hogar: un reducido tercer piso en un bloque tipo colmena, situado en el barrio menos recomendado de la ciudad. Entre inmigración y delincuencia, los vecinos ya disponían de suficiente tema de entretenimiento y no se percatarían de sus actividades.
Y, cómo no, el marido: Paco. Por descontando también, un hombre humilde que consumía sus días entre el trabajo en la obra y los sencillos placeres cotidianos. O eso era lo que aparentaba porque, en la realidad, aquél matrimonio era una réplica —en versión cutre y a la española— de los Sres. Smith.
A mí no me engañaban…

Paré el coche. La dejé en el lugar al que sabía que quería ir. Envalentonado, me atreví a preguntar:

—¿Para cuándo la próxima misión?

—De verdad, de verdad… —me respondió con gesto avinagrado—. Anda, aparca y sube rápido a comer que tengo que volver a la peluquería.

Y antes de que cerrase la puerta del coche de un portazo, pude escucharla mascullar: “Este hijo mío cada día está más tonto”.
¡Bah, pero qué me importaba! Mi imaginación calenturienta de escritor ya me había dejado impreso en la mente mi próximo relato.

Montserrat Pérez Martínez.

diumenge, 13 de novembre de 2016

Nou festival literari al Maresme - Vilassar de Noir

Els i les lletrícoles tenim debilitat pel gènere negre / criminal. De tots és conegut que ja fa tres anys que convoquem un concurs de relats de gènere ambientats a Mataró.
Al Maresme, des de fa anys gaudim del festival "Tiana Negra" dedicat al gènere, i ara, Vilassar de Mar, de la mà del seu alcalde (i escriptor) Damià del Clot, s'afegeix a la festa amb "Vilassar de noir"; acompanyat de Marc Moreno, editor de "Llibres del Delicte" i de Joan Ramon Armadàs, cap del web "El cinèfil".
El tret diferenciador d'aquest festival és la multiplicitat de mitjans involucrats per contar un relat negre: còmic, teatre, música, cinema, novel.la... el divendres 11 i el dissabte 12 de novembre ho hem pogut comprovar.
Taula rodona "Alta literatura criminal", en primer terme un saxofonista interpreta "La pantera rosa" com interludi musical entre acte i acte del festival. 
Per la banda lletrícola, destaquem la presència de Raquel Gàmez a dues taules rodones. Una divendres sobre "Judicis i presons" i l'altre dissabte sobre "Trama o personatge?". Recordeu que aviat tindrem a la Raquel a Planeta Lletra per compartir els secrets de com va escriure "A la seva pell".


També hauriem de parlar de novetats literàries, com la novel.la de Rafa Melero: "Ful". Aquí veieu a l'autor signant un exemplar per a la Júlia Lancho (que ha llegit totes les novel.les de l'autor). http://rafamelero.blogspot.com.es/


Un festival de novel.la negra és l'ocasió perfecte per a deixar-te el sou comprant llibres, perquè res no et ve més de gust que fer-ho quan escoltes parlar als autors dels cóm i dels per què de les seves obres. Personalment, la meva llista s'assemblaria més als "40 principals" que a un "decàleg". Triar és impossible, m'agafa un desig devorador insaciable. 

Què si trio un llibre de relats curts? 
Què si trio un llibre d'autor consagrat (com en Màrius Serra)?
O aquella novel.la d'autora novell però de tema tant interessant (com l'Alexandra Cuadrat)?
Millor m'ho agafo amb calma, m'assec a la cadira i contemplo les fotografies de l'exposició de Can Bisa "Historias de la desmemoria i ensueño".




dilluns, 7 de novembre de 2016

Taxi Driver

Tuve un susto de muerte cuando la peluquera entró en mi coche y gritó:

“¡Acelera!”.

Elena, la peluquera del barrio. Habíamos crecido juntos, nos conocíamos desde que éramos renacuajos, había confianza más que de sobra, pero aquello ya pasaba de castaño oscuro. ¿Quién coño se creía que era para entrar así en mi coche y darme órdenes? Aquello no lo podía permitir, claro que no.

—¡Fuera de aquí! —le grité enfurecido.
—¿Qué? —respondió ella perpleja.— Pero, ¿ni siquiera me preguntas qué me pasa?
—¿Estás sorda o qué? —volví a insistir, de malas maneras.— Que te pires. Fuera de mi coche, ya.
—¡Juaaan! —gritó desesperada. —Me persiguen, Juan. Tienes que ayudarme —me rogó, apoyando su mano sobre la mía.— Me van a matar si no me ayudas.

Aquello me dejó indiferente. Que no. Esta vez no me lo voy a tragar, pensé.

—Si, claro. Te van a matar. Venga ya, Elena, hemos dejado de ser unos críos hace mucho tiempo... Cuéntale esa historia a otro, que yo no me la trago —le espeté.— Se ha terminado lo de burlarse de mí.
—Por Dios, Juan. Por lo que más quieras. No es broma, vienen a por mí. Si no me ayudas, estoy muerta —dijo sollozando.— ¡Ayúdame! Te pago la carrera, lo que me pidas.
—¿Y quién se supone que te persigue? —pregunté. Las lágrimas de sus ojos me habían hecho dudar.
—La mafia, la mafia china. ¿Me vas a ayudar?
—¿Los chinos? —estaba flipando.— Jodeeeer, Elena. ¿Lo dices en serio? Pero, ¿en que lío te has metido esta vez?

Estaba a punto de contestar que si, que no se preocupara, que haría todo lo posible para sacarla de aquel marrón en el que se había metido cuando vi asomar por la comisura de sus labios esa mueca socarrona que, tantas y tantas veces, me acompañó de niño: la sonrisa burlona con la que siempre acababan sus bromas.
Sentí cómo la rabia invadía mi cuerpo, un estallido descontrolado; con tal fuerza, que por un momento, perdí el control sobre mi cuerpo. Y entonces, exploté. Menuda hija de …me la está intentando colar de nuevo... Te vas a reír de tu puta madre.
Sin pensarlo dos veces metí la mano en mi pantalón. Allí estaba mi puño americano, ese que utilizo para asustar a cualquier cliente díscolo. Podía sentir cómo el acero me quemaba en el bolsillo… Y, sin mediar palabra, la golpee. La golpee a la altura de la mandíbula con toda mi fuerza. El golpe sordo del acero contra el hueso, la cabeza colisionando contra el cristal de la ventana del taxi como efecto de la fuerza generada y el chorro de sangre salpicando por doquier. Estaba una de esas
putas escenas a cámara lenta de las jodidas películas de Quentin Tarantino.

—¡Mierda! —me dije pensativo.— Ahora sí que voy a tener que acelerar...

Y mientras me alejaba, a toda leche, comencé a canturrear aquella cancioncilla de Alaska y Dinarama... “Noooo me arrepientoooo. Volvería a hacerlo…”


Lola Sarrión Paterna

dijous, 3 de novembre de 2016

Segon programa del nostre espai radiofònic

Heu escoltat ja el nostre programa de ràdio?
El fem cada més i parlem del nostre planeta, però també de moltes coses interessants que passen a la nostra ciutat i rodalies.

La Rosi Tirado i la María Català ens donen eines d'escriptura

Els nostres conductors, la Núria i el Carlos

La Rosi amb l'entrevistada de lúltim mes: la Pili Gonzalez

La Lola i la Heidi fan l'entrevista a un/a lletrícola

En aquest enllaç trobareu el nostre darrer programa:



dilluns, 17 d’octubre de 2016

Dia plujós

Vaig tenir un ensurt de mort quan la perruquera va entrar al meu cotxe i va cridar, ―accelera!―, era el que em faltava per quadrar el dia, un dia plujós, dels que se'm fan feixucs i tristos, mandrosos, són els dies que aprofito per fer aquelles coses que no em venen de gust, com anar a confessar-me, posar ordre als llibres escampats per tota la taula, tirar el caramull de papers amb apunts inservibles o anar a la perruqueria.
La meva perruqueria és "Unisex", al principi entenia que només tractaven clients d' un únic sexe, o dones o homes, un dia vaig guaitar, pura curiositat, i hi havia dones i homes esperant per ser atesos i vaig entrar, sempre es més suportable l'espera si la gent és diversa, d'ençà, ja fa més de quatre anys que hi vaig.
Com en tot, la coneixença fa confiança i un dia li vaig dir que posar "unisex" a la porta..., val a dir que la perruquera és d'aquelles persones que és difícil reconèixer-la entre visita i visita, la pots trobar amb cabells blaus, blancs, grocs, curts o llargs, afro, amb minifalda o gòtica total, com deia li vaig dir que no em semblava correcte el rètol d'unisex, el més lògic seria "bisex", com que de vegades l'interior del cap de la perruquera li va en consonància amb el color del cabell, em va muntar un sidral sobre l'orientació sexual que significava el "bi", tota una lliçó, des de la bigàmia, fins a que tenia jo contra els que els hi agradava la carn i el peix, no n'hem parlat mai més.

―Accelera―, va insistir mentre em posava el cinturó ja amb el cotxe en marxa després d'haver sortit de la perruqueria.
―A l'hospital, porta'm al hospital que ma mare va de part.

Relat escrit per en Pilio

dijous, 13 d’octubre de 2016

L' accident

Vaig tenir un ensurt de mort quan la perruquera va entrar al meu cotxe i va cridar “Accelera!”, tot i que feia temps que ho esperava. No em vaig moure, i ella va insistir:

—Accelera!
—Nooo!
—Ja has arrencat, ara, desfrena, posa la marxa, surt d’aquí i accelerà, va!
—Ni parlar-ne!
—Cada dia vens, et fiques al cotxe, l’engegues, i després el pares i et quedes aquí sense fer res. N’estic tipa, vinga, has de treure el cotxe del davant de la meva perruqueria ja!
—No puc! Ja ho saps, després de l’accident...
—Per quin accident? M’he informat, saps? només vas punxar una roda.
—Si, però era en una carretera estreta i amb corbes, hagués pogut ser molt greu. I no vaig saber què fer, vaig tenir una atac de nervis!
—S’ha acabat, vinga, sortim d’aquí i anem a fer un volt, jo soc al teu costat, veuràs com no
passa res!

Tremolant vaig posar primera i vaig sortir d’allà, vam començar a circular, poc a poc vaig anar
perdent la rigidesa amb que aguantava el volant, i em vaig començar a relaxar malgrat les bocinades que em clavaven cada cop que calava el cotxe. Vaig anar agafant velocitat i em vaig deseixir.

—Anem cap a les Sureres!—vaig cridar eufòrica.

Amb decisió vaig entrar en la urbanització de carrers estrets escenari del meu accident. Anava a tota velocitat quan em vaig menjar la primer vorera, a la segona, com en un dejavú, vaig punxar la roda. Quan me’n vaig adonar volia parar allà al mig mateix, però la Lali, la meva meravellosa perruquera, va mantenir la calma, amb veu suau em va donar instruccions, vaig continuar lentament fins on la carretera s’ampliava, i em vaig arrambar al voral. Entre les dues vam canviar la roda, i en aquell moment vaig saber que havia superat el meu pànic. Em vaig asseure el cotxe i vaig sentir uns cops al vidre. Era la Lali. Amb confusió, em vaig adonar que érem encara al meu carrer. Em devia haver dormit. Però la Lali era allà, picant el vidre, i ara tot es faria realitat, vaig pensar.

—Escolta maca, però tens el motor engegat, l’hauries de parar, molesta una mica, saps?
—Sí, sí, perdona, és que de de l’accident no m’animo a moure’l de lloc.

No va entrar al cotxe com m’esperava. Va fer una cara rara i va girar cua. El meu pla havia fracassat. Vaig pensar que hauria de demanar a algú que em canvies el cotxe de lloc. Potser davant de la peixateria hi havia lloc. La Consol es veia una persona molt amable i decidida, i portava amb molta gracia el seu Twingo. Segurament la coincidència del model era una bona senyal.


Relat escrit per la Sandra Cabrespina

dissabte, 8 d’octubre de 2016

Vermut literari amb Francesc Hernàndez: L'escriptura pot salvar vides? - 8 d'octubre 2016

L'escriptura és una eina poderosa per a realitzar canvis interiors. Aixi ho afirma Francesc Hernàndez, professor del Laboratori de Lletres, on es dedica a impartir cursos d'escriptura d'exploració personal.

Però en Francesc no només ha donat classe a aprenents d'escriptors, com seriem els membres de Planeta Lletra, sinó que ha portat grups d'escriptura amb seropositius, amb ex-addictes, dones maltractades, malalts mentals, homes que volen conèixer-se millor, infants hospitalitzats i grups de dol.
De cada grup, de cada persona, ha après coses noves sobre l'escriptura i el fet d'escriure. Perquè hi ha qui escriu des del sofriment i hi ha qui escriu des de la superació d'aquest sofriment (i n'està content).

Vista parcial de la sala del Cafè del Mar mentre tenia lloc el Vermut amb F.Hernàndez



Una de les seves primeres preguntes al públic assistent: "Qui de vosaltres porta o ha portat un diari personal?" va provocar un intercanvi d'opinions i reflexions molt divers.
Quants escriptors han demanat que es cremessin els seus escrits quan fossin morts! Si a Kafka li haguessin fet cas... Hem tornat a rellegir algun diari nostre de fa temps? Què ens ha semblat el que hi havíem escrit?
Un diari personal pot ser una eina molt vàlida, per als que volem ser escriptors, per a obligar-nos o motivar-nos a escriure cada dia. Perquè cada dia hi ha coses a escriure per a vèncer la famosa por a la pàgina en blanc. Perquè del que ens passa, de les persones amb qui ens creuem pel carrer, poden sortir els nostres personatges de ficció. La realitat ens inspira, si la posem per escrit.

En Francesc Hernàndez escoltant les opinions del públic.
En Francesc Hernàndez ens ha fet reflexionar sobre quan escrivim i quan deixem d'escriure. A tall d'anècdota, diu que la primera raó per a que un escriptor deixi d'escriure és l'enamorament. També les crisis personals fan que deixem d'escriure, però això no vol dir que no puguem escriure més tard, sobre el que ens ha passat quan estàvem enamorats o quan passàvem una crisi.
I un altre tema a pensar és la finalitat dels nostres escrits: Per a què escrivim?

Vista parcial de la sala del Cafè del Mar mentre tenia lloc el Vermut amb F.Hernàndez



Ha estat un dels vermuts literaris més participatius, en Francesc encetava un tema i els lletrícoles, o el públic assistent, dèiem la nostra; aportant opinions, experiències viscudes i noves reflexions. Sempre amb el tema en comú de l'escriptura com a mirall de la vida.