Carta d'amor de la Maribel Sanfeliu

Hola Lletrícoles,

El dia del sopar d'estiu es van repartir el premis de reconeixement a totes i tots els lletrícoles amb mèrits literaris adquirits ens les últims dos anys. I un dels premis va ser per la Maribel, que va quedar finalista primer o després va guanyar el premi del públic en el concurs de cartes d'amor (manuscrites) a Sant Joan de les Abadesses. El cas és que tothom volia llegir la carta. Bé, aquí la teniu...

Maribel, en una foto recent.

Estimada Carlota:

T’envio aquesta carta amb l’esperança que quan la llegeixis t’assabentis dels meus sentiments. És l’últim recurs que em queda després de provar d’acostar-me a tu en un munt d’ocasions sense gaire èxit. He de dir-te que, per tal de veure’t, he fet veritables bogeries. M’he fet el trobadís pel carrer tot simulant la més gran de les casualitats, he acudit a un munt de llocs on sabia que tu hi aniries... i, fins i tot, he anat a la platja que és una cosa que no suporto.

Avui, però, crec que la paraula ridícul queda curta per expressar la ximpleria que he fet per tal de tornar a trobar-te. Sabia per un bon amic que havies d’anar al cementiri a l’enterrament d’un familiar. Així que sense pensar-m’ho dues vegades, he enfilat cap allà. Mentre hi anava pensava en alguna excusa per tal de justificar la meva presència. Un cop he arribat, he vist que hi havia més d’un sepeli. Com que no t’he vist, m’he posat en el primer que he trobat amb l’esperança de no equivocar-me. Però no ha estat així. Mentre simulava estar compungit i amb cara de patir un dolor que no sentia, he vist que tu estaves a l’enterrament del carrer de més amunt. Quan ja pràcticament havia aconseguit d’escapolir-me d’allà, un senyor molt atent m’ha agafat pel braç i, tan si com no, m’ha fet posar a primera fila assegurant-me que hi havia lloc de sobres. He aguantat estoicament tota la cerimònia del pobre Ernest, que així és com el capellà anomenava al difunt; i fins i tot he fet cua per expressar el meu condol a la pobra vídua que m’ha mirat amb cara de no saber qui era. He marxat tant de pressa com he pogut per evitar que m’ho preguntés. A tot això he vist que tu ja no hi eres. Desesperat per trobar-te, he corregut cementiri amunt tan de pressa, que he ensopegat amb una làpida que tenia una creu de ferro exagerada i he caigut amb tanta mala sort que m’he trencat un turmell per dos llocs diferents. Com que no podia aixecar-me pel dolor, els encarregats del cementiri han hagut de trucar una ambulància. No cal que t’expliqui l’enrenou que s’ha desencadenat i els comentaris que s’han sentit, tenint en compte que una ambulància en un cementiri és una cosa una mica insòlita.

 L’únic que he agraït, encara que sembli mentida, és que tu ja havies marxat.

Així que ja ho veus, estic a l’hospital fent repòs absolut perquè, a més a més, tinc un hematoma de mida considerable en un braç i una fissura en una costella. Només et demanaria que, ja que indirectament ets la responsable del meu estat, tinguis la delicadesa de visitar-me en aquest moment complicat de la meva existència. Creu-me que la meva gratitud no tindrà límits.           

El teu admirador  

Max