divendres, 28 d’abril de 2017

Pets

Amb tres fills, la pressió per tenir animals de companyia –mal anomenats mascotes, pets en anglès- a la nostra llar ha sigut altíssima. Un moixó caigut del niu, el pollet comprat al mercat, una conilleta regalada i després una altra, un cadell de gos abandonat que t’endossen a casa amb l’excusa de que es tracta d’una copropietat entre els companys de l’escola, un felí de la darrera gatada que faria joc amb la rateta que escombrava l’escaleta...
No són animals qualsevol. Parlem d’éssers vius, amb sentiments, que mereixen respecte. No es tracta de sotmetre’ls als capricis de qui només procura la pròpia satisfacció en el joc interactiu, en l’empatia a estones compartida. Tots tenim necessitats que hem de satisfer. Ells també. No fer-ho comporta sofriment. No es tracta de gaudir els bons moments i deixar les feines pels altres.
He procurat argumentar la meva postura i he aconseguit mantenir posicions amb èxit desigual. El moixonet durà un dia; el pollet una setmana; els conills una temporada al terrat de casa fins que els vam poder traspassar; el gosset, després de la primera setmana pactada al garatge de casa nostra, es va matar al caure de la finestra d’un quart pis al carrer; i la gata maula sobre teulada de zenc ha tingut sort després de llançar-se d'una tercera planta i requerir una operació de 600 euros...
Per això m’ha fet pensar el conte de Sant Jordi de l’escriptora Raquel Picolo quan parla sobre l’Aurora, una assistenta androide molt eficient, inspirada en la millor ciència ficció. La solució podria passar per aquí: dissenyar robots de gat i gos que responguin als desitjos de petits i grans, amb menys riscos i escàs esforç de manteniment.
M’encanta somiar en un futur més ètic. Arribarà el moment en que els pets robotitzats, poden emocionar i convertir-nos en millors humans.

A la Cuca i la Miu. Pels meus fills.

Relat escrit per l'Antoni Plans

dijous, 27 d’abril de 2017

Gat i gos

El meu fill té un gos que va comprar quan era un cadellet, és un dogo de Bordeus i és molt bo i pacífic.
Com que viu sol és una bona companyia i, a la vegada, una obligació, perquè cada dia l’ha de treure a
passejar perquè faci les seves necessitats i ha de tenir cura de l’animaló.
Aquest gos li ha fet superar una etapa fosca de la seva vida, el gos estava allà i ell s’havia d’esforçar per complir amb les obligacions de la cura, la neteja, l’alimentació, encara que no en tingués ganes.
El meu gat va arribar a casa meva d’una manera del tot inesperada. Les meves nebodes estaven en un càmping amb els seus pares i van anar al bosc a fer una passejada i es van trobar dos cadellets al costat d’una gata morta i mig menjada d’un costat. Un gatet va sortir corrents i l’altra és el que hi ha avui a casa meva.
Jo no volia animals, no n’havia tingut mai i no tenia ganes de tenir aquesta responsabilitat, ja en tenia prou i no en volia cap més. Però el cadellet de gat era una preciositat, la meva germana no se’l podia quedar perquè ja tenia una gata que quasi es menja al cadellet, competència fora... per tant, necessitava una família adoptiva.
I així va anar que aquell cadell es quedés a casa meva i formés part de la família. Perquè això és el que passa amb un animal que arriba a casa, vet aquí com gat i gos, formen part de tots nosaltres, com un membre més. Tot i que viuen en cases diferents, quan es troben saben que són un més...tot i que el meu gat no vol saber gran cosa del gos...massa gran per ell, l’ignora.

Relat escrit per la Montse Tubert

dimecres, 26 d’abril de 2017

El nom marca molt

Era important, gaire bé vital, sumar esforços i fusionar aquelles dues entitats, era una opció que havia d’estalviar costos, agilitar processos, donar millor imatge a ambdues i proporcionar resultats sorprenents. Les respectives juntes hi estaven d’acord. Els simpatitzants sembla ser que ho veien de bon ull. A més tots i cadascun dels socis estaven en el fons convençuts que era el millor pel bé general i pel propi. Tot i així no hi havia manera. S’encadenaven reunions maratonianes sense cap resultat. Encara pitjor, les trobades acabaven inevitablement com el rosari de l’aurora.

Al final algú ho va dir. Segurament seria molt bo, però és clarament impossible. Hem d’acceptar que mai hi haurà entesa entre la gent del grup d’artistes trencadors i la del grup d’orfebres dels somnis. Com podria ser d’altre manera dient-se GAT i GOS?

Relat escrit per la Sandra Cabrespina

dimarts, 25 d’abril de 2017

Mes de les lletres a Can Boada

A la residència i centre de dia Can Boada han dedicat el mes d'abril a diverses activitats literàries. Planeta Lletra i la revista Valors hem participat en vàries d'elles. La primera, l'estada tot el mes de l'exposició de relats i il.lustracions "Un planeta de valors", la participació dels lletrícoles com a jurat del Concurs literari organitzat per l'entitat i que el dijous 27 farà públic el seu veridicte.
I ahir, dilluns 24 d'abril, ha tingut lloc una lectura d'alguns dels relats que apareixen a la revista Valors. En Joan Salicrú, co-director de la revista Valors ens ha acompanyat i ha explicat als residents els objetius de la publicació.
Com ja vàrem fer a la Biblioteca Antoni Comas, els autors han llegit els seus propis textos acompanyats per la projecció de les il.lustracions corresponents. També hem llegit algun fragment de "Mataró es criminal" i un relat del bloc de Planeta Lletra. Tot això gràcies a la participació de Maria Català, M. Rosa Salas, Carlos Montero, Maria Dolores i Montse Pérez i la Júlia Lancho.
A més la Carme Bufí ha convidat a la il.lustradora mataronina Mònica Torralba a parlar-nos del procès d'il.lustrar un conte. Recordem que la Mònica és qui ha fet el cartell de la Setmana Santa mataronina d'enguany.
Us deixem amb les fotografies, fetes per l'Eulàlia Espinasa.
Marta Plantada, coordinadora de Projectes de vida de Can Boada obre l'acte

En Joan Salicrú parlant de la revista Valors

La Júlia llegeix un fragment del seu relat a "Mataró es criminal".

La Maria Català llegeix el seu relat a "Valors".

La Maria Dolores Pérez llegeix un relat de la seva germana (Montse).

La Montse Pérez ens llegeix un relat de la Heidi publicat al bloc de Planeta Lletra.

La Maria Rosa Salas llegeix "Veïns". 

En Carlos Montero llegeix "Mac Tom"

La Carme Bufí presenta a l'il.lustradora mataronina Mònica Torralba.
La Núria López i en Joan Salicrú en el tancament de l'acte.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Un Sant Jordi Criminal

  

Hi havia una vegada...
- un pintor que volia acabar el seu quadre
- un veí que baixava la brossa al contenidor
- el sergent David Valls i el caporal Àngel Pérez
- una nena que volia saber perquè va morir la Bel
- la Carme, la mosqueta morta
- la novel.la "Un tret en la foscor"
- un grup de Whatsapp anomenat “Els 4 FunTàstics”
- un atropellament amb fuga
- el cromosoma criminal XYY
- una botiga esotèrica
- una sirena de cos translúcid i lluentor platejada
- un prestigiós metge mataroní
- tres mortes en accidents domèstics
- una mare que pentinava la seva filla

... amb aquests elements 14 autors han escrit els relats de "Mataró és criminal", el tercer recull de contes de gènere negre de Planeta Lletra. Crims Km. 0. Com a casa, enlloc.

dimecres, 19 d’abril de 2017

Segona trobada de les escriptores del Maresme - 18 abril 2017







El Servei d'Informació i Atenció a les Dones (SIAD) del Consell Comarcal del Maresme ha tornat a organitzar la Trobada d'escriptores del Maresme.
Aquest 2017 ha tingut com a novetat una fireta on les escriptores de la comarca podien vendre i signar els seus llibres, a peu de carrer, de 12 a 18 hores. A més, es va fer un homenatge a Lola Anglada (Tiana) i Lola Casas (Mataró). Aixi mateix, com a cloenda, es va presentar una guia en format digital que recull les dones de la comarca que es dediquen a l'escriptura.

Les lletrícoles no hi podiem faltar i a més la Marta Novellas hi portava en primicia la seva novel.la "Ammesia voluntaria".


dimarts, 18 d’abril de 2017

Com a gat i gos

A aquestes alçades encara m’ho sé sentir a dir. La mare ens repeteix que sempre estem com a gat i gos. Crec que va començar al moment del meu naixement, sóc la segona de tres germans, la meva germana , jo, que vaig néixer al mateix any i “el nen”, el meu germà. Com he pogut comprovar durant la meva ja llarga vida i sobretot pel que he llegit en “rigorosos estudis psicològics”, el segon fill repetit, en aquest cas jo, la repetida, és la que s’endú la pitjor part, la pitjor part vol dir que els pares li dediquen a l’esmentada repetida la mínima atenció i, per tant, ja de ben petita s’ha de buscar la vida, que ha estat el meu cas. Aquest argument me l’aplico per justificar les nostres diferències.

I sempre m’he preguntat com de diferents poden ser dues germanes gairebé iguals, que comparteixen els gens, educació, cultura i casa. Els primers anys no els recordo però me’ls expliquen. Sempre ens barallaven per qualsevol fotesa, ja pots comptar el que pot ser quan ets un infant, però ja amb records propis, d’adolescent, quan ens barallaven amb ràbia i fins i tot ens havien de separar. No n’hem parlat mai ni suposo que en parlarem. Recordo a l’escola, de monges per cert, ella tan bona nena i sempre al taulell per bona conducta. Jo la rebel, la que contestava, la que m’encarava a les monges i a la que castigaven a la capella per demanar perdó a no sé qui per no sé què.

Avui dia i en les trobades familiars i sense cap premeditació, penso que ni per part d’ella ni meva de manera conscient, es repeteixen les discussions però ara de forma més educada. Sempre m’he preguntat què deu pensar ella, però mai n’hem parlat ni crec que ho fem. Com he envejat i envejo quan veig i noto la complicitat entre germanes !. Trobo a faltar una germana i m’agrada pensar que a ella li pot passar el mateix. Que ens passa ? Gelosia, enveja ?. Se suposa que dues germanes s’han d’estimar. No m’ho puc explicar però sempre estem com a gat i gos.

Relat escrit per Mar Bruguera

dijous, 13 d’abril de 2017

Ja tenim llibre

Ja tenim el nou llibre de Planeta Lletra, el nostre tercer llibre de relats criminals ambientats a Mataró.
Tenim un fantàstic pròleg de Francesc Bechdejú, sociòleg, editor i membre del nostre jurat.

El llibre aplega els relats de 11 lletrícoles: Sandra Cabrespina, Maria Català, Montserrat Casas, David Garcia, Marta Lacruz, Júlia Lancho, Núria López, Òscar Navas, Montserrat Perez, Pilio Piris i Maria Rosa Salas, i està encapçalat pels relats del guanyador i els dos finalistes del III Premi de Relats Curts Planeta Lletra (Marc Rogero Soler, Antoni Alsina Sánchez, Dominique Lehner).


El podeu venir a buscar el dia 23 a la nostra parada de Sant Jordi, al capdevall de la Riera, o venir a la presentació el dia 29 a la Biblioteca Antoni Comas a les 11 de matí, 

dilluns, 10 d’abril de 2017

II Nit de les lletres maresmenques

Òmnium Maresme va organitzar a Vilassar de Mar la segona edició de la Nit de les Lletres Maresmenques. Els i les lletrícoles no hi podiem faltar. I aquí ens veieu, just abans d'entrar a Can Bisa.


L’acte va estar presentat pels periodistes Mireia Llonch i Guillem Roset i el grup de jazz Bernat Casares Trio actuava entre parlament i parlament. La Nit va fer esment de Palau i Fabre perquè el 21 d'abril es cel.lebrarà el centenari del seu naixement i començara l'Any Palau i Fabra. En Sebastià Bennasar va parlar de novel·la negra, i dels dos festivals dedicats al gènere: Tiana Negra i Vilassar de Noir. La Nit va comptar també amb la participació de l’escriptora maresmenca Tina Vallès, guanyadora del premi Anagrama de novel·la 2017. Ella és qui ens va fer la foto!

Òmnium ha editat una llista amb les novetats del darrer anys publicades en català per escriptors vinculats al Maresme. Les publicacions des de Sant Jordi de 2016 superen el 50 títols en les categories de ficció, no ficció, poesia i infantil i juvenil.
 
Una darrera foto, abans del brindis, amb les escriptores maresmenques Lali Ribera, Raquel Piccolo, Emília Illamola, Maria Català, Rosa Tirado; en Salvador Riera i l'editor però també escriptor Jordi Solé d'Edicions Voliana.

 


dimarts, 4 d’abril de 2017

Guanyadora del repte del mes

El mes passat vam possar com a repte parlar del mediterrani, mare nostrum.
Amb els vostres vots vau decidir el vostre relat favorit, en aquest cas, va ser un poema.
Vosaltres heu fet guanyadora...

La Núria López amb el seu poema

Enhorabona!

dilluns, 3 d’abril de 2017

Programa de ràdio del 25 de març

El passat dissabte 25 de març es va emetre un nou programa de Planeta Lletra a Mataró Ràdio.
El contingut d'aquest programa va ser força interessant amb:


  • Joan Safont-Plumed, periodista i escriptor, entrevistat per la Sandra Cabrespina a la secció 'Fem ciutat'
  • El relat gravat Nadal i altres foteses d'en Pilio Piris
  • Un repás de las activitats lletrícoles a la nostra secció 'Agenda Lletrícola'
  • La Rosa Tirado i la Maria Catalá ens parlan de l'estil propi a 'Eines d'escriptura'
  • I finalment a la secció 'Entrevista lletricola', la Lola Sarrión i la Heidi Pérez entrevistan a Salvador Riera i Rosa Tirado.
Us deixem amb l'àudio.


diumenge, 2 d’abril de 2017

Dones escriptores a Mataró Ràdio

El passat divendres, les lletrícoles Núria López i Heidi Pérez, juntament amb l'escriptora mataronina Marta Garzás, van anar al programa de ràdio Dones Reporteres, on participen dues lletrícoles més, la Montse Tubert i la Pilar González-Agapito, per parlar de dones escriptores.
Una xerrada força interessant que compartim amb vosaltres.

diumenge, 26 de març de 2017

Foscor

Foscor per tota la costa. Ell em va explicar que alguna cosa es bellugava allà, mar més endins, on el sol encara no havia sortit. Ell i els companys estaven preparats pel que podia succeir, ja ho havien fet altres vegades . Però el “vaixell” no arribava. Potser era una falsa alarma, potser els turistes jugaven a magnificar les seves vacances. No veien el perill? Ell i els companys es quedarien per allà , vora les ones, estesos a la sorra i prendrien el sopar.
El va veure allà, un peu soterrat amb l’altra cama a sobre; el cos bocaterrosa , quatre anys? cinc? Ell va córrer . Havia sortit el sol, poc a poc, poc a poc... La matinada era fresca i l’espai es reduïa per metres, grans de sorra que enllitaven ara la desfeta. Però ell el va veure allà, bocaterrosa, i corre-cuita, no ho va dubtar, encara podia ser-hi a temps. Ell alenava la brisa a mig pulmó pel temor de tocar-lo i trobar-lo... En els segons que les seves extremitats li permetien va alçar el noi per dipositar -lo a la superfície buida de cossos del costat, per fer-li el boca a boca. Els seus companys ajudaven els altres que eren per tot arreu. Però ell només veia el vailet, tan petit, sol allà a terra, qui sap si viu! L’ infant va fer una petita glopada i ell, esma, va plorar; amb un “udol” curt li van saltar totes les llàgrimes que l’energia dels pulmons retinguda ara li ajudaven a abocar. Era un plor silenciós també a estones, que l’ajudava a cercar la manta per arraulir-lo en un escalf protector i sanador.
Ell, el meu pare, em va salvar. La pastera on jo viatjava havia naufragat uns quants kilòmetres més al nord d’on ell l’havia aguaitada. Ell i els seus companys van arribar a temps. La meva família no es va salvar. Però ell va ser el meu pare des que jo tenia cinc anys: dos naixements, dues vides.

Relat escrit per l'Eulàlia Espinasa

dissabte, 25 de març de 2017

Adios

¿Se puede ser la persona más feliz del universo y la más desdichada en menos de una semana? La respuesta es sí, rotundamente sí. El destino, suerte, providencia o cómo quieras llamarlo, te da y te quita de la misma manera. Un día, puedes estar en posesión de aquello tanto tiempo ansiado, de lo más valioso que tendrás en tu vida, de ver cumplido el sueño anhelado y al otro…. Al otro, no ser más que la sombra de lo que un día fuiste, de quedarte totalmente vacía y con el alma huera. Suena algo dramático, lo sé, pero nadie sabe por lo que se siente, por lo que se pasa, hasta que no lo vives en tus propias carnes, hasta que no te sucede a ti, a ti que pensabas que una cosa así no podría pasarte nunca, a ti que vivías confiada, a ti que la ilusión te había tocado y te había cambiado la vida.
Que tontos e inocentes podemos llegar a ser. No vemos más allá de aquello que queremos ver. Vivimos empeñamos en crear nuestra realidad, sin importar si concuerda o no, hasta que nos sucede algo que nos hace aterrizar, que nos obliga a bajar de esa nube y que nos despierta con el fuerte y contundente golpe al chocar.
Y es que todo sucede tan rápido, casi sin tiempo para poder reaccionar...
El miedo y la angustia te superan, lo que comenzó como un mal presentimiento ahora toma forma y finalmente te encuentras esperando noticias, a las puertas de urgencias, sobre algo que no quieres que te digan, porque tu ya sabes, en tu interior, la verdad.
- Lo siento mucho, ha sido un aborto espontáneo- dice la doctora de forma aséptica.-Tome un analgésico, si lo necesita.
Y a la misma vez me tiende el papel dónde viene explicada la sentencia de muerte.
Siento como me arden los ojos, algo se quiebra en mi interior, aun así consigo controlarme. Doy las gracias y me marcho.
Salgo a la calle sin rumbo, ahora puedo llorar. Un mar de lágrimas inundan mis ojos, incapaz de reprimir por más tiempo ese llanto contenido.
Sigo andando, como un autómata, en busca de consuelo. Finalmente llegó a la playa, a la orilla de ese mar extenso que es el Mediterráneo, para llorar por esa pérdida, para decir adiós...

Relato escrito por Lola Sarrión