RELATS PARTICIPANTS AL REPTE LITERARI ESTACIONAL D'HIVERN

 

Il.lustració: Paola Pica

EL RECORD DE LA BESÀVIA

(Autora: Montse Casas)

Aquella tarda la iaia Mercè anà a buscar la Violeta a l’escola. Quan va sortir de classe, la neta va córrer a abraçar-la i fer-li un petó, esperant el panet amb crema de xocolata que li portava tots els dimecres.

En  arribar a casa, la iaia tragué de la bossa un paquet embolicat amb un mocador verd  i el posà amb cura sobre la taula del menjador. La Violeta s’enfilà en una cadira per veure millor aquell paquet misteriós; coneixia bé aquell mocador, era de la besàvia Conxita. La Violeta se l’estimava, però ella els havia deixat feia uns mesos i això l’havia entristit molt. Sempre recordaria tot l’amor que li mostrava quan anava a casa seva: li donava un suc de préssec, un Ferrero Rocher i li explicava contes meravellosos, i quan totes dues posaven cada Nadal la col·lecció de caganers que tenia. Però el que més li agradava era aquella bola de vidre que tenia dins uns bolets vermells i blancs i un petit follet, que giraven al so de la música quan la besàvia Conxita li donava corda amb les seves mans arrugades  amb les ungles pintades de color rosa perla.

Els ulls de la Violeta brillaven desitjant esbrinar què hi havia dins del mocador verd. La iaia Mercè per fi descobrí allò tan preuat: la bola de música de la besàvia!

Quan es va morir la besàvia, la Violeta preguntà a la mare què farien amb les seves coses. La mare li digué que algunes se les podria quedar qui en volgués tenir un record, i que altres les donarien. La Violeta va pensar que li agradaria la bola de música per posar-la a la seva tauleta de nit i tenir molt a prop la besàvia Conxita. Segur que a la besàvia li agradaria molt.

Montse Casas

DOL

(Autora: Mònica Ruiz Rey)

 

Vull fer-me invisible, que ningú em vegi. Arraconar-me dins l’armadura inventada i respirar a cor que vols aquest dolor; inspirar fort, molt fort, i obligar els meus alvèols a intercanviar l’aire amarat d’amargor en un esclat de ràbia que ressoni dins la meva campana de vidre; dins la meva cuirassa de vidre. Que ningú em senti, que ningú s’adoni dels meus ulls vidriosos rere les parpelles caigudes. Que ningú s’adoni que l’aire que m’entra només ho fa a mitges perquè la cuirassa m’oprimeix el pit i eixamplar el món fa mal.

No puc alentir el metrònom.

La rutina marca el compàs.

La revolució només és dins.

Fora tot continua igual.

Vull aturar-me, deixar de caminar. Emmudir les veus refractades rere el vidre i escoltar només el so d’aquest dolor; sentir-lo dins, molt endins, i obligar els meus timpans a deixar de vibrar pel silenci aclaparador dins la meva campana de vidre; dins la meva cuirassa de vidre. Que ningú em parli, que ningú s’adoni que les meves paraules ja no són de veritat. Que ningú s’adoni que parlo d’esma perquè la cuirassa m’oprimeix la gola i cridar al món fa mal.

No puc alentir el metrònom.

La rutina marca el compàs.

La revolució només és dins.

Fora tot continua igual.

Vull perdonar-me, agrair el regal. Percebre només el cor que batega i que em filtra per les venes la memòria del dolor; dilatar-lo i fer-lo gran, molt gran, i obligar les meves ungles a esquinçar-me l’ànima fins que una fiblada trenqui la meva campana de vidre; la meva cuirassa de vidre. Que ningú em toqui, que ningú s’adoni que l’abraçada que espero ja ningú me la farà. Que ningú s’adoni que l’amor traspassa la cuirassa i llançar-lo al món fa mal.

Respiraré al ritme del metrònom.

Caminaré al compàs de la rutina.

Revolucionaré la meva vida.

Fora tot canviarà.

Mónica Ruiz Rey

EL DESPERTAR

(Autora: Roser Lorite)

Fa temps que estic atrapada en la foscor. Tinc la sensació que visc en una bombolla de cristall amb un bonic jardí que no valoro. M’he fet gran, han passat els anys volant i ja no tinc aquella energia que em feia sortir del forat i anar a navegar pel mar sentint el vent a la cara, o pujar a les muntanyes plenes de neu i llençar-me amb velocitat per les pistes d’esquí. Viatges arreu que m’omplien de plaer. Altres paisatges, altres cultures que trencaven la monotonia del dia a dia. Aleshores tot era esperança.

Sempre cercant l’amor perdut i sempre patint l’abandonament. Un destí maleït que m’ha negat tot allò que desitjava i em feia feliç. Ja no em queden llàgrimes de tant plorar. Ja no tinc ni ganes de sortir al carrer, on cada dia veus més injustícia i dolor. Una societat individualista i inhumana que ens aboca a la solitud més horrible. On són aquells amics, aixopluc de les teves misèries i mancances? No hi ha humanitat.

M’he deixat tant, que m’han crescut unes ungles ben llargues i punxegudes. I com la realitat no existeix, més enllà de la que crea el nostre cervell, he decidit anar rascant cada dia, amb l’ungla més llarga, aquest vidre que m’empresona. A mesura que ho faig, vaig veient la llum, una llum poderosa que en realitat surt del meu interior i em connecta amb l’amor més gran.

