XIUXIUEIG

                                                  

Les altres ànimes i la meva érem envoltades d’una serenor, una calidesa, i un esplendor inenarrables, en un lloc on els desitjos ja no calen perquè no es necessita res, res més. Malgrat això, se’m va preguntar si volia “baixar”:  descendir a un espai on aquell “nosaltres” que compartia amb les ànimes, esdevindria un sol jo, un individu que aniria trobant aquest “nosaltres” al llarg del que a la terra en diuen, temps.

Com que era en un lloc tan esplendorós d’on jo provenia, no apercebia el patiment de la presa de decisions com a un mal tràngol, simplement perquè no hi existia la negativitat. I vaig acceptar.

El camí a recórrer s’iniciava a través d’una escala on, a cada graó, el nou món se m’inseria una mica més.

A tocar de l’ esglaó superior, una invitació telepàtica, envoltada d’una atmosfera de pau em xiuxiuejava  “vine, vine, vine”. I la vaig seguir.

En el segon vaig començar a notar algun color com els que en diuen “pastel” i una certa lluminositat, és clar que diferent de la inefable del lloc d’on venia. Ara n’eren més d’una, les veus telepàtiques que em reclamaven.

En el tercer ja veia expressions facials que, amb llenguatge no verbal em feien arribar missatges: celles que s’enfilaven front amunt, llavis que dibuixaven una “u” o una “n”, ulls molt oberts i pupil·les dilatades…

En el quart se’m regalaven tots els colors de la terra sòlida, aquosa i gasosa. I tota la meravellosa biodiversitat imaginable. M’exhortaven els mars, els boscos, les feres, els núvols, i aquella paraula amiga: vine, vine, vine…

En el cinquè vaig sentir, a part de l’emoció de descobrir i conèixer, la de tristesa, perquè se’m presentaven rostres sofrents d’humans i d’altres criatures. Les veus, però, m’exhortaven a davallar.

En el sisè vaig notar la por. Havia palpat el patiment en aquells éssers i ara sabia que també l’experimentaria perquè vaig veure el meu rostre humà reflectit en un mirall davant meu. El mormolar d’aquell llenguatge que em demanava  m’encoratjava  i em va conduir a una nova vivència, la de la fe.

I així vaig arribar al setè esglaó i últim. Ja no hi havia marxa enrere. Les veus  ara deien: “T’estimem, t’estimem, t’estimem, t’estimem…  Eren un magnetisme que m’ajudava a fer drecera per arribar a destí.

Dins una cova aquosa sentia el batec d’un cor que m’havia estat esperant molt temps i que seria el primer de molts d’altres que em donarien aquella paraula que jo ja sabia d’aquell altre món i que ara havia vingut a repartir en aquest: Amor.

I l’he vist en la compassió dels éssers que, després de sortir de la foscor, l’han revertida.

    

M. Eulàlia Espinasa Martori


Il·lustració:  Marga Cruz

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars