RELATS DEL REPTE LITERARI ESTACIONAL DE TARDOR

 

       Il·lustració de Mónica Torralba


RETALLS

(Autora: Marina Domínguez Colomé)

 

    Feia temps que no voltava pel centre històric de Girona. M’agrada passejar-hi, sense pressa, badant per qualsevol dels seus bells racons. Travessar el pont de ferro, visitar el call jueu, la catedral, la muralla... sempre tinc la sensació que pots descobrir-hi secrets amagats si t’hi fixes bé.

    Així de cofoia i despreocupada  caminava quan de sobte, vaig sentir una punyent fiblada al cor que va començar a bategar a mil per hora. Allà, en aquell aparador, penjada i exposada amb cura, una polida camisa amb les mànigues lligades igual com solia fer l’Alba quan érem companyes, ja fa una colla d’anys. Una explosió d’imatges van començar a brollar sense control i aquells carrers tan plàcids de sobte, van esdevenir un abisme.

    Em va inquietar el seu record, però després del primer esglai, em sentí capaç d’acaronar-lo i gronxar-m’hi. L’Alba, ben jove, s’havia refugiat a Girona quan va adonar-se que havia tocat fons en aquell ambient tan sòrdid on es movia. Li calia fugir per sortir-se’n.

    Lluitadora innata, va aconseguir guarir-se i trobar un sentit a la vida. En tornar a la ciutat que l’havia vist néixer va reprendre amb il·lusió la feina que l’apassionava, ara amb el títol universitari que amb esforç, havia estudiat durant aquest parèntesi.

    El que ningú es podia imaginar quan millor li anaven les coses, va ser l’aparició de la cruel malaltia que irremeiablement ens hauria de segar a tots l’ànima, a ella  la vida. Massa jove, massa injust per una dona forta com ella quan semblava que per fi, arribaria a tocar el cel si s’ho proposava.

    Fa vint-i-cinc anys que ens va deixar, el dia que la meva filla en complia tres, i de llavors ençà, cada aniversari encenem una espelma també per ella, per tenir-la sempre ben present.



TANTA TRISTESA

(Autora: Mar Bruguera)


    Vol marxar i encara no sap on. Es troba presonera; aquesta casa i les coses que l’envolten se li tiren al damunt, no té gana, ni set ni son, només té llàgrimes que li regalimen per la cara. No sap els dies que fa que no es mira al mirall. S’incorpora del sofà que darrerament s’ha convertit en el seu únic espai i camina una mica per l’estança. Està entumida de tanta immobilitat. Avui fa sol i li sembla que també fa fred i pensa que potser és el dia per sortir i comprovar que a fora tot està al seu lloc. Es dirigeix a la dutxa i deixa que l’aigua calenta recorri el seu cos esperant també que arrossegui aquesta tristesa que la corrou per dins. Surt i té fred; el contrast és massa fort. Agafa uns pantalons que troba i mira l’armari buscant no sap què.

    Els seus ulls s’obren quan veu arraconat aquell jersei de color rosa entaforat al final d’un prestatge. Recorda que el va deixar allà per no veure’l. El treu i el posa sobre el llit i es queda en una posició estranya amb les mànigues creuades. Vestint aquell jersei va viure el cel i l’infern però s’ha quedat a l’infern. El seu cap és un caos i els seus pensaments molt perillosos. No ha pogut superar la tragèdia.

    Surt a fora i recorda quan els carrers van esdevenir un abisme. Camina, camina, camina no sap quant i distingeix una claror al final d’un carrer estret. Està alçada i a baix hi ha molts núvols que semblen tous i acollidors. Pensa que potser hi estaria bé, que seria com si algú l’abracés molt fort. S’hi apropa més i es llença esperant que li arribi la pau.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------



LA SAMARRETA COLOR MALVA

(Autora: Roser Lorite)


Per fi ha arribat la tardor i no he tingut cap més excusa per, d’una vegada, fer neteja d’armaris i triar la roba que fa temps que no em poso perquè la majoria m’ha quedat petita. 

    Fent piles m’ha passat ben bé tot el matí. Cada peça té un record entranyable per a mi.     Com si fos una pel·lícula, m’anaven passant les imatges dels llocs i moments on havia lluït aquelles robes.

    De sobte he sentit una olor especial i les mans se m’han endinsat al fons d’un calaix on sobresortia una màniga de color malva, de tacte suau com les sedes de Samarcanda.

    No han passat ni dos segons que m’he trobat en aquelles terres llunyanes, envoltada de colors i perfums dolços. Una llum tèbia i uns llavis carnosos que em volien robar un petó. Estava trasbalsada, el meu cos flotava en mig d’un espai desconegut. Qui era aquell noi de mirada profunda que m’intentava treure la samarreta de color malva? Tota jo bullia en una espiral de frenesí. Jo reia, embriagada, assaborint la seva pell color mel; mentrestant, ell es barallava amb les mànigues de la samarreta. Finalment ho va aconseguir, i amb delicadesa la va penjar com si es tractés d’un tresor. Ens vàrem fusionar en un amor pur i net, ple de tendresa. La nit va córrer aliena a aquelles dues persones vingudes de mons diferents que s’havien trobat en un lloc amable carregat d’històries fantàstiques.

