Itinerari literari pel Pirineu

     Quin indret ha inspirat històries de postguerra? I històries d'herències, de caps de família i tradició? Massa ampli, oi? Potser podem acotar més si us dic que aquestes novel·les també parlen de fred, de neu, exiliats i maquis, de camins de muntanya, dones d'aigua i minairons màgics. No pot ser altre lloc que els Pirineus.

     En els darrers dos anys m'ha agafat el rampell de llegir novel·les que passen al Pirineu. Els personatges i la seva manera de parlar em transporten a la meva infància i a les històries que m'han anat omplint el cap durant els estius que he passat estiuejant al poble dels avis. La qüestió és que arran de llegir i rellegir novel·les de Pirineu, em vaig proposar de fer un itinerari pels pobles i paisatges que han inspirat algunes d'aquestes històries.

     Seguint l'itinerari del cotxe de línia Alzina Graells ens allunyem de Barcelona. L'abominable crim de l'Alzina Graells, ens deixa a les portes del Pirineu, a la carretera de Lleida cap a la Vall d'Aran. Quan la plana lleidatana comença a ondular-se, tot just estem entrant a la comarca de l'Alta Ribagorça, El país dels crepúscles, com l'anomena en Sebastià Bennasar en la seva novel·la de macabres assassinats. Taüll i altres pobles de la vall de Boí són l'escenari dels crims que posaran a prova els agents dels mossos d'esquadra del Pont de Suert. Què farem, què direm?, novel·la juvenil del Pep Coll, ens situa a l'altre costat del Parc Nacional d'Aigüestortes. Travessant el Port de la Bonaigua arribem a Esterri d'Àneu on els minairons, els éssers màgics dels quals els vells del poble sempre ens havien parlat a la canalla, posen en greus problemes a una jove que s'atreveix a robar del museu etnològic el canut on viuen aquests minúsculs treballadors. M'entusiasmà descobrir que algú s'havia preocupat de deixar constància de la seva existència. Existència màgica i ara fictícia amb la literatura.

Vista parcial de Tor

     Baixant per la vall cap a Llavorsí i Rialp anem trobant alguns cartells i referències a la Guerra Civil, a la destrucció de ponts, als itineraris que es feien servir per entrar jueus o fer sortir exiliats. Arribats a Llavorsí val la pena desviar-se de la carretera principal i fer marrada cap a Andorra per la vall Farrera i el port de Cabús. Per fer això últim és necessari tenir un cotxe 4x4 apte per circular per la pista fins a Andorra. Com que no era el nostre cas no ens va quedar més remei que fer mitja volta. A canvi, però, vam fer parada a Tor per dinar a ca la Sisqueta, només oberta quan no hi ha neu.

Cartell a l'entrada de Tor

     La lectura sobre Tor, de fet, va ser el que em va animar a fer aquest itinerari pels llocs feréstecs i allunyats que han inspirat les novel·les dels Pirineus. A Tor es van succeir una sèrie d'assassinats i judicis als anys 70 per la possessió d'una muntanya on s'havia de construir una pista d'esquí. Tor: tretze cases i tres morts, del periodista Carles Porta, no és ben bé una novel·la però sí que és el treball periodístic d'una història ben narrada. També podem trobar el reportatge emès per TV3 anomenat Tor: La muntanya maleïda. El periodista ens situa aquest poble en un punt estratègic entre Catalunya i Andorra, ideal per a contrabandistes, hippies o neorurals. Tots tres casos, per una raó o altra, fugen d'algú o d'algun lloc o, potser, d'ells mateixos. 

Cartell al poble de Tavascan

Pont a Tavascan

     

     Abans de tornar a la carretera de Llavorsí cap a Sort, ens vam endinsar a la vall de Cardós que ens va sorprendre amb més cartells testimoni de la construcció de les primeres centrals elèctriques, d'exili i de maquis. A Tavascan hi ha un pont molt ben conservat del segle XIII i pobles com Lladorre o Esterri de Cardós van alegrar-nos la vista amb els seus prats d'un Verd Madur, com els que Josep Virós descriu en la considerada la primera gran novel·la del Pirineu, on l'escriptor retrata la societat tradicional agonitzant del 1957.

