RELATS PARTICIPANTS AL REPTE LITERARI ESTACIONAL D'HIVERN

 

Il.lustració; Paola Pica





EL TREN

(Autor: Pilio Piris)


El Kensington, rellotge de l'estació de Dalkey al comtat de Dublín, marca les dotze i set. 

El Daragh, com cada dia a aquestes hores de la nit ja està una mica tronat per mor de la cervesa que ha engolit sense control i com sempre que té un bòtil de cervesa entre mans, rasca amb l’ungla del dit gros l’etiqueta de la Guinness que  l’acompanya.

Assegut al banc de ferro de l'estació del ferrocarril, només habitada pel Daragh, just davall del rellotge il·luminat per una llum esmorteïda i envoltat per una boirina cada cop més espessa, està escodrinyant la foscor que envolta l'estació i, encara que mig atordit per l'alcohol, espera d'un moment al altra escoltar el chuf–chuf de l’escapament del pistó de vapor de la màquina del tren. 

El Daragh sospita des de fa temps que l'Alanna renta la roba a llar forestera. Entre ell i l'Alanna, el primitiu amor de quan es varen conèixer i dels primers anys d'estar junts s'ha convertit en una convivència insuportable. Té per segur que l'Alanna l'enganya.

Fa dies que el Daragh, quan a Dalkey es fa fosc apareix per l'estació, s’asseu a l'únic banc i mira com passen els trens nocturns, intentant esbrinar que n'és de la vida dels anònims passatgers difuminats darrera les cortinetes de les finestres.

Un dia baixarà de l'andana a les vies, farà parar el tren i demanarà al passatgers què és de la seua vida.

Ben segur que molts d’ells són com els follets inanimats que dormen sota el pebràs, encerclats a dins la bombolla d’un jardí imaginari.

Pilio Piris



SECRET VERD

(Autora: Sandra Cabrespina)


Quan la Margarida es va jubilar va vendre el seu pis petit i fosc de Barcelona  i es va comprar una caseta  amb molta llum i un jardí al voltant als afores del poble dels seus avis materns. Després de tota una vida tancada en un laboratori asèptic i en un pis fosc, volia dedicar-se a l’amor de la seva vida: les plantes.

Aviat el seu jardí va estar ple de flors, plantes aromàtiques i arbres fruiters, un petit hort amb verdures i un petit hivernacle.  A poc a poc l’interior de la casa també es va omplir de vida en testos, olles, palanganes i pots de vidre o de plàstic . Es passava el dia plantant, replantant, canviant de lloc, xerrotejant amb les plantes com si fossin velles amigues.
 
Però no es va tornar ben bé una ermitana. Tenia visites sovint, la gent del poble li portava plantes perquè les reviscoles,  i plançons i llavors perquè plantes.  I les seves amistats del Planeta Planta l’anaven a veure i li portaven  llavors d’arreu del mon que ella sembrava en pots i garrafes de vidre, fent petits paisatges exòtics.
 
Tan de remenar la terra la obligava a rentar-se les mans sovint, i ho feia amb una solució sabonosa feta amb una infusió de camamilla, farigola i oli d’avellana. Aquest costum, però, va tenir un efecte inesperat en les seves ungles, que creixien ràpidament , fortes i resistent, i d’un color verd daurat, que semblava ben bé una manicura exòtica.  Ella va optar per tallar-les sovint. Totes menys una.  Es va deixar llarga i esmolada l’ungla del polze dret: havia descobert que les llavors creixien millor en un clot fet per l’ungla. Era el seu secret. Tenia bona mà per les plantes, molt d’amor, i una ungla màgica.

Sandra Cabrespina


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada