divendres, 1 de juliol de 2016

Empieza julio y tenemos ganadora del relato del mes de junio

Ya tenemos ganadora del Relato del mes de junio.
Se trata de
Heidi con su relato "En boca cerrada...

Vale, soy yo misma, parece tongo, pero no lo es. Ahora tendría que proponeros el reto del próximo mes, pero como que es verano y nuestro planeta ya tiene muchos retos literarios (recordad que podéis participar en nuestro 3r. Concurs de Relats Curts), pues os hablaré de un robo.

Robo

Mi corazón habló en forma de latido. Fuerte, seguro.
Su mensaje fue subiendo de mis entrañas a mi boca y allí se convirtió en palabras que iba a pronunciar justo en el momento que me besó.

- Te quiero - me dijo al separar sus labios de los míos.

¡Menudo robo! Me había quitado las palabras de la boca.

Heidi Pérez

dimecres, 29 de juny de 2016

3r Concurs de Relats Curts Planeta Lletra

Per fi! Ja ha arribat el moment. Tenim el plaer de convocar-vos al nostre 3r. Concurs de Relats Curts.

Us animem a tots i a totes majors de 18 anys a que ens envieu els vostres relats que, per tancar amb la trilogia dels dos primers concursos, han de ser de gènere policíac, han d'ubicar-se a la ciutat de Mataró i ha d'incloures la frase obligada dins el relat: "Mataró és criminal". Podeu consultar totes les bases en aquesta imatge:




El relat guanyador i els dos relats finalistes encapçalaran el llibre que Planeta Lletra publicarà per Sant Jordi. Els autors/es premiats rebran tres exemplars del llibre i un diploma que els acredita com a guanyador/a o finalista.

Recordeu que teniu fins el 30 de setembre per enviar els vostres relats al nostre mail (planetalletra@gmail.com) i que podeu participar de les performances que ens agrada montar en la entrega de premis

dilluns, 27 de juny de 2016

La Pili González-Agàpito treu nou llibre



El passat 23 de juny la Pili González-Agàpito va presentar nou llibre: Fàbriques de Mataró 01.
         En aquest últim llibre, la Pili ha volgut narrar les històries dels mataronins i mataronines que van contribuir a la revolució industrial més desconeguda de la nostra ciutat, la que no sembrava de xemeneies el paisatge urbà però que ha ajudant tant com el sector tèxtil al desenvolupament econòmic de Mataró.
         Seguint el seu bon instint d’Ariadna, la Pili ha anat estirant del fil. D’aquesta manera ha descobert fàbriques de bombetes, de pastes de sopa, de metros i de perfums i ens ha portat la memòria d'obradors i tallers, d'indústries d'on sortien caramels, sabons, joguines i vaixells. «Volia contribuir a la recuperació de la memòria industrial de la ciutat. Un entramat empresarial, una xarxa amb connexions múltiples, amb interaccions econòmiques i socials», diu escriptora.
            I ho ha aconseguit. De debò que ho ha aconseguit. El seu llibre té el rigor de la Història, amb majúscules, però també la màgia de les petites històries com la de la Rosa Juandó, que va voler anar a treballar a la fàbrica de bombetes: «...perquè les noies en surten netes» o la del senyor Francisco que, amb un mig somriure, explica que feia caramels: «...que curaven el plor de les criatures».

            Enhorabona Pili! i gràcies per compartir amb nosaltres les històries de les fàbriques de Mataró que no treien fum.

dilluns, 20 de juny de 2016

El nen transparent

Sabeu que és un cós transparent?
Un cós transparent és un cós a través del qual es poden veure els objectes amb claredat. Si un cós té aquesta qualitat es pot veure a través seu, més enllà. No és invisible, doncs no el veuríem, però l’atenció no s’atura en ell sinó que el traspassa i fixem l’atenció en allò que hi ha més enllà.
Què es veu més enllà ?
Més enllà del cos transparent es veu una criatura que no dorm a les nits però s’adorm durant el dia. Un nen irritable la major part del dia.
Un nen que no gaudeix de les coses que fins fa poc li agradava fer.
Un nen que es troba malament, sovint, amb malestars inespecífics.
Un nen que no se sent capaç de fixar l’atenció.
Un nen que no pot fer les tasques més simples.
Un nen que no pot prendre cap decisió.
Què fer quan s’observa això repetidament?
Quan això es converteix en un patró de comportament repetitiu els adults ens hauríem de fixar més en el cós. Caldria que li traguéssim la qualitat de transparència i escoltéssim els crits silenciosos que el cós emet.
Què passaria si algú es fixés en l’infant transparent?
Si algú deixés de mirar a través seu i es fixés en l’infant s’adonaria que no sap qui és, que no mira als ulls quan parla, que no sap el que vol, que no entén el que passa.
S’adonaria que és un nen que en lloc de trobar en l’escola l’ambient clau per adquirir les competències necessàries per caminar per la vida i per desenvolupar les capacitats de superar les adversitats troba un lloc hostil i ple de perills.
Però ningú s’adona?
De vegades ningú s’adona.
El protagonista d’aquesta història se sent cada cop més sol, més insegur, més desconcentrat, més ansiós.
No veu possibilitats de defensar-se.
I què fa la resta del món?
La resta del món l’etiqueta, l’humilia, l’intimida, l’amenaça, el situen en posició d’inferioritat.
Els professors miren a través del cos transparent.
Els educadors i la societat critiquem el comportament del cos transparent.
I què podríem fer?
Els educadors, si per educador entenem qualsevol adult que pugui estar al voltant de l’infant, hauríem de garantir un ambient d’aprenentatge i de convivència segur. Actuar davant les situacions injustes, fer un pas endavant perquè la situació deixi d’ocórrer, denunciar el que veiem i no donar oportunitat a que es repeteixi novament.
Com a societat civilitzada també hauríem d’actuar davant els incidents que presenciem. Som còmplices quan no intervenim en presencia d’un acte d’agressió. Aquesta complicitat converteix l’infant en transparent i això és injust.
Us preguntava al començament si sabíeu què era un cós transparent.
Transparent és el cós que deixa passar quasi totalment la llum.
Aquest quasi és la diferència entre transparència i invisibilitat i és també l’oportunitat que un infant, davant una situació injusta, un dia et consideri el seu àngel.

Relat escrit per la Carme Cañizares

divendres, 17 de juny de 2016

Los límites

Gira la esquina. De un vistazo reconoce tres vehículos que ya han sobrepasado el límite de tiempo de estacionamiento permitido, entre ellos el de la mamá de la mochila que salió corriendo con un niño colgado de su cuello. Ese es fácil de controlar, su color rojo lo delata fácilmente; no suele haber tantos, además está aparcado al inicio de la calle, y eso lo convierte en un blanco aún más localizable.
A Emilio le gusta su trabajo y lo desempeña con suma eficacia.
Conforme va subiendo la calle, se detiene ante los automóviles que ha pillado en falta y, con determinación, saca el bolígrafo como si en cada parada se dispusiese a escribir su opera prima. Concentrado, rellena los impresos con los datos pertinentes y, con cierta inquina, los arranca del bloc para fijarlos, mediante el limpiaparabrisas, a la luneta de los vehículos infractores, dejando así constancia del flagrante delito perpetrado.
Llega hasta el coche rojo. A unos cien metros, reconoce a su conductora que se aproxima con paso ligero cargando el peso del niño que ahora lleva una pierna inmovilizada por una escayola, pero ya no llora. Apresurado, cumplimenta la papeleta, la prende al cristal y, haciendo oídos sordos a las llamadas de la mamá, gira hacia el lado contrario de la calle para proseguir con su ronda. «Hay que ser inflexible —piensa orgulloso, conocedor de la excelente reputación que posee gracias a su buen hacer en el trabajo.»
Esa noche, Emilio no consigue conciliar el sueño. Puede que sea por el sonido que provoca el repiquetear de la lluvia en la farola próxima a su ventana; o por el silbido que acompaña a la respiración de su esposa que duerme a su lado; o quizá sea por el rotundo silencio que deja el remordimiento al pasar por su cabeza.

Relato escrito por Montserrat Pérez

dimecres, 15 de juny de 2016

EN JOAN, LA SIRA, LA SOGRA, LA LOLA I EL PIS (i el nen també)

En Joan i la Sira es volen casar però no tenen ni un ral. La mare d’en Joan és viuda i els hi proposa que visquin amb ella. A ells no els hi fa gaire gràcia per allò de la intimitat, però és que ara tampoc no en tenen pas massa. La sogra és una dona de caràcter fort, “de armas tomar”, que en diuen. Els avisa que a casa seva tot se seguirà fet a la seva manera. La Sira s’hi avé, és una noia dòcil.
La Sira i en Joan es casen i com formiguetes van recollint diners per a comprar-se un pis. Al cap d’un parell d’anys tenen un fill que, gràcies a l’àvia, és un mal educat i un impresentable. La sogra li aplaudeix totes les barrabasades, el malcria i li permet tot, passant inclús per davant l’autoritat dels seus pares. La Sira no diu res perquè va acceptar les condicions que la sogra li va imposar. En Joan, passa de tot.
Passen uns quants anys més i la Sira creu que ja tenen prou diners per a pagar-se l’entrada d’un pis. A la nit en parlarà amb en Joan, però justament aquell vespre és el que ell ha escollit per a presentar-se a casa acompanyat d’una dona molt atractiva.
En Joan anuncià:

—Sira, amb els estalvis m’he comprat un pis i la Lola i jo ens hi anem a viure. El nen i tu us podeu quedar amb la meva m...

—I uns collons! —respon, rebotada, la Sira— tan callar... tan callar... que ja n’hi ha prou, home. Al pis nou me n’hi vaig jo, a viure, i la Lola hi està convidada. I sí, ja sé el que anaves a dir, però amb la bruixa de ta mare t’hi quedes tu... i el nen també!
La Lola i la Sira s’han caigut bé, canvien una mirada còmplice, plena de significat i agafades de la cintura marxen a viure plegades al pis nou.


Relat escrit per la M. Rosa

dimarts, 14 de juny de 2016

En boca cerrada...

Un silencio incómodo las envolvía.
¿Cómo podía haber dicho lo que acababa de decir? ¿En qué estaba pensando? Aunque tampoco sabía de qué se extrañaba. Siempre había reaccionado igual ante el nerviosismo. Cuando se sentía nerviosa, hablaba. Y si había vino en la mesa, como era el caso, bebía y hablaba.
En su descarga había que decir que llevaba más de dos horas escuchando las maravillosas vidas de sus ex compañeras de facultad donde todo giraba en torno al AMOR, así en mayúsculas. Para ellas ser una triunfadora era trabajar en una multinacional y haber encontrado el amor o, en su defecto, estar a punto de conseguirlo.
Entonces le llegó su turno y no reaccionó como ella habría planeado.
En su mundo imaginario, habría actuado como una mujer madura que afronta su vida sin complejos, segura de sus decisiones y acciones. Habría explicado que trabajaba en una editorial y le habían encargado sacar adelante una revista sobre literatura juvenil. Y en cuanto al amor, no le aterrarían las miradas compasivas de sus ex compañeras al explicar que era una mujer autosuficiente que vivía su soltería como algo natural.
Pero no, la realidad de lo que dijo no se parecía en absoluto a lo que imaginaba.
El tono de su voz al explicar su faceta laboral no denotó la seguridad que le hubiese gustado y se desmoronó en cuanto una de sus compañeras quitó importancia a su trabajo con un “bueno, si así tú eres feliz”, seguida de “pero ¿y el amor qué? Que se nos pasa el arroz”.
Y antes de ni siquiera pensar, se oyó diciendo:

-Pues veréis la verdad es que acabo de salir de una relación enfermiza que ha durado la friolera de 6 años. Una relación de celos y posesión que acabó llevándome a los límites de la sumisión. Una relación donde solo una mirada me hacía temblar y desmoronarme. Una relación con nuestro antiguo y reputado profesor de literatura comparada llena de reproches y miedo de la que no sabía salir porque nos enseñaron que “quien bien te quiere, te hará llorar”. Así que perdonadme si pienso que es mejor estar sola que mal acompañada.

Y entonces el silencio.
Finalmente una de sus compañeras se giró hacia Yolanda y preguntó:

- ¿Qué? ¿Y tú para cuándo esperas que nazca el niño?

Heidi

dilluns, 13 de juny de 2016

El so de la campana

El vell, unes profundes arrugues i la mirada aigualida el fan semblar més vell, està assegut a l'escrivania rodejat de llibres desordenats que de qualque manera estan on han d'estar.
S'oblida per un moment del quadern que té a damunt la taula, deixa el llapis, es col·loca el quepis, el fred ja es deixa sentir dins l'estança, tanca els ulls, se sent molt cansat. La son el guanya.
El saló del teatre es ple a vessar, el representant del jurat acaba de sortir d'entre bambolines per declarar el guanyador del sisè premi de novel·la. ―Per majoria de vots el jurat dóna com a guanyadora la novel·la "El so de la campana" de Pere Grimau Pons. Els aplaudiments imaginaris que li han ressonat dins el cervell l'han despertat.
El full en blanc del quadern l'espanta, ja no recorda quantes vegades ha intentat començar la novel·la. Fa una bona estona que ell i el paper en blanc es desafien.
De sobte li sorgeixen els fantasmes de l'espant, els fantasmes del paper en blanc que qualsevol escriptor reconeix quan vol encendre de bell nou el caliu de la novel·la definitiva. Reprèn l'escriptura.

Capítol primer: Les campanes de l'església revolten com boges d'aquelarre, escampen el so estrident per tot el poble, el avions no trigaran ni cinc minuts a deixar caure la mort i la destrucció, després fum, crits i, després plors, sang i, després clams al cel i, després a esperar fins que les campanes tornin a tocar. Maleïda guerra.

Un nou dia s'obre pas entre les fosques d'una llarga nit o nits encadenades, està al punt de deixar enllestida la novel·la. Segueix escrivint.

Quan les boques tancades per la fam deixen pas a les boques obertes dels fusells i canons, quan les paraules són substituïdes per bales i bombes, quan el vol de l'avió exterminador substitueix el vol de l'ocell, quan la sang vessada no calma la sed, quan la misèria, les cendres, les idees són sacsejades, les esperances perdudes..

Segueix escrivint;

Les cendres, les runes, els odis són penyora de guerra i el mur que s'aixeca en les relacions entre els homes, es fa molt alt. Fi

El jurat ha decidit que el guanyador és Pere Grimau Pons amb el "So de la Campana", recollirà el premi el seu editor a títol pòstum.

Relat escrit per Pilio

dimarts, 7 de juny de 2016

Reaccions


Diuen que a tota acció li segueix una reacció, segons les lleis de Newton, una cosa implica a l’altra. Doncs bé, les reaccions que m’envolten davant de la injustícia de cóm es tracta als Refugiats m’entristeix i em fa sentir estrangera, estranya en realitat, davant d’aquests fets. No m’identifico ni gens ni mica amb la manca de solidaritat dels que tenen la pell com la meva, la pell blanca però l’ànima una mica més negre.
Tanta crueltat davant del sofriment de la gent que fuig de la guerra i de la mort no la puc entendre. Què hagués passat si els nostres avis haguessin estat tractats igual? A la foto de dalt es mostra la desesperació de qui fuig de la guerra i de la repressió, és antiga sí, però, en què es diferencia d’ara? Que aquests eren el “nostres”?
Ja no recordem quan Europa sagnava per tots els costats, ja no recordem quan les fronteres dels Pirineus anaven plenes de gent com la que ara no volem entre nosaltres perquè ens fan nosa, perquè són diferents...També els espanyols eren diferents aleshores, considerats essers inferiors. Tenen un color de pell diferent i, sobretot, són de religió musulmana, encara que potser no sigui ni veritat perquè com passa amb totes les religions hi ha creients i agnòstics i molts tons grisos pel mig.
Les dones són violades, venudes com a mercaderia per poder menjar, veuen morir als seus fills sense poder-hi fer res. Quines seran les reaccions futures dels fills i filles d’aquestes dones?
Molta de la gent que entra per Turquia era de classe mitjana, no pas pobre, que fuig de la guerra i de la mort. Molts ho han perdut tot o gairebé. I venen a la “civilitzada” Europa i veuen com els tracten com si fossin deixalles, escombraries.
Els refugiats d’Idomeni han estat gasejats per poder tancar el camp i portar-los en autobús no se sap on, perquè quan ho preguntaven no hi havia resposta. Les excavadores han passat per damunt d’aquell espai arrasant tot el que trobaven davant seu. El poc que tenien, una mena de tenda Quechua com les que venen a Decathlon, també els hi han pres.
La meva reacció, davant d’una acció semblant, d’una injustícia sagnant, és d’indignació, de ràbia. I procuro no callar i explicar-la.

Relat escrit per la Montse Tubert

dimarts, 31 de maig de 2016

Guanyadora del relat de maig

Ja hem tancat l'enquesta i hem fet recompte de vots.
En un frec a frec important entre dos relats i només per un vot de diferència, ja podem anunciar que la pluja ens ha portat una guanyadora que ens va emocionar...

Sota la benedicció del cel

Enhorabona Maria Rosa pel teu relat i ja saps que et toca ara: retar-nos a escriure en juny!

divendres, 27 de maig de 2016

Visita lletrícola a l'Arxiu Comarcal de la mà d'Alexis Serrano

A les quatre, uns quants lletrícoles érem a Can Palauet disposat a fer complir a en Alexis la promesa que ens va fer al darrer Vermut literari d'ensenyar-nos l'Arxiu Comarcal i les joies que s'hi amaguen per a qualsevol escriptor disposat a documentar-se abans d'escriure un relat o una novel.la.

La foto protocol·lària a les escales d'accés a l'arxiu. 

Primeres explicacions a la sala de consultes.  

Ja dins els espais de treball, l'Alexis ens explica com desenrotllar un pergamí i que no es faci miques.


Exemples curiosos del material que es pot trobar a l'arxiu: les cartes als Reis d'Orient



Els armaris on es guarden des de protocols notarials de l'any de la picor, a revistes o fons documentals o fotogràfics donats per particulars. 


A la Sala de les pintures, la Sandra, en nom de Planeta Lletra dóna a l'Arxiu un exemplar de cada de les nostres revistes. 
Potser farem història!
(NOTA: També veieu perquè de la casa se'n diu Can Palauet, oi?)


dijous, 19 de maig de 2016

Sota la benedicció del cel

Un matí, corrent pel passeig sota una fresca pluja que purificava l’ambient, la vaig trobar. Em vaig aturar al sentir, malgrat la remor del mar i la música dels auriculars, uns gemecs angoixants.
Mig amagada entre uns matolls, una gosseta plorava. Em vaig aturar i la vaig mirar. Jo no havia vist mai un animal tan terroritzat. Aquella bèstia d’ulls temorosos tenia por que la maltractés. Ella no podia saber que mai podria fer-li el mal que, saltava a la vista, li havien fet cruelment.
Uns ullets, petits i atemorits, s’entreveien entre un serrellet de pèls hirsuts, d’un gris clar. Em va adreçar una mirada que volia ser amenaçadora sense comprendre que, en l’estat llastimós que es trobava, poc mal podria fer-me. Vaig parlar-li amb suavitat i tendresa fins que va abandonar aquell inútil gest d’amenaça. La gossa anava bruta i el seu cos presentava ferides recents i velles cicatrius.
Aquell matí no vaig obrir la botiga. Vaig asseure’m al terra moll, al costat d’aquella bèstia ferida. Ferida de cos i ferida d’ànima. La vaig prendre entre els braços sense pensar que m’embrutaria de fang i de sang. Aquell animaló al qual, potser, mai havien acariciat, va dirigir-me, amb els seus ullets color xocolata, una mirada d’agraïment ―o al menys així m’ho va semblar.
Constant, la pluja queia sobre nosaltres. Sota la seva benedicció, la gosseta se’m va morir entre les mans. Les gotes d’aquella pluja es van barrejar amb les més amargues llàgrimes que jo mai havia vessat.
Vaig estar setmanes sense córrer pel passeig. Temia reviure aquell moment.
Un dia, però, vaig tornar-hi. També plovia. Vaig començar a córrer. Al cap d’una estona, xipollejant entre els bassals, un trot alegre m’acompanyava. I m’acompanya cada dia. No la veig, però sempre la sento al meu costat saltironant i deixant anar uns alegres lladrucs.

Relat escrit per la M. Rosa Salas

dimecres, 18 de maig de 2016

La pluja

La Maria sent el soroll de la pluja com cau damunt del vidre de la cuina, ella està feinejant per enllestir el dinar. Recorda aquella pluja, aquell plor, tota la tempesta en que es va convertir aquell malson...
Ella era una noia jove, bonica, enamorada, la vida era tota una promesa, tot just començava la joventut. A casa tampoc eren molt estrictes amb les entrades i les sortides i podia anar-se a divertir i a ballar sense masses entrebancs. El seu noviet sempre estava al se costat. Ara ja fent projectes pel futur, mirant de trobar on poder viure plegats, comptant els estalvis que sempre eren pocs. Però era tan gran el seu amor, tanta la felicitat, que tots els petits obstacles no eren cap mena d’impediment per portar endavant el seu projecte de parella.
En Marc, el seu xicot, era un noi guapot, força treballador, molt considerat i l’estimava de veritat. Els amors de joventut sempre son de veritat i per tota la vida...tot i que després el temps fa que passin coses que poden trencar totes les veritats, una a una.
Ella sempre recordarà aquelles vacances d’estiu, amb el sol i la platja sempre presents...i les nits, plenes d’amor i de passió. Poques vegades la vida és tan generosa com ho va ser aquell estiu. No podia pressentir que no hi haurien més estius com aquell.
Quan va arribar la tardor es van donar pressa amb mirar un piset que es poguessin permetre i el van trobar, no massa lluny del centre i molt acollidor. Així que es van dedicar a mirar mobles a Ikea.
Però aquell maleït matí de pluja va canviar, per sempre, tota la il·lusió de la Maria. L’accident i la mort d’en Marc, per culpa del terra que lliscava amb la pluja li van arrancar un plor que encara arrossega.

Relta escrit per la Montse Tubert

dimarts, 17 de maig de 2016

Renegats

Ell rema entre espessos miralls translúcids aprofitant les incessants ràfegues d’aire gèlid com si li anés la vida, i sua. Vol avançar, però les extenses plaques de gel l’empenyen enrere arrossegant la seva existència cap al punt de partida en un remolí infinit. No se’n surt. Una vasta aurora boreal difumina el cel amb traces de tonalitats intenses que el líquid fosc reflecteix i projecta de nou a
l’atmosfera. La fràgil nau de l’home penja d’un fil i, si es trenca, les aigües turbulentes el xuclaran per sempre més. Sons letals arriben de la riba com una mena de comparsa fúnebre espirada per un gran magnetòfon tubular.
Ella l’observa impàvida mentre intenta atrapar transeünts amb un aspirador gegant i projecta un nou paisatge idíl·lic que envolti la seva solitud. Encara i cus pedaços de lona amb què cobrir el miserable fang que la fa oscil·lar sota la pluja. La llar comuna sura mars enllà immersa en una ampolla que conté la missiva del seu fracàs. La seva domesticitat trencada, despresa, avança ingràvida fins als confins on impera l’eterna nit i la fredor absoluta embolcalla les ànimes. Prova d’arrossegar camins i d’enganxar ponts per fugir, per escapar de la desesperació rovellada dels anys, de la tristor rònega de la vida, de l’amargor absurda del patir constant. Anhela poder construir una cabana sòlida sobre una gran catifa de molsa que l’acaroni descalça i l’entendreixi per dins. Vol uns estenedors tan alts que freguin el cel tot sabent que necessitarà una escala ben llarga per pinçar la roba entre immaculats núvols de seda.
Però, inexorable, l’endemà només li du un estret matalàs amb què solcar les onades i un parell de rems per esquivar, a la deriva, els baguls negres que contenen les seves pors en un inabastable oceà de llàgrimes salades.

Relat escrit per la Júlia