     De Llavorsí a Sort la carretera baixa paral·lela al riu Noguera Pallaresa. El pont de Rialp és testimoni dels atacs d'un bando i l'altre durant la guerra civil, de l'entrada dels maquis per la Vall d'Aran i les penes que va patir aquesta terra durant aquella època. Mentre la vida dels d'ara transcorre amb normalitat, els cartells ens ajuden a fer memòria d'aquests esdeveniments. Els motoristes amunt i avall per la carretera, la cua infinita a la porta de la Bruixa d'Or, les cases de preciosa façana de pedra restaurada, els centenars d'habitatges nous i buits que la crisi ha deixat al seu darrere omplen la vall de Sort d'actualitat i del nostre temps. Hem d'agafar un desviament cap a Llessuí per a que els nostres sentits tornin a estimular-se amb un món rural no tan actualitzat com el que acabem de deixar.

Llessuí, a la Vall d'Àssua

     Les veus del Pamano del Jaume Cabré (també emesa a la televisió) situa la seva escena a Torena, un poble inspirat en el Llessuí real. L'escola on treballa un dels personatges s'inspira en l'estudi que encara es manté dret, restaurat i en ús del poble d'Altron, proper a Llessuí. Casa Gravat, de la mateixa novel·la, diu que veu de la imatge de casa Sobirà del mateix Altron però jo he trobat a Llessuí una casa, en la mateixa plaça de l'església on passen la majoria d'escenes, una casa que podria fer justícia a la mateixa gran i fictícia casa Gravat des d'on l'Elisenda Vilabrú administrava les seves pistes d'esquí la Tuca Negra (també inspirades en les pistes d'esquí a les quals s'arriba des de Llessuí, amb els telecadires ben visibles des del poble i avui en dia abandonades).

L'Estudi, antiga escola d'Altron en la qual s'inspira la de Torena

Casa a la plaça de l'església de Llessuí

Església de Llessuí

Pistes d'esquí abandonades que
poden haver inspirat la Tuca Negra

     La Vall d'Àssua, on es situen aquests poblets, ha servit també d'inspiració per a la novel·lista Maria Barbal, i tan present ho tenen els seus habitants que han preparat diferents itineraris per a seguir els passos dels personatges d'aquestes novel·les. A cada poble hi ha un llibre de metall que ens obre les seves pàgines amb un passatge de cadascuna de les novel·les que es nodreixen dels paisatges, carrers i cases d'aquell indret.

Verd madur, de Josep Virós. A Llessuí

Pedra de tartera, de Maria Barbal. A Altron

El riu Pamano, el so del qual només
el sent aquells que han de morir aviat

     De Sort cap a Tremp, si tornem a tenir un 4x4, ens podem endinsar en les masoveries que van inspirar els Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll i, després, ja tot és deixar muntanyes enrere. La terra seca de la Segarra ens acompanyarà fins a l'A-2 i tot serà retorn cap a Barcelona. Si tenim sort, potser, pel camí, ens creuarem amb una Alzina Graells que ens recordarà aquells primers viatges, de petit, agafat de la mà de la iaia, cap al paisatge i la terra de les dones d'aigua.

     Aquí queda aquest petit reportatge i, amb ell, una petita bibliografia, la meva petita bibliografia que m'ha omplert amb hores de ficció, d'evasió pel món de la imaginació. No ha estat tot llegir, però. Planeta Lletra és un món d'escriptors, i us puc assegurar que aquesta meva petita bibliografia també m'ha servit per inspirar-me, per mostrar-me els senders marcats a l'herba fresca que algú ja ha caminat i també els que encara no ha recorregut ningú.

Petita meva bibliografia de novel·les del Pirineu:

La bíblia andorrana, Albert Villaró
Entre el torb i la Gestapo, Francesc Viadiu
Què farem, què direm?, Pep Coll
Les veus del Pamano, Jaume Cabré
Els país dels crepuscles, Sebastià Bennasar
Verd Madur, Josep Virós
Dos taüts negres i dos de blancs, Pep Coll
El salvatge dels Pirineus, Pep Coll
Pedra de tartera, Maria Barbal
Mel i metziines, Maria Barbal
Càmfora, Maria Barbal
Tor: tretze cases i tres morts