    L’endemà els carrers van esdevenir un abisme. Jo tornava a la meva ciutat amb el cor trencat i ell... qui sap quin va ser el seu destí.

    La samarreta va absorbir tota la seva olor dolça i per molt temps que passi romandrà amb mi.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------



MIRALL

(Autora: Sandra Cabrespina)


Em miro i em somric.  Hi ha cansament, però també hi ha tendresa i il·lusió en el rostre que des del mirall em torna la mirada. Que bé haver arribat aquí. Ho has fet bé. Te n’has sortit. 

Recordo quan els carres van esdevenir un abisme que no gosava mirar. Tancada a casa, replegada sobre mi mateixa, udolant com una bèstia, només volia que tot s’acabés. No crec que hi hagués motius. Son coses que passen.  Un desequilibri químic o un mecanisme que deixa de funcionar. Som artefactes delicats, fràgils, poc precisos. Podem a caure en espirals d’autotortura, sabeu?  Ens fascina el dolor, potser? Ara se’m fa estranya la criatura devastada que vaig ser, seria capaç d’acostar- m’hi i acaronar-la?  Potser no cal, ja és part del passat. O no? Qui sap si encara està a dins, si pot tornar a apropiar-se de la meva vida.  

Medicació, teràpia, molta teràpia, i poc a poc, vaig deixar de rebutjar l’escalf de les veus, dels tactes. Vaig deixar que m’envoltessin poc a poc, fins a fondre l’esmolada candela de soledat glaçada que m’havia crescut a dins.  Vaig deixar que m’estimessin, que m’abriguessin, com aquell vell jersei de llana que em fa sentir a gust. 

Em miro al mirall i somric altre cop. Somric a la dona reparada que soc ara, però també a la que es va espatllar.  M’adono que encara és dins meu i que em cal acceptar-la, per seguir endavant.  

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------




EVIDÈNCIES

(Autor: Pilio Piris)

Ara ho veieu així, però abans era quelcom més. La fantasia és essencial per a l’economia del plaer, per a l’imaginari del preludi, del nus i de l'epíleg. I qualsevol cosa oferta en nu desconcerta, és massa fàcil d’entendre.

Preludi: tot comença abans de saber-ne de la bogeria. L’objecte era fer abric per la princesa, potser no ho era, però qualcú de manera cabalística ignorà la realitat i va decidir que la pau ben bé valia una mentida, que ella fos princesa. 

El nus: arriba el dia que allò que és transparent es torna opac i la dama objecte de desig es fa inaccessible i distant, i el contingut de la imatge apareix deformat i arrugat, el que era bellesa ara és vellesa, és quan el llenguatge visual entra en contradiccions segons la moral viscuda, per a uns l’arruga serà bellesa i per als altres la conseqüència d’haver viscut una vida de mentida, de bogeria consentida.

Les societats i nosaltres mateixos estem fets de tal manera que no només necessitem una determinada proporció de veritat i mentida per sobreviure, també una certa proporció de claredat i foscor en les imatges, la transparència absoluta treu l’encant de les coses i ens escaqueja la fantasia.

Epíleg: quan la imatge, a mirada d’un qualsevol es transforma en camisa de força i a punt de ser penjat qui l’habita, cal cercar la culpa, el perquè, així que ja podem assenyalar els de fora amb una frase: «Els carrers van esdevenir un abisme», tenim el culpable, l’abisme sobrevingut és el culpable de la bogeria, de l’arruga profunda, ho fem tan transparent que només hi queda el vestit, el personatge s’ha convertit en perxa, objecte inanimat, sense consciència i, és clar, no és culpable de res.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Lletrícoles:

Ja tenim preparat el repte de tardor d’escriptura!

Comenceu a donar-li voltes a la imaginació i convoqueu a les muses, perquè volem que ens delecteu amb els vostres relats inspirats en aquesta suggerent imatge cedida per la il·lustradora Mónica Torralba. I com que ens agrada posar-ho ben difícil, heu d’incloure la frase triada per la Montserrat Pérez Martínez, guanyadora del repte d’estiu: "Las calles se convirtieron en un abismo"/"Els carrers van esdevenir un abisme".

La informació necessària per participar la podeu consultar aquí.

Estem impacients per llegir les vostres històries!

Ah! I, a partir d’ara, el relat guanyador té premi.

Comentaris

  1. M.ha encantat Roser La samarreta color malva!!!

    ResponElimina
  2. Roser, m'agradat el teu relat, sensa voler la samarreta de color malva m'ha transportat amb l'imaginació ha algun país del Orient.

    ResponElimina
  3. No hi ha res com els colors, les olors i els sons per que els records es tornin vívids. Preciós relat que et transporta a una nit tendre i inolvidable.

    ResponElimina
  4. Ens estan sortint uns relats bonics i tristos com llums en la foscor de l'hivern.

    ResponElimina
  5. Molt bé Marina. Una estrena molt encertada. Un relat trist però emotiu.

    ResponElimina
  6. Tots els relats publicats fins ara , estàn plens de sensibilitat. Enhorabona a tots/es.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada