RELATS DEL REPTE LITERARI ESTACIONAL D'ESTIU ūüĆě

TEMPS DE GUERRA

(Un relat de Xavier Ballesta)

    Aquell dia les alarmes van sonar al capvespre. Baix√†rem al refugi amb les bosses, sempre preparades.

    Les explosions ens recorrien tot el cos, queien m√©s a prop que mai. A cada tro els nens cridaven aterrits entre els nostres bra√ßos mentre nosaltres plor√†vem an√≤nimament.

L'endem√†, a les vuit, les sirenes tocaren "retorn a casa". Lentament, en ordre, an√†vem sortint del mal son. En tombar la cantonada, sorpresos, vam veure el cel pel forat on havia estat casa nostra. Palplantats i bocabadats, sense respostes per la canalla, an√†vem rebent el silenci√≥s consol dels ve√Įns de m√©s "sort". Vam decidir marxar.

Ens alluny√†vem de la ciutat passant camps recremats, rius sense ponts i pobles sense cases. Arrib√†rem a una llar sense porta, vam cridar a ning√ļ i v√†rem entrar.

Un home, mans lligades a l'esquena, jeia cara avall sobre una taca de sang que corria per terra fins a fondre's amb la d'una dona, mig nua, que, immòbil, el mirava amb gest de dolor i un forat al front; la infanteria havia passat per aquí. Els enterràrem junts, quasi abraçats, com segur haguessin volgut. Jeuen en pau.

L'hort, sense collir, ens abastaria un temps i la casa, desmanegada, ens donaria aixopluc. Rentàvem la roba amb l'aigua del pou mentre els nens reien, inconscients, gaudint dels joguets trobats.

Esporàdicament, l'atronador soroll dels míssils ens feien aclucar el cap i mirar al cel. Diuen que la bomba que et mata és la que no sents, podíem estar tranquils.

L'hort s'acabava. Amb les restes vam cuinar la poruga gallina que havia retornat i que ens havia donat algun ou. L'endemà reprendríem el camí.

Aquella nit, sopant a la llum d'una espelma, no sabria dir si en tres segons o en un, la foscor ens va envair tan bon punt havíem creuat les mirades. No la vàrem sentir. Tot es va esfondrar. Restem en pau.


A FAVOR DEL VENT

(Un relat de Mònica Ruiz Rey)

Tot sembla tan normal que espanta. Encara que l’√†nima es capgiri mentre la ment intenta trobar una explicaci√≥ raonable. No n’hi ha. 

    Mentre est√©n la roba no hi deixa de pensar; «√©s molt senzill», li ha dit, «ho sents o no ho sents; aqu√≠ dins, des de sempre». 

    I es posa la m√† al cor i tanca els ulls. Se’n recorda. Volien fugir sobre una bicicleta robada. Dues mans se li aferraven a la panxa mentre pedalejava amb √†nsia i sota la pluja intentava eixugar-se les ll√†grimes. 

    Trobar-se i escapar-se.

    Tot semblava tan impossible que espantava. Un cam√≠ costerut per a una bicicleta sense marxes amb una parella de vianants sense experi√®ncia. Massa pes per a aquell seient inc√≤mode. El m√©s pr√†ctic, que no el m√©s f√†cil, va ser alleugerir la c√†rrega.

    Mentre cerca la parella del mitj√≥ que t√© a la m√† no hi deixa de pensar; «mai he deixat de sentir-ho», li ha contestat, «aqu√≠ dins, des de sempre».

    I ara no sap com fugir-ne, de l’aixopluc del present; o s√≠. Comprar un passatge, donar-se l’oportunitat. Li ho ha demanat amb la mirada mentre recuperava l’al√® i amb les mans li eixugava les ll√†grimes. 

    Escapar-se i trobar-se.

    Tot sembla tan possible que espanta. Sap que ara ja no cal saltar per la finestra, i sent aquella por que retorna, per√≤ tamb√© sent que ara es dol per afrontar-la. I que la pau del present √©s inventada.

    Mentre s’adona que el mitj√≥ que busca √©s dins l’altre mitj√≥ no hi deixa de pensar; «ja no cal mantenir-ho dins», i se li ha dibuixat un somriure, «a partir d’ara i per sempre».

    I sent que la decisi√≥ ja la t√© presa. Que qualsevol passa que doni redre√ßar√† aquell vell cam√≠. Donar-se la m√†, reprendre els somnis. Abra√ßa amb coratge la incertesa mentre pensa que tal cop mai m√©s li han d’eixugar les ll√†grimes. 

    Trobar-se.


LA ACUARELA DE LOS RECUERDOS

(Un relato de Roser Lorite)

—Mar√≠a, ¿te has quedado dormida? Despierta, cari√Īo, que vamos a servir la cena. 

—Pobrecilla, me da pena. ¿Has visto que bien pinta? 

—S√≠ que da l√°stima, ¡y tan joven! La directora de la residencia nos ha confirmado el diagn√≥stico: demencia por cuerpos de Lewy.

Mar√≠a abri√≥ los ojos y se fue incorporando lentamente, desorientada. No reconoc√≠a a nadie, le resultaban extra√Īas las voces de las cuidadoras que con amabilidad le ped√≠an que recogiera las pinturas y su maravillosa acuarela. 

Cen√≥ poco, cada vez com√≠a menos. 

«No tengo hambre. Como cuando muri√≥ mam√° y me tuvieron que poner inyecciones de aceite de bacalao».

Recordaba algunas im√°genes como si fuera ayer.

«Pap√° me ense√Ī√≥ a pintar. Me compr√≥ una caja grande de acuarelas con la que aprend√≠ a mezclar los colores para obtener todos los matices. “Coge un vasito de agua y un pa√Īuelo. Recuerda que los pinceles siempre han de estar limpios, Mar√≠a. Mojas el pincel, humedeces la acuarela y empiezas a pintar”».

Muy de vez en cuando tenía cortos espacios de conciencia; y sufría. Una tremenda solitud la atrapaba. Se sentía abandonada por sus seres queridos. Por los que traspasaron y por los que bajaron del tren de su vida. Y cuando somatizó su sufrimiento, apareció la enfermedad. Ingresó en la residencia por propia voluntad con la esperanza de encontrar cobijo y paz.

Mar√≠a plasmaba en su acuarela, con una destreza innata, el caos de recuerdos que su da√Īada mente albergaba. La bicicleta que jam√°s le trajeron los Reyes Magos, la ventana del taller de pap√°, la colada blanca de los lunes tendida al sol, un pajarillo ca√≠do del nido y desorientado. «As√≠ me vio la primera terapeuta que me trat√≥».

Una ma√Īana, cuando una de las cuidadoras la fue a despertar, Mar√≠a ya no estaba con nosotros. Se hab√≠a ido con los suyos, con los que s√≠ la estimaban. Su cerebro se hab√≠a parado; pero un momento antes, su memoria se vaci√≥ mientras visualizaba los recuerdos de toda una vida.


PAU I GLÒRIA

(Un relat de Sandra Cabrespina)

A mi em van posar Pau perqu√® tan servia per nen com per nena, et vaig dir. A mi Gl√≤ria per una tieta que es va morir el mateix dia que jo naixia.  Tu estaves al terrat, jo et veia des del balc√≥. 

Qu√® pot venir a la platja, la Gl√≤ria?, preguntava jo abans que sort√≠ssim de casa. Si la seva mare la deixa...  La teva mare et deixava.  I  t’afegies al seguici, amb xancletes, una tovallola amb un forat al mig que feia de ponxo i aguantant un barret de palla que a la platja entaforaves directament a la bossa.  

Pot venir una estona, el Pau, a jugar amb la Gl√≤ria?, cridava la teva mare des del terrat, i jo corrents cap a casa teva.  Una vegada la meva mare es va empipar com una mona, va resultar que tenies la verola. On s’√©s vist! quina  inconsci√®ncia, que tu no l’has passada Pau, i el pare tampoc! A veure si tindrem una desgr√†cia. Per√≤ no vam tenir cap desgr√†cia i al cap de poc ja tornaven  a jugar junts, a casa d’un , a casa de l’altra, o a la placeta del cap del carrer.  Si tenies amigues tamb√© em cridaves, per√≤ a mi se’m feia estrany i posava excuses. Si jo tenia algun amic, no et deia res.  

Un dia a l’escola ens van preguntar si √©rem  novios.  Tu vas dir que √©rem germans. Que ens havia recollit un drapaire i ens havia deixat a cadasc√ļ en una casa diferent, per√≤ davant pel davant. Em va semblar probable. De fet, el primer cop que  vaig sentir  dir “aqu√≠ Pau i despr√©s Gl√≤ria”, vaig creure que anava per nosaltres. 

La vida ens ha allunyat per√≤  nosaltres cosim la dist√†ncia com podem.  Si mai et cal aixopluc, el meu cor es ben obert, com els teus bra√ßos. 


LA INSPIRACI√ďN PENDE DE UN HILO

(Un relato de Montserrat Pérez)

Un peque√Īo alfeizar en la ventana de su cuarto le daba cobijo en los momentos en los que necesitaba desconectar de todo y sentirse en paz. Abrazada a sus rodillas, traspasaba el cristal y viajaba a los mundos infinitos a los que su imaginaci√≥n la invitaba.

No necesitaba de grandes paisajes; de hecho, las vistas desde aquel primer piso resultaban bastante anodinas —incluso, deprimentes—: paredes de cinco alturas enmohecidas y desgastadas por la intemperie que formaban un l√ļgubre patio de luces que, √ļnicamente, cobraba color gracias a las frondosas plantas de Teresa, la vecina del bajo. Pero sus ojos no se enfocaban en el colorido jard√≠n, sino en la ropa reci√©n lavada que, asiduamente, Teresa colgaba del tendedero. All√≠, y solo all√≠ y, justamente, en cada prenda suspendida de las cuerdas, encontraba la llave que abr√≠a la puerta de la inspiraci√≥n.

Las s√°banas la embarcaban en lujosos veleros o en barcos piratas, dependiendo del color del cielo; desde los bolsillos de los pantalones  extravagantes personajes vociferaban su nombre; los calcetines se convert√≠an en serpientes y, otras veces, en bolsas de tesoros; las camisas vest√≠an de gala a dinosaurios y elefantes… La colada de Teresa era un universo de posibilidades para su creativa imaginaci√≥n.

Las historias que le proporcionaba ese otro mundo, las dejaba hilvanadas con aguja fina en su mente para despu√©s tejerlas a medida y compartirlas en su blog. Hasta entonces… cuando aquel tendedero, siempre tan poblado, pas√≥ a convertirse en un lugar desierto.

—Mama, ¿sabes por qu√© Teresa ya no tiende en el patio?

—S√≠…  —Pensando que a cuento de qu√© vendr√° esa pregunta—. Est√° mal de los huesos y le cuesta alzar los brazos. Los hijos le han regalado una secadora.

Teresa entra en el blog de su vecina, le gustan sus relatos.  «Ya no escribe nada esta chica… Con lo bien que lo hace y la imaginaci√≥n que tiene... Qu√© inconstantes son estos j√≥venes».


PARTIT PER L'EIX

(Un relat de Pilio Piris)

En Pau, amb mirada goluda i sota l’aixopluc d’un paraig√ľes d’estiu, prova d’esbrinar el pensament de l’autora del quadre que est√† contemplant mentre la pluja cau a dins la sala sense sostre de la galeria d’art.

    L’eix de cada hemisferi cerebral d’en Pau li fa veure un m√≥n transversal oposat l’un de l’altre.

    Primer pensa en el caos, per√≤ s’adona que no hi ha caos, tot est√† prou definit, els ocells hi s√≥n ben reconeixibles, i els cal√ßotets d’un senyor sense pretensions, o potser les calces d’una dona grossa.

    Les dos pinces lliures de penjar roba li donen la primera pista, en Pau pensa que ja pot comen√ßar a filar l’entrellat del quadre i cau en la idea que les coses que estan lligades des de sempre no deixen expandir l’imaginari als humans, cal obrir la finestra i baixar per l’escala de gat, no tot es pot mirar des de dins. L’artista dona l’opci√≥.

    En Pau ha tancat el paraig√ľes, fa una estona que no plou, s’ha allunyat unes passes del quatre i pensa que t√© ra√≥, s’ha de sortir del recer que donen les parets per poder mirar en totes direccions.

    Que uns sostenidors i unes bragues puguin desafiar la llei de gravetat no √©s cap desventura, i que una casa romangui penjada al buit, potser √©s possible per les t√®cniques assolides pels arquitectes.

    En Pau no sap qu√® volia expressar l’artista quan va pintar el quadre, una tal Maria Beitia, no la coneix, per√≤ s√≠ que sap el que el quadre li ha suggerit a ell: que el m√≥n volta pres d’un eix imaginari i que la visi√≥ de l’univers √©s diferent segons de quin hemisferi es mira.

    Surt content de la galeria, s’apropa a la platja, clava l'ombrel·la a l’arena, fa calor.


Il·lustraci√≥ de Maria Beitia



Us hem preparat un nou repte:

Tenim aquesta imatge suggerent i preciosa cedida per la il·lustradora Maria Beitia per inspirar-nos, i dos paraules proposades per la Roser Lorite i la Roser Cerd√†, guanyadores del repte anterior, que haurem d'incloure en el relat: "pau" i "aixopluc"/"paz" i "cobijo".

Amb aquesta combinaci√≥, inventeu hist√≤ries d'aproximadament 300  paraules i envieu-les a www.planetalletra.org o per missatge privat de Facebook. El termini de presentaci√≥ √©s fins al 31 d'agost.

A escriure toca! ūüėČ




Comentaris