La Dona de Gris, d’Anna Maria Villalonga

Us desitjo una bona tornada a la rutina necessària (o no), lletrícoles. Després que en Jordi ens hagi recomanat un text que ens ajudarà a fer millor allò que tenim en comú i que ens motiva (s’agraeix, profe), jo vull parlar-vos del llibre que m’he endut de vacances a la Costa Brava aquesta darrera setmana.

En aquest relat no gaire extens (167 planes), l’autora ens presenta a un protagonista que passa de subjecte passiu i apàtic que viu per a consumir literatura i sèries de ficció, a fidel imitador sobtat dels seus detectius favorits (amb referències freqüents a pel·lícules i textos del gènere: Marlowe, Bogart, Hitchcock, i fins i tot Breaking Bad). Un personatge que a partir d’un fet banal i aleatori decideix passar a l’acció, empès per impulsos que no havia sentit mai abans i que van des d’un assetjament fortuït inicial a la més humana de les empaties davant d’una situació crítica, experimentant així un nou despertar a la vida, una vida perduda i inexistent fins a aquell moment. La història d’una dona grisa en un ambient gris que acabarà tenyint dels colors més intensos la realitat d’un improvisat detectiu de sèrie negra instruït només per la ficció.

Com faig habitualment, us copio un fragment del text que considero especial:

“I encara una altra qüestió. Per què l’ha seguit a ella, a aquella dona precisament? No és ningú que li cridi l’atenció. No li agrada especialment, en absolut. No la troba bonica, res no la distingeix de la massa, del gregari ramat humà. Llavors... per què? Potser perquè és tan poca cosa com ell? De cop pensa que aquest interrogant sí que té una resposta fàcil. La dona també és una plasmació retòrica, un personatge sorgit estratègicament, una aparició materialitzada en el moment oportú amb l’objectiu de conjurar el seu avorriment. Ell és el protagonista. La desconeguda, no. La desconeguda només fa de comparsa. Posseeix una única funció, la de contingència necessària en la seva ficció novel·lesca. D’altra banda, tot quadra gràcies al mocador, que li ha col·locat davant dels ulls un argument una mica tòpic, però aprofitable. El mocador. El mocador ha estat el detonant, el correlat, l’excusa justificatòria. I ara reposa dins l’armari, a l’espera que ell es decideixi a continuar donant forma a la trama.”

Bona lectura, lletrícoles!

Júlia

 

http://www.crims.cat/cat/novetats/69/La-dona-de-gris.HTML