EL FINAL DE L'AVENTURA

Ara no es veia ningú al carrer, però la casa abandonada tenia més vida que totes les del voltant, perquè quan entraven o sortíem de classe, sempre ens ajuntavem a la vorera, mirant i xiuxiuejant històries de por. Era molt gran, a la cantonada, just davant de l'escola. Tenia una finestra arran de terra que donava al semisoterrani. Dues barres de ferro volien impedir l'entrada, però de fet, amb la nostra mida el que feien era facilitar-la, perquè ens hi agafàvem per lliscar a dins o per ajudar-nos a sortir. Jo hi havia entrat aquell mateix matí. No feia tanta estona. Encara em bategava el cor en pensar-hi. M’havia trobat en un espai gran i buit, amb les parets blanques, i el terra empolsegat. Un parell de nens més grans que jo es feien senyes amb els de fora indicant-los que entressin, però ningú més va entrar i ells van sortir. Estava sola. Una cosa lluent en un racó em va cridar l'atenció. M'hi vaig atansar, a poc a poc, sense fer soroll. Només eren dues tasses de cafè plenes de pols, al costat d'uns plats i unes caixes buides. S'assemblaven a les de la vitrina de casa l’avia. Em van venir ganes d'agafar-les i emportar-me-les com un tresor, però no tenia on posar-les. Llavors em vaig adonar del silenci. Ja no hi havia ningú a fora. Vaig sortir corrents d'allà. Vaig agafar d'una revolada la cartera que havia quedat abandonada a la paret just al costat del finestró i vaig arribar just a temps abans que tanquessin les portes. 

Ara mirava la casa des de la finestra de la classe. El perill havia sigut ben real, vaig pensar, havia estat a punt de perdre la cartera i arribar tard a classe. No em podia ni imaginar l' esbroncada que m'hagués pogut caure. M'estimaria més enfrontar-me a una colla de  fantasmes!


Sandra Cabrespina

Mataró, 05/04/22


                                                               Fotografia: Pilar González-Agàpito


Comentaris

Entrades populars