Pare
El pare era a l’habitació. Els seus ulls em miraven amb parpellejos lents, combinats amb aclucades i somriures esquius, mig sostinguts per la voluntat, i amb desmai per la debilitat.
Només ell i jo. A fora, remor, sorolls de veus , passes, rodetes d’aparells circulant pel paviment. Però jo no em volia distreure. Només una mirada, em comunicava amb aquell somrís tènue, quasi imperceptible i aquells ulls mig clucs que s’obrien de tant en tant quan, aixecant les celles, em transmetia un “petit” un missatge.
“Pare, què voleu?” –altra cop el somrís i la mirada- . “Jo, jo voldria que el dimoni fos mort”. I ara era jo qui aixecava les celles i obria un petit somrís. Que tremoli el dimoni ! Si fins i tot la més mínima espurna de força el desitja foragitar!
Només ell i jo. A fora, remor, sorolls de veus , passes, rodetes d’aparells circulant pel paviment. Però jo no em volia distreure. Només una mirada, em comunicava amb aquell somrís tènue, quasi imperceptible i aquells ulls mig clucs que s’obrien de tant en tant quan, aixecant les celles, em transmetia un “petit” un missatge.
“Pare, què voleu?” –altra cop el somrís i la mirada- . “Jo, jo voldria que el dimoni fos mort”. I ara era jo qui aixecava les celles i obria un petit somrís. Que tremoli el dimoni ! Si fins i tot la més mínima espurna de força el desitja foragitar!
Relat escrit per la Maria Eulàlia Espinasa Martori
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaM'agrada molt!
ResponEliminaMolt maco, Eulàlia!
ResponEliminaOstres!
ResponEliminagràcies per publicar-lo.