RELATS PARTICIPANTS AL REPTE LITERARI ESTACIONAL DE TARDOR 2025

 

Pedra i foc, de la pintora Montse Assens

NO HI HA COM PARLAR CLAR PER ENTENDRE’S

Autor: Alfons Filbà

Aquest matí, a la terrassa del bar del poble, he estat testimoni involuntari d’una conversa entre tres germans asseguts a la taula del costat:
    ―L'altre dia em vaig trobar la germana d'aquell de qui parlàvem ―diu la Maria.
    ―Quin dia? ―pregunta l'Oriol
    ―El dia que en Marc em va acompanyar a la peixateria.
    ―Sí, va ser el dia que corria perquè se m’escapava l'autobús.
    ―Exacte, després la vam trobar ―diu la Maria
    ―Eren bessons, oi? ―fa el Marc.
    ―Parleu d'aquell que es va morir? ―diu l’Oriol.
    ―Sí, ella encara treballa?
    ―Sí, però deu ser gran, oi?
    ―De l'edat del Marc.
    ―Com aquell que baixa, que ja no li queden cabells. ―L’Oriol assenyala més amunt i tots ens girem.
    ―Aquest és aquell que va quedar vidu.
    ―No, aquest viu més avall.
    ―El vidu és qui tenia una fabriqueta.
    ―Aquest té un fill taxista.
    ―No sé pas de qui parleu. M’esteu atabalant ―fa la Maria.
    ―Sí, dona, aquest era amic d'aquella que sempre va tan arreglada.
    ―Aquella que vivia a la casa que fa cantonada?
    ―Veus com sí que saps de qui et parlo!
    ―Sí, aquella que se li va morir una germana. Fa temps que no la veig.
    ―És que ara viu a l'altra punta del poble, al carrer dels arbres.
    ―Ja sé on vols dir.
    ―A qui també vaig veure va ser el cambrer del bar del mercat; anava amb cadira de rodes i el peu enguixat.
    ―Pobre nano.

    El diàleg va durar força estona més, però a partir d'aquí tot del que van dir van ser foteses, la part important, amb contingut, és el que he explicat aquí. 

*

CASTANYES ROSTIDES

 Autora: Judit Perich

La tardor tenyia el cel del color de la cendra, embafat de núvols de pluja. Els arbres, vestits de roig, emmarcaven el petit poblet de muntanya on cada cop feia més fred, enunciant l’arribada del novembre. Però jo només podia parar atenció a una cosa. Al camí de sorra que el delimitava amb la creu del terme, unes dones havien encès una foguera. Les pedres de carbó rodaven per la terra seca, mentre les flames ataronjades dansaven formant llargues llengües que semblaven voler tocar el cel, amb el vent com a únic company de ball. Al voltant de la foguera, les dones s’escalfaven, es relaxaven, xerraven i s’explicaven anècdotes tot rient, mentre rostien castanyes. A les cistelles de vímet que portaven, hi devia haver més d’un centenar de castanyes, esperant el seu torn per passar pel foc. Les alegres dones gaudien de la tarda i les anaven pelant a mesura que es feien. I les menjaven, una rere l’altre, per acompanyar l’ improvisada vetllada de tardor. Al voltant del foc i les brases, passant l’estona en agradable companyia mentre menjaven castanyes, aquelles amigables dones em van fer posar de bon humor en aquell dia tant gris. I, aleshores, vaig començar a percebre la freda i plujosa tardor amb uns altres ulls. Uns molt més joiosos.

*