recomposició

 

La Petra no era pas la xica més ben tractada de petita. Els grans no tenien massa temps per a dedicar li ho. Tenia més records que imatges materialitzades ja que era una  època en què no se’n feien gaire de fotografies. No tothom tenia màquina, ni diners per carrets o revelats. En disposava d’una però, on se la veia amb els ulls empetitits pel posat d’arronsar els llavis i flexionar les celles en no voler ensenyar bé el seu rostre, perquè havia sentit dir que no era massa agraciat. I va anar creixent amb aquestes idees distorsionades.

L’àvia sí que de tant en tant, li feia festes i li deia paraules boniques. En  els seus dos anyets sortia en una estampa tota riallera, a coll, assenyalat endavant amb el ditet en veure algun animaló, joguina o alguna cosa que li cridava l’atenció.

L’adolescència no va ser millor, ans al contrari, s’avergonyia de la seva silueta, sempre una mica més arrodonida del que s’esperava pels cànons; les ulleres li cobrien uns ulls que no demostraven tot el seu esplendor per la barrera i la brillantor dels vidres... I tampoc no es podia permetre comprar roba bona o moderna.

Ningú la planyia, a ningú ho explicava. Sabia que si ho deia a les coneixences s’hi fixarien més en els seus defectes i preferia no cridar l’atenció. Els pares, si els ho comentés, li contestarien que estava “carregada de romanços”. Ja en tenien prou amb la càrrega de quatre fills en l’època del “baby boom”.

La joventut va ser una mica millor perquè treballava i podia gaudir d’alguna part de la paga. Però llavors van començar els problemes amb els xicots. Si en coneixia un que estava interessat, n’estava tan agraïda que l’hagués triada, que li concedia el dret de manar-la. Encara que no en tingués ganes li deia que sí a  totes les demandes. Totes menys una. Aquesta va trigar. Molt. Qui es cansava d’esperar, la deixava. Així va tenir dos desenganys fins que, amb vint-i-quatre anys, va decidir dir que sí. I aquest tercer va ser pitjor encara perquè, com abans, un cop començada aquesta nova fase, s’hi implicava molt més. El galifardeu la manejava com volia i ella li ho permetia. Fins que al final, el minyó es fixava en una altra i concloïa la relació.

Acostumada com estava als cops del “destí” va purgar aquestes vivències com qui passa un llarg refredat i sobreviu. Va estar temps sola per retornar al principi, com quan ningú la planyia i ningú li parava atenció; millor, pensava, ara era temps de descabdellar la vida i posar fil nou. I mentre l’esteticista estenia una pasterada de cera per les seves cuixes, va considerar per primera vegada que havia de deixar anar un gran llast.

Va sospesar que havia de redefinir la seva biografia; tindria la seva vida anterior com una escola i començaria a caminar per altres rutes. Tota la seva persona li pertanyeria, des del cabell a les entranyes, des del seu cervell als seus sentiments.

Va plantar cara al mirall i aquest que li va retornar una imatge tan digna i valuosa com la d’aquells a qui havia “volgut” i volgut complaure en el passat. No. Ho era molt més d’encomiable. I era més seva que cap cosa que podia haver tingut abans o tindria en el futur.

Va resoldre complaure’s, atansar-se tota l’atenció que es mereixia. I com que l’interior ajuda a l’exterior i al contrari, va manifestar una transformació que ja frisava: el cabell més curt, arracades desiguals a cada orella, el fi pèl de les cames commutat de l’arrencada, la roba més còmoda embolcallant el seu cos com una mare amorosa, la bossa a l’esquena amb la darrera lectura del seu gust...

Mª Eulàlia Espinasa


Llac Inle (Birmania)
Fotògraf: Jordi Esteller



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars