RELATS PARTICIPANTS AL REPTE LITERARI ESTACIONAL DE TARDOR

 

Il·lustració: Manel Pérez Martínez

METAMORFOSIS

(Autora: Magda Pola)

El aire seco del avión le irrita la garganta. Se siente contrariada porque no desea contagiar a la anciana que visita. Como siempre que viaja, ha dormido poco y se queda adormecida antes de despegar. En ese estado de ensoñación se da cuenta que toda ella va vestida de diferentes tonalidades de verde: el jersey, verde manzana; la camisa, verde musgo; lo pantalones, verde botella; los calcetines, a rallas verdes; el buff, verde clarito con estampados divertidos… Es más, su conjunto de ropa interior es verde pastel.

Camina a través de un bosque espeso, lleno de lianas pero que no le impiden avanzar; la luz se filtra a través de las hojas aumentando la sensación de languidez. A medida que avanza las fuerzas la van abandonando. Camina despacio, descalza sintiendo en sus plantas el cosquilleo de la vegetación y las hojas caídas, hacia el claro que se intuye delante de ella. Cuando se acerca, ve unas extrañas figuras suspendidas de las que irradia una luz morada, contrastando con el entorno totalmente verde que la envuelve.

El día en que su vida sufrió el cambio, no había sido anunciado en ningún aspecto. Poco a poco, la sensación de cansancio se fue transformando en ligereza, invadiéndola un impulso irrefrenable de agitar los brazos. Cuando lo hizo, sus brazos ahora transformados en unas hermosas alas verdes, se movían suavemente impulsándola hacia aquellos objetos que la atraían como un imán al que no podía ni quería oponerse.

Cuando aterrizaron y se abrieron las puertas, ningún pasajero, absortos en sus asuntos, percibió que una mariposa verde salía la primera del avión.

Magda Pola

 RETORN

(Autora: M. Eulàlia Espinasa Martori)

Tres naus refulgents baixaven de l’espai sideral irradiant luminiscències per tot l’abisme tenebrós.

La terra, cada cop més deshabitada, sinistre, fosca, mancada de benaurances, feia centúries que no resplandia.

La nau Egípcia, la Maia i l’Oriental abordaven l’aterratge com l’au que vol fer niu i dipositar els seus ous. 

Venien a reiniciar la civilització quasi mai desxifrada de la seva cultura. 

Els pocs humans que guaitaven restaren astorats: Era el dia en el qual la seva vida sofrí un canvi que no havia estat anunciat en cap aspecte.

Era el canvi cap a l’esperança.

M. Eulàlia Espinasa Martori

LES MANS QUE MOUEN ELS FILS

(Autor: Enric Casanovas)

El dia en el qual la seva vida sofrí el canvi no havia estat anunciat en cap aspecte. La Norma havia dit que anava a la perruqueria i que després, de passada, aniria a veure la seva germana. Per això, en Ricard va decidir sortir a córrer per la muntanya.

Mentre desfilava pels trencacolls de la serralada, va començar a ploure. Havia d’afanyar-se a buscar aixopluc i en va trobar en una pineda propera. La caiguda d’un llamp que va esberlar un dels arbres, però, va fer que en fugís espaordit.

Va seguir un corriol cercant un lloc segur on amagar-se, quan va veure una dona, xopa i enfangada, asseguda al marge del camí. Com ell, havia sortit a córrer i fugint del ruixat havia relliscat i caigut i s’havia ferit la cama. La va ajudar a incorporar-se i van caminar junts, agafats l’un a l’altra.

Van sentir-se afortunats de trobar aviat una cova calentona i amb el terra de sorra. S’hi van refugiar i ella va somriure. I van parlar. Molt. I era agradable. Molt, malgrat tot. Quan va deixar de ploure, a l’horitzó es va formar un arc de Sant Martí. Llavors, es van mirar als ulls en silenci i es van besar.

De tornada a casa, en Ricard va pensar que si la Norma no hagués tingut un sopar amb les companyes de feina, no hauria anat a tallar-se i tenyir-se els cabells. I que si la seva germana, després de separar-se del marit, no hagués anat a viure a aquell piset proper a la perruqueria, ella no hauria anat a veure-la i ell no hauria sortit a entrenar-se un divendres a la tarda. I de no haver estat pel llamp... Però les coses passen, només cal que les capricioses mans del destí moguin els fils.

  Enric Casanovas

  LA TRIADA

(Autor: Pilio Piris)

 

La tríada de déus, amb dignitats desiguals sent i tot que el predicador de tres en fa un. Són les últimes raneres lumíniques camí de la decadència mentre s’obren pas entre la boira de la fi de l’existència.

El dia en el qual la seva vida sofrí el canvi no havia estat anunciat en cap aspecte, tampoc calia, el pare sí ho sabia i al nen li era igual. Ser tres i un alhora, un dia havia d’acabar amb la pròpia destrucció i de rebot amb l'alliberament dels qui sota el seu jou havien estat adoctrinats.

—Pare que és la tríada? —Pregunta el nen des del fons de l’univers, mentre mira les piràmides invertides i amb les jerarquies perdudes, minvades de les propietats de protecció i consol.

—Es el misteri del fet de voler esbrinar que un triangle de tres costats només en sigui un de costat, tot ha conduït a la desesperació de molta gent intentant conjugar el ser tres i un i déu alhora —li diu el pare al nen.

—Algú ho ha aconseguit?

—No, ningú, perquè en raó és impossible. Escolta i ho entendràs, va seguir el pare. Conten que un dia un savi pensatiu estava passejant, va veure un fillet que amb un poal de platja treia aigua des del mar i la ficava a dins un clot que havia fet a la sorra. El savi li va demanar que estava fent, vull posar tota l'aigua del mar a dins aquest clot, va dir el nen, això és impossible contestar el savi, el vailet se’l mirar i amb un somrís li va dir, és més fàcil fer caber tot el mar dins el clot, que esbrinar el misteri de la tríada de déus que tant t'angoixa.

—Pare, he de plegar.

Pilio Piris

SENYALS

(Autora: Sandra Cabrespina)

L’avi dibuixava i acoloria amb aquarel·les paisatges estranys on mostrava muntanyes altíssimes, i planetes, sols, naus espacials i piràmides invertides surant en cels de tons violacis. Creia en extraterrestres, en esperits, i en qualsevol cosa que no fos acceptada en aquells temps tan grisos. Tan aviat ens informava del naixement d’un nou messies que havia d’unir la humanitat i conduir-la a un futur ple de pau i germanor, com de l’encarnació massiva d’ànimes provinents de mons més evolucionats que mirarien d’ensenyar-nos a corre-cuita a no ser tan cafres per evitar que ens ho carreguéssim tot.

El dia en el qual la seva vida sofrí el canvi no havia estat anunciat en cap aspecte. Va ser un dia més en una llarga llista de dies calorosos i sense pluja, propis del temps, amb la humitat habitual a la nostra comarca. Els nens, després de jugar al carrer tota la tarda, com molts vespres vam entrar al seu taller per escoltar novetats i veure les pintures. Però les vam trobar totes per terra. L’endemà va cremar-les totes i ja no en va pintar mai més.

Molts van creure que havia posat seny, altres que s’havia trastocat.  Però l’avi abans de morir em va revelar el seu últim descobriment, i els senyals que havia de buscar quan ell no hi fos. Son minsos, però hi son. Cal ser discret, com em va avisar. L’enemic es perillós. Per ara, no puc dir res més. 

Sandra Cabrespina

DESTELLOS DE RUBÍES

(Autora: Roser Lorite)

Un sonido extraño hizo que despertara. Al abrir los ojos, contemplé una sorprendente imagen que me dejó impresionada. Una especie de pirámides invertidas descendían lentamente, a veces se quedaban unos segundos suspendidas y luego continuaban el camino hasta desaparecer en el fondo del acantilado. Sonaban como una dulce melodía, mientras emitían unos destellos de color rojo que me deslumbraban. 

Recordé de inmediato cuando de niña, regresaba del colegio y entraba a darle un beso a papá en su taller de joyería. Siempre estaba con alguna joya entre las manos, limándola, fundiendo oro y moldeándolo para confeccionar la pieza. Un día tenía unas piedrecitas que reflectaban la luz emitiendo destellos de color rojo. 

—¿Cómo se llaman estas piedrecitas, papá? —le pregunté entusiasmada.  

—Son rubíes, cariño —me contestó muy orgulloso. 

Me estremecí y se llenaron de lágrimas mis ojos. Sin embargo, una potente energía recorría todo mi cuerpo. La imagen había desaparecido. La noche era negra y oscura. 

Los últimos acontecimientos te golpeaban cada día en las noticias. Guerras y más guerras, hambre y desigualdades, individualismo atroz y soledad, tragedias por el cambio climático. La humanidad estaba perdida y el mal campaba a sus anchas sin que nadie pudiera evitar un final próximo. 

Volví a mirar al cielo y aparecieron de nuevo las pirámides con destellos de rubíes. Seres bondadosos evolucionados llegaban desde lejanas galaxias a irradiarnos con la energía más potente que podría salvar el planeta: EL AMOR. 

El día en que su vida sufrió el cambio no había sido anunciado en ningún aspecto. Muchas más personas tuvieron la misma visita y así todo se fue solucionando. 

Roser Lorite