Un regal per Nadal

Mai no m’havia agradat anar a la Missa del Gall. El Tió, després de demanar-ho molts anys, m’havia dut un tren elèctric i després de sopar estava molt a gust assegut al terra de la meva habitació, muntant les vies i posant els senyals.

Quan vam sortir de casa per anar a la parròquia, començaven a caure les primeres volves. Jo, als meus set anys, no havia vist mai la neu. Embadalit, mirant sempre que podia cap al cel, vaig arribar a l’església, i vaig tornar a casa, un cop acabat l’ofici, més embadocat encara veient la intensitat de la nevada. Tota la nit va seguir nevant. M’aixecava sovint del llit i, sense fer soroll, obria els porticons de la finestra  traient el cap disposat  a què les volves fredes em llisquessin cara avall. 

L’endemà, dia de Nadal, els carrers estaven guarnits d’una espessa capa de neu, blanca i neta. Per estrenar, vaig pensar golosament. El tren va quedar a la meva cambra esperant que el cap d’estació li donés la sortida. Vaig desmuntar la caixa on anava ficat  i vaig sortir de casa disposat a llançar-me mil vegades per la baixada del cementiri . No em va importar que hi hagués més nens que fessin el mateix. Tots aprofitàvem el que teníem més a mà: els cartons d’embolicar  les joguines, bosses de la brossa, rodes de plàstic, pneumàtics, el que fos per lliscar cap avall i tornar a pujar el carrer per a tornar a baixar-lo ràpidament. Al cap d’una estona la neu ja estava bruta. Nosaltres també. Temps hi hauria de rentar-nos. Hi havia ganes de celebrar aquell blanc i atípic Nadal.

Roser Cerdà