Primer aniversari de la Biblioteca Antoni Comas - recorregut poètic 12 de febrer 2014
Núria Navarro, en el seu recorregut per les estances de l'antic escorxador es pregunta què és el que necessita una dona per a poder ser escriptora.
La Virginia Woolf va respondre aquesta pregunta a "Una cambra pròpia":
- Un quarto, un espai i temps on poder estar a soles i escriure.
Però no només cal això, també cal independència economica (es a dir quartos, diners) i una època on les dones poguem escriure. Perque la Virginia també es va fer la pregunta. Què haguès passat si Shakespeare haguès tingut una germana amb tant talent com ell mateix? I aquesta fou la resposta:
La Virginia Woolf va respondre aquesta pregunta a "Una cambra pròpia":
- Un quarto, un espai i temps on poder estar a soles i escriure.
Però no només cal això, també cal independència economica (es a dir quartos, diners) i una època on les dones poguem escriure. Perque la Virginia també es va fer la pregunta. Què haguès passat si Shakespeare haguès tingut una germana amb tant talent com ell mateix? I aquesta fou la resposta:
- "Us he dit en el transcurs d’aquest llibre que Shakespeare tenia una germana; ara bé, no la busqueu a Sidney’s life of the poet. Ella va morir jove, no va escriure mai una paraula... Jo crec que aquesta poeta que mai va escriure una paraula i va ser enterrada en una cruïlla encara viu. Viu en tu i en mi, i en moltes altres dones que no estan aquí aquesta nit, perquè estan rentant plats i posant nens al llit. Però ella viu; els grans poetes no moren; són presències contínues; només necessiten l’oportunitat de caminar entre nosaltres en carn i ossos." (Una cambra pròpia)
Núria Navarro no només va llegir a Virginia Woolf, també a d'altres dones poetes com ara Cristina Peri Rossi, de qui va triar aquest poema tant actual:
El camarero del bar donde amo,
escribo, sueño, pienso, me aburro, te espero;
mi segunda residencia si fuera una escritora de moda,
una burguesita de moda,
una tensita o una presentadora de televisión.
El camarero del bar me sonríe
a pesar del calor del verano.
Trabaja demasiado.
Catorce horas de una mesa a otra,
y el pedido lo más rápido posible.
Cualquier día se va a deshidratar.
Y los médicos le darán pastillas de potasio,
no un salario mejor ni menos horas de trabajo.
El camarero tiene camisa blanca y un pantalón negro,
los cabellos cortos, veinticinco años.
Le gustaría irse a dormir
pero los parroquianos de estío en la ciudad somos pobres,
insomnes y muy pesados;
comemos, bebemos, charlamos.
Está deseando irse.
¿Para esto se hizo la revolución bolchevique?,
¿para esto triunfó el capitalismo?
Catorce horas salvajes,
catorce horas sumisas.
‘Después me toca ir a limpiar’,
me dice con resignación.
No leyó El Capital,
no sabe posiblemente en qué consiste la plusvalía,
pero la genera.
Las mesas están sucias,
los residuos del comer, del beber,
los servicios también están sucios.
Cuando se cumplan las catorce horas se irá,
mal pagado, mal dormido,
convencido de que éste es el único sistema posible.
Es verdad,
yo tampoco puedo pagarle con poemas,
yo también estoy mal pagada.
Le deseo las buenas noches.
Me voy a dormir.
Nuestra jornada de bar ha sido larga,
a pesar de que yo sí leí El Capital .
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada