L'ÚLTIMA VOLUNTAT

Quan, envoltada de companys i de l’instructor, ens vam submergir a les fredes aigües de l’atlàntic, reconec que no estava preparada pel que anava a buscar. El cor em bategava amb força mentre anàvem davallant a la recerca de les figures pètries que componien aquell meravellós, alhora que fantasmagòric, museu subaquàtic.

Abans de capbussar-nos, l’instructor ens va fer cinc-cèntims de les composicions, per temàtica, que ens trobaríem allà baix. Per grups, o individualment, els submarinistes ens anàvem escampant per tota l’àrea, admirant aquelles escultures que, resistint els embats dels corrents marins, aguantaven estoicament els pas del temps, envoltades de bancs de peixos que semblava que ballessin només per a ells una dansa màgica, tal era l’efecte que produïen.

Jo portava, penjada del coll, una bosseta amb les cendres del que havien estat les despulles del meu pare. Sabia que, ell, pescador de tota la vida, s’havia prestat, igual que alguns altres ciutadans de l’illa, a fer de model per a una de les figures. La qüestió era trobar-la, tenint en compte el poc temps de què disposava.

Una a una vaig poder admirar aquelles estàtues que, dempeus, semblava que conformessin un mur. Algunes d’elles tenien el cos ple d’animalons marins que havien fet de la pedra casa seva. Altres estaven envoltades de peixos de colors que es deixaven empènyer pel corrent, deixant al seu pas un rastre de llum platejat. Per fi, vaig distingir en una d’elles les faccions per a mi  tan enyorades. I ara, què?

L’escafandre no em permetia poder fer-li un petó, però sí que em llisqués una llàgrima mentre, acaronant-li el rostre amb una mà, obria la bossa per deixar anar tota la cendra al seu damunt perquè restessin amb ell per tota l’eternitat.

Roser Cerdà

Fotografia: Ariadna Graupera