RELATS PARTICIPANTS AL REPTE LITERARI ESTACIONAL DE TARDOR
(Autora: M. Eulàlia Espinasa Martori)
Tres naus refulgents baixaven de l’espai sideral irradiant luminiscències per tot l’abisme tenebrós.
La terra, cada cop més deshabitada, sinistre, fosca, mancada de benaurances, feia centúries que no resplandia.
La nau Egípcia, la Maia i l’Oriental abordaven l’aterratge com l’au que vol fer niu i dipositar els seus ous.
Venien a reiniciar la civilització quasi mai desxifrada de la seva cultura.
Els pocs humans que guaitaven restaren astorats: Era el dia en el qual la seva vida sofrí un canvi que no havia estat anunciat en cap aspecte.
Era el canvi cap a l’esperança.
M. Eulàlia Espinasa Martori
LES MANS QUE MOUEN ELS FILS
(Autor: Enric Casanovas)
El dia en el qual la
seva vida sofrí el canvi no havia estat anunciat en cap aspecte.
La Norma havia dit que anava
a la perruqueria i que després, de passada, aniria a veure la seva germana. Per
això, en Ricard va decidir sortir a córrer per la muntanya.
Mentre desfilava pels trencacolls de la
serralada, va començar a ploure. Havia d’afanyar-se a buscar aixopluc i en va
trobar en una pineda propera. La caiguda d’un llamp que va esberlar un dels
arbres, però, va fer que en fugís espaordit.
Va seguir un corriol cercant un lloc segur on
amagar-se, quan va veure una dona, xopa i enfangada, asseguda al marge del
camí. Com ell, havia sortit a córrer i fugint del ruixat havia relliscat i
caigut i s’havia ferit la cama. La va ajudar a incorporar-se i van caminar
junts, agafats l’un a l’altra.
Van sentir-se afortunats de trobar aviat una
cova calentona i amb el terra de sorra. S’hi van refugiar i ella va somriure. I
van parlar. Molt. I era agradable. Molt, malgrat tot. Quan va deixar de ploure,
a l’horitzó es va formar un arc de Sant Martí. Llavors, es van mirar als ulls
en silenci i es van besar.
De tornada a casa, en Ricard va pensar que si la
Norma no hagués tingut un sopar amb les companyes de feina, no hauria anat a
tallar-se i tenyir-se els cabells. I que si la seva germana, després de
separar-se del marit, no hagués anat a viure a aquell piset proper a la
perruqueria, ella no hauria anat a veure-la i ell no hauria sortit a
entrenar-se un divendres a la tarda. I de no haver estat pel llamp... Però les
coses passen, només cal que les capricioses mans del destí moguin els fils.
LA TRIADA
(Autor: Pilio Piris)
La tríada de déus, amb dignitats desiguals sent i tot que el predicador de tres en fa un. Són les últimes raneres lumíniques camí de la decadència mentre s’obren pas entre la boira de la fi de l’existència.
El dia en el qual la
seva vida sofrí el canvi no havia estat anunciat en cap aspecte, tampoc calia,
el pare sí ho sabia i al nen li era igual. Ser tres i un alhora, un dia havia
d’acabar amb la pròpia destrucció i de rebot amb l'alliberament dels qui sota
el seu jou havien estat adoctrinats.
—Pare que és la
tríada? —Pregunta el nen des del fons de l’univers, mentre mira les piràmides
invertides i amb les jerarquies perdudes, minvades de les propietats de
protecció i consol.
—Es el misteri del fet
de voler esbrinar que un triangle de tres costats només en sigui un de costat,
tot ha conduït a la desesperació de molta gent intentant conjugar el ser tres i
un i déu alhora —li diu el pare al nen.
—Algú ho ha
aconseguit?
—No, ningú, perquè en
raó és impossible. Escolta i ho entendràs, va seguir el pare. Conten que un dia
un savi pensatiu estava passejant, va veure un fillet que amb un poal de platja
treia aigua des del mar i la ficava a dins un clot que havia fet a la sorra. El
savi li va demanar que estava fent, vull posar tota l'aigua del mar a dins
aquest clot, va dir el nen, això és impossible contestar el savi, el vailet
se’l mirar i amb un somrís li va dir, és més fàcil fer caber tot el mar dins el
clot, que esbrinar el misteri de la tríada de déus que tant t'angoixa.
—Pare, he de plegar.
Pilio Piris
L’avi dibuixava i acoloria amb aquarel·les paisatges estranys on mostrava muntanyes altíssimes, i planetes, sols, naus espacials i piràmides invertides surant en cels de tons violacis. Creia en extraterrestres, en esperits, i en qualsevol cosa que no fos acceptada en aquells temps tan grisos. Tan aviat ens informava del naixement d’un nou messies que havia d’unir la humanitat i conduir-la a un futur ple de pau i germanor, com de l’encarnació massiva d’ànimes provinents de mons més evolucionats que mirarien d’ensenyar-nos a corre-cuita a no ser tan cafres per evitar que ens ho carreguéssim tot.
El dia en el qual la seva vida sofrí el canvi no havia estat anunciat en cap aspecte. Va ser un dia més en una llarga llista de dies calorosos i sense pluja, propis del temps, amb la humitat habitual a la nostra comarca. Els nens, després de jugar al carrer tota la tarda, com molts vespres vam entrar al seu taller per escoltar novetats i veure les pintures. Però les vam trobar totes per terra. L’endemà va cremar-les totes i ja no en va pintar mai més.
Molts van creure que havia posat seny, altres que s’havia trastocat. Però l’avi abans de morir em va revelar el seu últim descobriment, i els senyals que havia de buscar quan ell no hi fos. Son minsos, però hi son. Cal ser discret, com em va avisar. L’enemic es perillós. Per ara, no puc dir res més.
Sandra Cabrespina
Els nens diuen la veritat, Pilio!
ResponEliminaEl meu vot per Roser Lorite. Gràcies
ResponElimina