TERRA A LA VISTA

Per l'ull de bou veien miríades d'estrelles. El sentiment de petitesa era intens. Havien deixat enrere un planeta erm. L'energia que havia de salvar-lo, l'últim intent  de prescindir de les fonts d'energia contaminants, que l'ofegaven a poc a poc,  i canviar-les per una de  neta, per seguir amb el desenvolupament tecnològic a què s'havien acostumat,  havia ocasionat un accident terrible que s'havia escampat per tota la superfície del planeta arrasant la vida tal com era coneguda fins llavors.

Dins la nau encara en proves, els tripulants i alguns visitants accidentals havien pres l'única opció possible davant les notícies alarmants del desastre  seguides  del creixent i angoixant silenci. Havien ejectat la nau, convençuts que era gairebé un suïcidi sense les proves finals. Però havia funcionat, i com un miracle havien dit adèu al planeta en flames, entre plors. Passat el primer trauma havien iniciat les rutines de vida a la immensa nau, pensada per un gran experiment de vida en l'espai. Algunes coses funcionaven. Altres no. Mantenien  artificialment el ritme de nits i dies, menjaven, dormien, seguien amb les relacions personals, algunes antigues, altres acabades de començar. Cadascú feia el dol per la immensa pèrdua a la seva manera.

Les jerarquies inicials es van qüestionar i es van proposar rudiments assemblearis i comitès d'experts que només podien arribar a una conclusió. Tornar no era possible, i la vida a la nau tenia límits temporals, encara no del tot clars però no pas gaire llunyans. Calia desesperadament trobar un altre planeta habitable. Una utopia, necessària. Perquè  l'altra opció era acceptar que només havien postergat la mort, la pròpia, que ja se sap indefugible, però també la de l'espècie, que havien pensat evitable. Havien de creure que després de sortir de la foscor trobarien la llum d'un món nou.  I llavors, de sobte, el van veure: Un preciós planeta blau. 

Sandra Cabrespina

Juliol 2021

Il·lustració: Marga Cruz