HE VINGUT PER PODER-HO DIR,...

 He vingut per poder-ho dir,...

Al voltant de la taula, com cada any, s'han reunit antics companys d'escola, ara, panxuts, amb cabells blancs, els que encara en tenen, cares arrugades i taques a la pell. És l'hora de la sobretaula i del cafè, naturalment, acompanyat de copetes de licors al gust —de tant en tant no fa mal—. 

No hi dediquen gaire estona a recordar als que no han vingut, són conscients que cada vegada el grup és més reduït, parlen de les novetats, dels viatges, dels nets, per acabar, com sempre, repetint anècdotes antigues que no per conegudes deixa de ser agradable tornar a sentir. 

—Recordes aquella vegada que...? I aquell dia que el mestre...? Oh sí, i tant!— Una de les tantes és aquesta que ve, la que conten alguns dels protagonistes presents. 

Era un dijous a la tarda, això segur, perquè era el dia que a l'escola feien les sortides als bosquets dels afores de la ciutat. Ja s'ho passaven bé, ja, però els llocs eren sempre els mateixos i ja n'estaven una mica tips. Com que l'assistència no era obligatòria aquell grupet, llavors tot just devien tenir deu anys, va decidir fer-ne una pel seu compte, ni més ni menys que anar a una petita masia, mal anomenada La Casa de la Por, amb la intenció d'entrar-hi a tafanejar.

La cultura popular feia córrer la brama que en temps antic aquella casa abandonada tenia més vida que les del voltant, ja que a les nits s'hi sentien remors estranyes i s'hi veia llum per les finestres. Durant molt de temps la gent creia que es tractava de bruixes i bruixots que hi feien estada, d'altres explicaven que els sorolls i la lluminària la feien uns falsificadors que hi treballaven d'amagat. Pel que fa al cas, tant és, el cert és que el casalot arrossegava una llegenda misteriosa que la feia atractiva a la mainada.

A ben dinat la colla es va trobar a la porta de l'escola. Animats per l'aventura que els esperava es van posar en marxa, se sentien uns milhomes anant sols, lliures, sense cap mestre ni adult que els hi fes la guitza. Saltaven, corrien, reien Camí del Mig enllà, en direcció ponent. A les sénies que hi havia a banda i banda no s’hi veia a ningú, era l'hora de la migdiada. Van trigar una hora llarga en arribar a destí.

L'edifici, encara que abandonat es veia en bon estat, se l'havien imaginat mig en ruïnes. Portes i finestres estaven barrades, no veien per on entrar. Malgrat la basarda que els tenallava estaven decidits a ficar-s’hi. Com van poder es van enfilar al terrat que hi havia al primer pis, tot plegat per res, doncs, la porta que donava accés a l'interior estava tancada amb claus d'encofrar. Van provar de treure'ls, anaven preparats, de dins les bosses del berenar que portaven de casa, van sortir martells, alicates, tenalles, tornavisos... Els esforços van ser en va. Un dels que ho recorda explica enriolat com estirava amb totes les seves forces el clau sense que aquest es mogués, fins que va arribar l'amo del mas, que de baix estant els preguntà que hi feien allà dalt i de l'ensurt el clau va sortir disparat fins a perdre'l de vista. L'excusa que li van donar no la recorden, ben segur devia ser força poca-solta. Com van poder ban baixar del terrat amb la cua entre cames.

Era aviat per tornar, encara que els hi havien passat les ganes van anar donant voltes per aquells camins sense allunyar-se massa, volien tornar a l'hora de la sortida d'escola per relatar als companys com havia anat la proesa.

El que no s'esperaven és que aquell dijous no havien anat d'excursió, els van portar al cine a veure una pel·lícula d'aventures, s'ho havien passat teta.


...si no hagués vingut no ho hauries sabut.


Mataró, 30 d’abril del 2022

Alfons Filbà Saleta


Fotografia: Pilar González-Agàpito


Comentaris

Entrades populars