Si hagués de triar un sol llibre publicat aquest any 2014 seria ...
Almudena Grandes: Las tres bodas de Manolita.
Tusquets Editores , Barcelona 2014
Jo no havia triat llegir aquesta novel.la, va
ser la meva mare qui va demanar-me que li portés de la biblioteca si la
trobava. Vaig començar a llegir-la sense expectatives, o més aviat amb poques possibilitats de que m’agradés perquè ja havia intentat un parell de cops llegir
obres de l’Almudena Grandes i no m’en havia sortit.
Abans d’arribar a la pàgina 100 ja n’estava
enganxada i no vaig deixar de llegir el llibre en tot el dia. I així, uns
quants dies més.
La història que explica “Las tres bodas ...”
no és senzilla. Es tracta d’una obra coral, on a imatge de les nines russes, el que li passa a un personatge de la novel.la
ens porta a conèixer a un altre; i d’aquest a un altre de ben diferent. Cada capítol
és una història entrellaçada amb la següent i amb l’anterior. La Manolita del
títol és gairebé una nena, la noia gran d’una família madrilenya on primer el
pare i després la mare aniran a presó al final de la Guerra Civil i ella s’haurà
de fer càrrec dels seus germans més petits com bonament pugui.
Però gràcies a la Manolita coneixerem a l’Antonio,
el seu germà gran; a la Eladia, a la Isa, a la Carmen , al Palmera, al Hoyos,
al Orejas, a la Rita, a la Martina, al Silverio ... i a molts més. Noms buits de signifcat per a qui no heu
llegit la novel.la però que en acabar les seves més de 700 pàgines seran com
part de la vostra família.
“Les tres bodas ...” es un llibre de batalles,
de grans batalles. Tots coneixem de la Guerra Civil els noms de Belchite, de
Lleida o de Terol; després de llegir aquesta novel.la hi afegirem els noms de
Porlier, Ventas y Yeserías –les presons de republicans més properes a Madrid;
el col.legi per a nenes pobres de Zabalbide o el camp de treballs forçats de
Cuelgamuros. Unes batalles on les
protagonistes són les dones: les dones dels presoners que cada setmana fan
llargues cues per visitar-los, portar-los esperança i quelcom per a menjar; les
nenes a qui volen reeducar en la culpa de ser filles de republicans; les dones
que van anar a viure al costat dels seus marits mentre es construïa “El Valle de los Caidos”.
La gràcia de l’autora és no deixar-se emportar
per les dades històriques i construir una obra de ficció on, al final, el que
ens importa com a lectors són els personatges i el seu destí. No si són rojos o si
no ho són; sinó cóm sobreviuran en unes circumstàncies extremadament difícils i
si podran aconseguir un mínim de felicitat en una Espanya on ells no es troben precisament
del bàndol dels guanyadors.
Un altre aspecte que m’ha agradat molt de la
novel.la és el seu caire positiu. L’època més fosca del franquisme, com són els
primers anys de la postguerra, no és un món de gaires alegries; però els
personatges de “Les tres bodes ...” del signe que siguin traspuen humanitat. Certament hi ha traïdors i hi ha herois; però el que més
abunda són els petits gestos quotidians, la mà d’un amic en un moment on és
necessària, l’engruna de pa que enganya la gana i fa tirar endavant un dia més.
Aquest any 2014 ens ha portat a la televisió
sèries com “El tiempo entre costuras” o “Velvet”, uns móns femenins situats
també aproximadament en les mateixes coordenades de temps i d’espai. Tanmateix,
l’Espanya de “Les tres bodas ...” és el revers de la moneda del que ens conten
aquestes altres ficcions.
Núria López Garcia
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada