RELATS PARTICIPANTS AL REPTE LITERARI ESTACIONAL D'HIVERN
BALDIRI
(Autora: M. Eulàlia Espinasa Martori)
A en Baldiri, el vell ferrer, se li van remoure els
ossos a la tomba davant el que els estava succeint als seus descendents. Allò
del «Descansi en pau» li va anar bé fins a tres generacions enllà, però a la
quarta, els rebesnets ja havien fet de les seves, així que no va esperar a tenir
el cos reservat per al final dels temps i es va aixecar.
Com un holograma recorregué carrers i viles i veié
mitjans de transport que no agafà, perquè el bram de la consanguinitat ja el duia
al costat d’en Magí, de l’Elvira i de l’Alfred.
De seguida, al primer se li va adormir l’extremitat
superior cada cop que feia acció de dipositar la moneda a la màquina
escurabutxaques. Al company de l’Elvira també, en aixecar-la, amenaçadora, i a l’Alfred,
quan preparava la pols de cocaïna o anava a entaforar-se altres substàncies.
El valent braç del besavi ferrer va ajudar a deturar
aquests problemes i, tots tres, finalment, van haver d’assumir que havien de
demanar ajuda terapèutica.
Ara ja tenia la feina encaminada; però conclogué fer un
repòs actiu, sense emocions ni tensions que l’afectessin. Faria de vetllador
recurrent del benestar.
Obria els braços i es posava a córrer i deia, volo, volo.
Algun cop aterrava: sang als genolls, sorra a la boca. Era un preu petit per la
sensació del vent a la cara, per notar que per uns moment els peus perdien
contacte amb el terra. També li agradava estirar-se al terrat, ben plana,
mirant al cel, veient com passava algun avió, com volaven els ocells o com els núvols
suraven.
El primer vol, a Mallorca, amb els pares, va ser una mica decebedor.
Es repetia, volo, volo, mentalment mentre mirava d’esquitllentes el petit
finestró massa allunyat. Ningú li va oferir d’anar a veure la cabina. El millor
va ser la sensació d’enlairar-se.
Aquella cosa a l’estómac. Va mirar de retenir-la a la ment, de gravar-la per
sempre.
Vull ser pilot, va començar a dir. Pilot? Pilota! Aquesta era la broma recurrent que havia de
sentir. Quan deien pilota era evident que parlaven de la joguina esfèrica. De pilots no n’hi havia al barri, i molt
menys de pilotes. Però sembla que algú
que se la va prendre seriosament li va dir que a Sabadell hi havia un aeroclub,
on es podien fer classes i pràctiques de vol. Sabadell, li va semblar un nom
concret i proper, per posar al costat de la paraula volar, i fer-la tangible.
Potser no em creureu, però el dia que ella va començar les
classes, al monstre devorador de somnis perduts, els ossos se li van remoure a
la tomba on habita.
TERREMOTO
(Autor: Eduardo Ramírez)
CON FOBIAS NO HAY PARAÍSO
(Autora: Montse Pérez)
—Yo intenté ser buena persona —responde Julián, conmovido.
—Lo fuiste. Por eso, ahora subiremos al avión que te
llevará a los cielos.
—¡Avión! ¿Has dicho avión? —A Julián se le removieron los
huesos en la tumba.
—Sí, aquel—señalando tras la espalda de Julián.
—No, no. ¡Tengo terror a volar!
—Julián, no pasará nada. —Le tiende la mano.
—No entiendo, pensaba que eso de «subir al cielo» sería
de otra manera. Que nos teletransportarían o qué sé yo. Pero ¡en un avión!
—Bueno, no es exactamente un avión, pero es parecido —le
explica—. Tranquilo, nunca ha ocurrido ningún percance. Además, ¿qué puede
pasarte? Ya estás muerto.
—Claro, claro, ahora que estoy sin cuerpo solo faltaría
que, en un accidente aéreo, perdiese también el alma. ¡Que no! ¡No voy a subir
a ese cacharro!
—Pero… —El ángel nunca se había encontrado ante semejante
situación—. Si no vienes, ¿qué será de ti? Vagarás errante por toda la eternidad.
—Nada puede ser peor que volar.
—Por favor, vamos —suplica.
—Me quedo —tajante.
—Debo irme, otras almas esperan. —Afligido inicia su
levitación—. Cuídate, Julián, el diablo acecha.
Tras el despegue del avión, Julián recibe otra visita.
—Buenas. Te veo perdido, chaval —saluda el diablo.
—Sí, no sé qué pasará ahora.
—Ser un alma errante es algo jodido —limándose las uñas—.
Los del purgatorio van a ir a por ti, chico, y esos tienen muy mala uva. —Julián
se estremece—. Yo voy pa’bajo, si
quieres… —con astucia.
—Pues voy contigo.
—¡Claro que sí, hombre! —Le da unas palmaditas—. Cojamos
el ascensor.
HUIDA HACIA LA LIBERTAD
(Autora: Roser
Lorite)
Mirando
ensimismada a través de los cristales, veo cómo el operario del aeropuerto va
cargando las últimas maletas en el avión apostado en la pista. En breve
anunciarán mi vuelo y saldré por fin de este infierno.
Vine a esta
maldita isla, perdida en medio del Pacífico, por amor. Te seguí hasta aquí
porque me creí todas tus mentiras; que de verdad me querías y que, como yo, te
habías enamorado de mí. Todo fue un engaño. Al poco tiempo de estar aquí, con
todo el dolor de mi corazón, fui descubriendo quién eras en realidad: un
criminal, un terrorista que me utilizó como tapadera para sus fines violentos.
Me despojaste
de mi dignidad, con injurias y malos tratos. Doy gracias a Dios por no haber
tenido contigo ningún hijo que ahora me ate a ti o a tu clan familiar, que
también me someten. Por fin hoy me podré liberar.
Ayer interpreté una obra de teatro, fingiéndome una viuda destrozada por haber perdido a su marido en un trágico accidente. De luto riguroso, al estilo de vuestra cultura, derramé lágrimas y sollozos para hacerlo todo más real.
Sé que se le removieron
los huesos en la tumba.
Cuando oigo por
los altavoces: «Pasajeros con destino Nueva York, embarquen por la puerta 5»,
doy un brinco de la silla y le entrego el pasaporte a la azafata. El corazón me
da un vuelco al ver dos policías que se acercan corriendo hacia mí. Arranco el
pasaporte de las manos de la azafata y corro hacia el avión. Subo la
escalerilla y allí mismo me espera un agente del FBI. Soy una testigo
protegida. Respiro hondo y dejo pasar el mal sueño que tantos años ha durado.
APROXIMACIÓ PER ATERRAR
(Autor: Pilio Piris)
L’accident no
hauria d’haver passat, el vol havia estat prou tranquil fins aleshores.
Quedaven poc més de quinze minuts per l’aterratge. Des de la torre de control
havien comunicat totes les coordenades per a l’apropament i assignat la pista
on l’avió havia d’aterrar, l'L13.
El copilot
comunica al capità la sospita que el tren d'aterratge no ha baixat, reinicia el
procés per tres cops però la senyal del panell de control no dona conformitat.
El capità
declara emergència, reporta a la torre l’incident, el control informa al capità
que es mantinguin a vuit mil peus en patró d’espera circular mentre comunica a
les autoritats el fet.
Als vint
minuts, un F18 de les forces armades es col·loca al costat de l’avió de
passatgers, no té bones notícies; efectivament, el tren d'aterratge no ha
baixat, ho comunica al capità.
El copilot
informa als passatgers que estaran en vol circular prop d’un hora per cremar
combustible i alleugerir de pes la nau, i que tots han de posar-se en posició
d’impacte en el moment d’aterrar. L'F18 s’acomiada dels pilots i els desitja
sort.
Al capità se li
van remoure els ossos a la tomba —que seria una expressió amb contingut, encara
que impenetrable o de difícil accés per a la ment—, quan es va saber que les
causes de l’accident on van morir tots havia estat per un error humà: la mala
col·locació, en l’última revisió, d’una peça en el circuit hidràulic que fa
funcionar el tren d'aterratge de l’avió.
DEMÀ, QUÈ?
(Autor: Alfons
Filbà Saleta)
El viatge havia de ser especial, vint-i-cinc anys de casats no se celebren cada dia. Mentre es posaven d'acord per decidir el destí, els venia al cap el primer que van fer plegats. Aquella nova experiència els havia fet sentir com nens amb sabates noves. Es recordaven asseguts a la cafeteria de l'aeroport contemplant nerviosos com s'enlairaven els avions; il·lusionats i incòmodes alhora, amb aquella vivència tan nova; ara seria una altra cosa, ja hi estaven fets.
Aquells anys
havien compartit projectes, victòries, fracassos, fills, alegries, decepcions,
satisfaccions, problemes, tantes i tantes coses; en definitiva, una vida. En
general el balanç era positiu. Per això aquest viatge havia de ser diferent.
I tan diferent
que va ser! Poc s'ho esperava. Atac de cor, ambulància, hospital, la família
trasbalsada, uns quants dies en observació i altre cop a casa. Ho havia
superat!
Però no! Es va
repetir, i aquesta vegada no se'n va sortir.
Se li van
remoure els ossos a la tomba per l'angoixa de veure's sol allà dins. Tot era
tan fosc, tan fred, tan inesperat. Per sempre.
NO ESTEM SOLS
(Autor: Alfonso
Valera Jodar)
No m’han
agradat mai els vols. Ets un babau, em diu tothom. No ho entenen. L’home no
està fet per volar, sentencio jo sempre amb la meva potinera ciència de
carreró.
Veig la figura
d’un operari a través de l’ull de bou, amb una vestimenta tan fosca com les
cendres del meu pare, retallant-se contra la claror esmorteïda de l’ocàs,
trastejant el motor dret. De l’esquena li penja un estrany embalum que em
recorda alguna cosa, però no acabo de distingir-ne la forma.
Una gota de
suor em provoca un impuls irrefrenable d’abandonar l’avió mentre cerco en el
meu cervell alguna excusa que m'exclogui de la casta dels estúpids coquins.
El meu Iphone
sona escandalosament i accepto la trucada sense mirar l’origen. Sento una
melodia eixint d’un instrument de corda. Però no em trobo en condicions de
reconèixer ni una nota. Potser és una broma, penso. Sobtosament, el meu pare em
ve al cap, no sé ben bé per què. I també les seves cendres. I la música que
interpretava amb el seu entranyable llaüt mentre jo l’acompanyava maldestrament
amb una guitarra. Ara sí la reconec. És una d’aquelles cançons que vam tocar
mil vegades entre les parets d’una habitació, ja fa cinquanta anys.
M’he quedat
clavat al seient com un beneit. L'operari ha desaparegut i ja no soc a temps de
desembarcar. Perdoni, ¿ja han arreglat el motor?, pregunto amb la cara
trasbalsada a una hostessa molt bonica i eixerida.
¡¿Com?!,
exclama ella tota esbalaïda. No em cal més. La resposta acabava de brollar
subtilment de les afinades cordes del llaüt, quan al meu pare se li van remoure
els ossos a la tomba per amassar les cendres i fer sonar l’instrument, arrancant-me
d’una vegada aquella ridícula por que m’escurçava la vida.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada