RETORN AL PRINCIPI

                   S'atansà a la finestra, va mirar el carrer, el cel era d’un color rogenc amenaçador,  li va semblar que les cases de l’edifici del davant s’havien apropat a la seva, al carrer no hi havia ningú. Llençà la cigarreta que encara no havia encès i va refer el camí al quarto de bany.

            Després de la rutina de cada matí agafà la bossa i sortir a l’escala. Normalment baixava a peu, però es va trobar que l'ascensor estava al seu replà i se’n va servir.

            Uns segons després d’obrir la porta del carrer va comprendre que a baix, al carrer,  la situació era encara més estranya que el que havia vist des de la finestra, es va girar quan va sentir la porta de ferro de l’antic ascensor, era el fill del porter;

            —Ja no hi queda ningú a l’edifici.

            —Però què passa? —va preguntar ella.

            Va arronsar-se d’espatlles.

            —No ho sé.

            Eren les vuit del matí d’un dia d’agost, el cel s’enfosquia més i més, ella va treure el paquet de Camel i va encendre una cigarreta;

            —En vols?

            —No, no fumo. Se t’ha apagat el teu.

            La noia va fer el segon intent d’encendre la cigarreta, però l’encenedor prenia la flama i s’apagava immediatament, amb ràbia va llençar la cigarreta al terra. L’aire s’havia fet espès.

            —I ara què? —va preguntar la noia.

            Els dos baixaven carrer avall en direcció a la plaça major, quan a la primera cruïlla ja es van adonar que hi havia gent morta i altre que corria direcció a mar. Un pidolaire de cabell blancs se’ls hi va adreçar;

            El món actual s’acaba, l’hem maltractat i tot s'haurà de refer de nou, vosaltres sou dels elegits, del caos de la gènesis només quedarà el mar i és allà on hi ha la vida, us esperen.

            En arribar a la platja van veure que eren molts els cossos morts que suraven, només uns quants humans s’endinsaven caminant tranquil·lament i desapareixien sota l’aigua.

            Els dos van dirigir la fundació d’una societat que encara existeix al fons del mar, esperant que el caos torni a ser món.

Pilio


Fotografia: Ariadna Graupera


           

Comentaris

  1. Esgarrifa el pervindre que potser és proper. Poques paraules molt ben dites. Felicitats.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars