Rao del cos / El senyal de la pèrdua

Com la xiqueta que en encetar camí 
s'omple de rocs la falda i les butxaques 
i s'endinsa en el bosc i els va perdent 
sense lliurar les batalles previstes 
contra llops o gegants, ombres 
va deixant un rastre 
sembra 
i ara li resta només dins del puny 
crispat un còdol llis... 

                               M.M. Marçal
                               dins el seu llibre pòstum "Raó del cos". 

Després de llegir "L'essència del nus" del nostre company Salvador Riera, i també motivada per diverses circumstàncies personals, vaig arribar a aquest poemari pòstum de Maria Mercé Marçal i al seu dietari "El senyal de la pèrdua". El tema de la mort és un dels grans motors de la producció poètica; per a que negar-ho, igual que vàrem néixer, tots hem de morir.

"El senyal de la pèrdua" recull els escrits íntims dels seus darrers anys de vida, fragments de diari personal i cartes als amics, no és un llibre sentimental sinó una reflexió -com només saben fer els poetes i els filòsofs- sobre el què realment és important a la vida i sobre el fet d'escriure.

Divendres 23 de gener, "El senyal de la pèrdua" es va presentar a la Sala Uclés de Badalona. Hi eren totes: Lluïsa Julià, la seva companya, Heura Marçal, la filla, i Fina Birulés, l'experta en la seva obra; un homenatge i un luxe per a el nombrós públic assistent.

I com afirmació de la vida, per damunt de totes les coses, els descarats quadres d´Uclés omplien les parets de la sala blanca.