Ara per fi em sento com aquell peix que, després de donar voltes infinites sobre si mateix, s’apodera, agafa embranzida i surt volant de la peixera confortable cap a un nou despertar.

Roser Lorite

EN UN MON PETIT

(Autora: Maria Rosa Dalmau)

Em sento petita. Molt petita. Insignificant en un món molt gran on tot té un sentit: on la gent va a treballar, a comprar, a buscar els nens a l’escola… i  jo no sé què faig aquí. 

Em sento tancada en una bombolla, a prou feines amb aire per respirar. No sé què fer. Soc important? No. Ara ja no soc important per a ningú. Abans, sí. Ara, ja no. I estic a la bombolla, que m’asfixia i m’esclafa contra les parets. Tinc futur? Quin futur m’espera si ara ja em falta l’aire per respirar?

De vegades esgarrapo amb les ungles les parets de la bombolla, per esquinçar-la i poder sortir per tornar a trobar l’amor, l’amor que s’ha quedat fora, fora de la bombolla, on tenia vida. Però són molt gruixudes, aquestes parets. No puc ni obrir una petita escletxa per sentir, un altra vegada, una mica d’aquell d’aire.

I estic aquí, empresonada, desconnectada, aïllada, sola. Puc veure el que hi ha fora, però ningú em veu a mi. No puc demanar ajuda. Estic sola. I aferrant-me a les parets, crido: Vull sortir. No vull estar aquí. I, després, silenci. No hi ha res. Mentre veig a través de la bombolla colors, alegria, felicitat, amor. 

I les meves ungles, ensangonades i destrossades, em fan mal. Molt mal. Com el meu cor trencat. El meu cor que un dia va ser gran, obert, capritxós. Ara petit, encongit i sense alè. 

Estic en un món petit. 

Maria Rosa Dalmau 

EL TREN

(Autor: Pilio Piris)

El Kensington, rellotge de l'estació de Dalkey al comtat de Dublín, marca les dotze i set. 

El Daragh, com cada dia a aquestes hores de la nit, ja està una mica tronat per mor de la cervesa que ha engolit sense control i, com sempre que té un bòtil de cervesa entre mans, rasca amb l’ungla del dit gros l’etiqueta de la Guinness que l’acompanya.

Assegut al banc de ferro de l'estació del ferrocarril, només habitada pel Daragh, just davall del rellotge il·luminat per una llum esmorteïda i envoltat per una boirina cada cop més espessa, escodrinya la foscor que envolta l'estació i, encara que mig atordit per l'alcohol, espera sentir, d'un moment a l'altre, el xuf–xuf de l’escapament del pistó de vapor de la màquina del tren. 

El Daragh sospita des de fa temps que l'Alanna renta la roba a llar forastera. Entre ell i l'Alanna, el primitiu amor de quan es varen conèixer i dels primers anys d'estar junts s'ha convertit en una convivència insuportable. Té per segur que l'Alanna l'enganya.

Fa dies que el Daragh, quan a Dalkey es fa fosc, apareix per l'estació, s’asseu a l'únic banc i mira com passen els trens nocturns, intentant esbrinar que n'és de la vida dels anònims passatgers difuminats darrera les cortinetes de les finestres.

Un dia baixarà de l'andana a les vies, farà aturar el tren i demanarà al passatgers què és de la seua vida.

Ben segur que molts d’ells són com els follets inanimats que dormen sota el pebràs, encerclats dins la bombolla d’un jardí imaginari.

Pilio Piris

SECRET VERD

(Autora: Sandra Cabrespina)

Quan la Margarida es va jubilar va vendre el seu pis petit i fosc de Barcelona  i es va comprar una caseta  amb molta llum i un jardí al voltant als afores del poble dels seus avis materns. Després de tota una vida tancada en un laboratori asèptic i en un pis fosc, volia dedicar-se a l’amor de la seva vida: les plantes.

Aviat el seu jardí va estar ple de flors, plantes aromàtiques i arbres fruiters, un petit hort amb verdures i un petit hivernacle.  A poc a poc l’interior de la casa també es va omplir de vida en testos, olles, palanganes i pots de vidre o de plàstic . Es passava el dia plantant, replantant, canviant de lloc, xerrotejant amb les plantes com si fossin velles amigues.

 

Però no es va tornar ben bé una ermitana. Tenia visites sovint, la gent del poble li portava plantes perquè les reviscoles,  i plançons i llavors perquè plantes.  I les seves amistats del Planeta Planta l’anaven a veure i li portaven  llavors d’arreu del mon que ella sembrava en pots i garrafes de vidre, fent petits paisatges exòtics.

 

Tan de remenar la terra la obligava a rentar-se les mans sovint, i ho feia amb una solució sabonosa feta amb una infusió de camamilla, farigola i oli d’avellana. Aquest costum, però, va tenir un efecte inesperat en les seves ungles, que creixien ràpidament , fortes i resistent, i d’un color verd daurat, que semblava ben bé una manicura exòtica.  Ella va optar per tallar-les sovint. Totes menys una.  Es va deixar llarga i esmolada l’ungla del polze dret: havia descobert que les llavors creixien millor en un clot fet per l’ungla. Era el seu secret. Tenia bona mà per les plantes, molt d’amor, i una ungla màgica.

Sandra Cabrespina