RETORN

 

La Mercè s’esmunyí fins al portal, aprofitant les ombres que, gràcies a una il·luminació clarament insuficient, omplien el carreró. La casa abandonada tenia més vida que totes les del voltant La gran entrada l’acollia de nou, tants anys després. També era de nit la darrera vegada que els ossos havien percebut la fredor d’aquelles parets de pedra. Una nit freda, i fosca, en la que havia jurat que mai més no tornaria a posar-hi els peus. El vell balancí de l’avi Josep encara era al racó, prop de l’escala que pujava al primer pis, i, tot i que la pols acumulada feia palès que portava temps en desús, li va semblar que es gronxava lleument. Caminava sigil·losament, no volia fer gens de soroll, parant l’orella a qualsevol soroll, encara que sabia prou bé que feia temps que no hi vivia ningú allí. L’anònim que havia rebut feia un parell de dies, autèntic responsable de que es trobés allí, li feia pensar que potser l’esperaven, i la mantenia en guàrdia. Un cop al petit saló, aquella porta negra, en contrast amb les altres tres, de roure clar, li feu venir esgarrifances. En obrir-la, la flaira humida de l’interior cristal·litzà dins dels seus ulls, omplint-los de llàgrimes. No era aquella col·lecció absurda de claus, que decorava la paret, el que li reobria velles ferides mal curades, sinó el bressol d’en Miquelet, que, apartat en un racó, omplia de manera omnipresent tota l’estança. En un segon, totes les imatges d’aquella nit funesta passaren per davant dels seus ulls :el tens sopar, la discussió amb en Pere, els cops al pis de dalt, les corredisses per l’escala, cap a l’habitació del nen; el seu fill, en Miquelet, perdent el color i ofegant-se als seus braços, uns ulls en blanc que tant sols reflectien la seva enorme impotència; en Pere, arrabassant-li dels braços per a dur-lo corrent a l’hospital, i , ell mateix, tornant de nou sol, capcot i amb la pitjor de les notícies; finalment, ella sortint al carrer sense voler-lo escoltar, travessant aquell portal amb la intenció de no tornar-hi mai més. I no ho hauria fet pas si no fos per la nota que va trobar a la seva bústia feia un parell de dies “ En Pere et va enganyar, en Miquelet es viu. Potser no em creus, però a la seva antiga habitació podràs trobar proves del que et dic”.

    De sobte, un soroll al pis de baix la feu tornar a la realitat. No estava sola. Qui era? Perquè l’havia portat fins allà? Massa preguntes, massa dubtes i poc temps per a pensar. Calia actuar, fugir, sortir d’aquella casa, i ràpid. Sí, sí, sortir, però per on? L’escala no era una bona opció, segur que li esperaven. La pomera!! La imatge li havia vingut sola, com per art de màgia. Les branques altes de la gran pomera del jardí s’enfilaven fins a la finestra que tenia just a al dreta. Sense pensar, travessà la finestra, i començà un descens vertiginós. Les branques es vinclaven sota els seus peus, sempre al límit de partir-se i llençar-la al terra, com una poma massa madura.

    Saltà la tanca. En trepitjar de nou el carrer, arrenca a córrer cap al cotxe. Les ombres l’engoliren altre cop.

    Només quan, amb el poble ja a l’esquena, la sinuosa carretera s’obrí  davant seu, es relaxà una mica.

    —Sabia que vindries Mercè, no podies pas fallar... —Una veu coneguda, provinent del seient del darrera, li glaçà la sang.


Jordi Vidal

Comentaris

Entrades populars