LA CASA DE JOEL

Hi passava cada nit, era un carrer estret il·luminat per la llum esmorteïda d’un fanal, de cases silencioses, el silenci que imposa la pobresa. 

    Més que un carrer, era una androna que em servia per escurçar el temps per arribar a la casa de la meva xicota.

Tot va succeir una nit, quan decidit a gaudir del festejar amb l’Eli, es va desfermar un fort xàfec que em va obligar a guarir-me a dins la casa número sis de l’androna i esperar que la pluja amainés.

Quan vaig arribar a casa de l’Eli i contar el que m’havia passat, el pare, era l’arquitecte de l’ajuntament, sense alçar ulls del diari va deixar anar, –és la casa abandonada del vell Joel.

Allò em va deixar un xic desconcertat, a mi no m’ho va semblar abandonada, és veritat que no vaig passar més enllà del cancell, però no em semblar tenir la sensació d’abandó, ni el barri es veia malmès ni la porta interior presentava ruïna. 

En pocs dies vaig saber del Joel. Un personatge estrany que havia desaparegut, segons deia la gent, feia temps.

Volia esbrinar quelcom de la casa del Joel. La porta s'obri sols empenyent, a dins tot aparentava en ordre, els llibres del prestatges nets de pols, damunt taula, un que portava per títol «Mentre durin les espelmes» i al faristol una pintura sense acabar, però que ja s’hi podia veure una porta dins una porta i dins, una altre porta i una altre, fins a l’infinit, on s’esbrinava una porta tancada.

Vaig arribar a la conclusió de que la casa abandonada tenia més vida que totes les del voltant i que potser el Joel no fos tant enfora com es pensava la gent.

Pilio

Abril 2022

Fotografia: Pilar González-Agàpito