Lletres fora de l’armari - VERMUT LITERARI - un resum de la trobada telemàtica del 30 de gener.

 

Lletres fora de l’armari 

30/01/21 

1. Introducció i presentació 

Xevi Noya i Raúl Cantarero: 

- Xevi: soc un apassionat de la cultura popular, format en el món de la filologia catalana, llibreter des de fa uns quants anys, lector d’autobús i amant de fer cerveses a les terrasses del centre per veure i comentar qui passa. 

- Raúl: soc filòleg clàssic amb intenció de ser professor; soc un lector intermitent, vaig a èpoques; m’agraden molt la música dels 80, els videojocs i el món de les drag queens i suposem que ningú no se sorprendrà si us diem que els dos som gais i n’estem d’allò més orgullosos. 

Raúl: Per què us destaquem això darrer? Doncs, perquè és la manera en la qual veiem i interpretem el món. No és el mateix ser un home blanc, cisgènere (és a dir, persones que s’identifiquen amb el gènere que els han assignat en néixer), que viu en una societat occidental del 2021 i està orgullós de ser gai que no acceptar-ho i viure en un altre indret o fins i tot en una altra època. 

Aquesta condició fa que tinguem una determinada visió del món i, en el cas que ens ocupa avui, també de la literatura i l’escriptura. 

Xevi: Ens expliquem: Com dèiem, ser home blanc, cisgènere, en una societat occidental com la nostra permet una narrativa, per exemple, com la de Sebastià Portell (28 anys, alguns en diuen el nou Terenci Moix de la literatura catalana: en Sebastià Portell és un noi plenament acceptat i orgullós de ser qui és). Aquesta acceptació en el nostre dia a dia permet que el seu llibre El dia que va morir David Bowie comenci amb un home de genolls fent una fel·lació a un altre. A partir d’aquesta escena, el jove turmentat, el protagonista d’aquesta novel·la, repassarà la seva trajectòria vital des que era petit, fins que va arribar a Barcelona. Un trajecte introspectiu, narrat en primera persona, que ens dona una determinada cosmovisió de la vida actual. 

Raúl: Si posem el focus en el lloc, en la societat occidental, el cas de l’Ocean Vuong ens serveix d’exemple per imaginar què hauria pogut ser (o no) la seva literatura. Ocean Vuong és un escriptor d’origen vietnamita -quatre anys més gran que en Sebastià Portell- que va emigrar als EUA. La seva novel·la En aquest món, per un moment, som grandiosos repassa

la història de la seva família des d’una perspectiva de fill d’immigrants i com a homosexual. L’autor hauria pogut desenvolupar una literatura LGTBI al seu Vietnam natal? Què hauria passat si aquesta família no s’hagués mogut del seu país? 

Xevi: O, per exemple, el cas d’Oscar Wilde, que al segle XIX va ser denunciat pel pare del seu amant, Alfred Bruce Douglas, i va ser condemnat a presó i treballs forçats. Tot i que estava en el punt àlgid de la seva carrera, aquesta situació el va condicionar fins al punt d’haver de marxar del país i morir en la indigència a París. 

Una darrera prèvia: la majoria d’exemples que farem servir, de reflexions, etc. tenen com a protagonistes les lletres LG. Som conscients del biaix des del qual parlem. 

2. Què és la literatura LGTBI+? Existeix com a tal? 

Raúl: Creiem que actualment encara és important aquesta etiqueta, perquè afecta a la manera en què veiem el món. Basem la nostra resposta en tres aspectes diferents per considerar una obra literatura LGTBI+: l’autor, la temàtica i els personatges. 

- Autor. Considerem que SÍ ha de pertànyer al col·lectiu. 

- Ens podem preguntar, per exemple, si una novel·la com Jonàs d’Isabel-Clara Simó, una novel·la sobre la descoberta de l’homosexualitat, en formaria part? Com dèiem línies més amunt, l’autor/a ha de ser del col·lectiu. 

- Temàtica. Considerem que SÍ ha de girar al voltant del col·lectiu. 

- Una (simple) trama secundària d’una història no li confereix l’etiqueta de narrativa LGTBI. 

- Xevi: Personatges. Considerem que SÍ han d’aparèixer personatges del col·lectiu i tinguin rellevància en la trama. Han de ser personatges, no necessàriament protagonistes, però amb rellevància en la història que s’explica. Aquests personatges han de tenir determinades característiques perquè les persones del col·lectiu LBTBI ens hi sentim identificades. 

Exemples del que diem: 

a) Vida privada de Josep Maria de Sagarra té una escena en què un dels fills Lloberola, que es dedica a la prostitució, sembla mantenir una relació sexual amb un senyor. Això no fa que aquesta novel·la sigui considerada LGTBI.

b) Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach: d’una banda, 2 dels 4 protagonistes són nois i la novel·la recorda la reconstrucció de “l’amistat” entre en Germinal i en David a la Barcelona de 1920. De l’altra banda, l’autor és del col·lectiu. Per nosaltres, és una obra de la literatura LGTBI, però quanta gent la hi considera? 

c) Ariel i els cossos de Sebastià Portell, de qui us hem parlat fa una estona. Els personatges de la primera part d’aquesta novel·la, podríem dir que som dos nois que es coneixen, enamoren, mantenen relacions sexuals, etc. Una història ben gai (això sembla, però res no és el que sembla en aquesta novel·la). 

d) Un altre exemple seria la poesia de Bel Olid, poeta lesbiana, amb una obra potent, militant, vibrant. 

e) Raúl: Textos clàssics. (1) Safo de Lesbos dedica diversos poemes a les seves deixebles. (2) Homer retrata la relació d’Aquil·les i Patrocle molt intensament (els autors posteriors els consideren amants). Al cant XVI de la Ilíada, Aquil·les demana que desaparegui tota la humanitat tret d’ells dos. Quan Patrocle mor, Aquil·les plora i demana ser enterrat amb ell. Quan se li apareix el fantasma, li demana una última abraçada abans que marxi. (3) Nis i Euríal a l’Eneida de Virgili tenen “un amor únic”. En canvi, ningú no considera aquestes obres com a literatura LGTBI. 

- Xevi: I ens agradaria molt, moltíssim que les narracions, les ficcions que publicareu mirin d’evitar personatges LGTBI víctima d’abusos, de violències. Hi ha molta, potser massa literatura LGTBI en què els protagonistes pateixen massa, en què la seva condició sexual és la base que sustenta el personatge. Hem d’avançar cap a ficcions, personatges en què la seva sexualitat dissident sigui una part més del personatge, com per exemple Llámame por tu nombre (Call me by your name) en què l’Elio no té un conflicte angoixant amb la seva sexualitat, ni pateix abusos; el final trist d’aquesta història d’amor ve per part de l’Oliver. Però, potser, les coses canvien a la segona part d’aquesta història, a Encuéntrame (Find me). 

Raúl: Actualment, tractar temes LGTBI+ en la literatura és un acte polític. Per això, encara calen autors, temàtiques i personatges que es posicionin, reivindiquin i lluitin per la igualtat i en contra de la LGTBIfòbia. Tanmateix, aquestes tres potes que constitueixen la nostra resposta no són imprescindibles, especialment en els últims temps, perquè a poc a poc anem aconseguint més visibilitat i hi ha més literatura al respecte.

3. Creieu que és important i necessària la literatura LGTBI+ no només pel col·lectiu sinó per la societat en general? 

Xevi: Hi ha un interès creixent en literatura LGTBI. La demanda existeix i s’estén. Bona prova d’això són editorials com Dos Bigotes o Egales o les llibreries com Berkana a Madrid o Cómplices a Barcelona, empreses que aposten per un enfocament LGTBI en els textos en els quals s’han especialitzat i han contribuït a visibilitzar-los. 

Aquesta especialització literària, editorial és necessària? Necessitem una literatura LGTBI que doni visibilitat al col·lectiu o aquesta narrativa, com la que fareu per la revista, perpetua el guetto? 

- Problema: sabent l’interès que generen, la qualitat de les obres sovint se’n ressenteix. La crítica no és tant per la creació d’un guetto (terme controvertit per la negativitat que comporta, PERÒ són espais compartits de llibertat i tolerància, espai de seguretat), com per la baixada del nostre llistó: ens falten productes culturals que tractin les nostres problemàtiques i, quan en trobem, no els jutgem amb el mateix nivell d’exigència. 

Raúl: La reivindicació de la identitat passa necessàriament per l'existència de referents. La negativa de molts a parlar d’etiquetes és perjudicial, perquè si no permetem que ens etiquetin, no hi ha manera de normalitzar aquestes etiquetes mateixes. “La visibilitat ho és tot. Si no ens veuen, si no ens manifestem, no existim. I si no existim, altres explicaran la nostra història per nosaltres”. 

En les ficcions adultes els personatges homosexuals protagonistes han estat minoritaris o directament inexistents, cosa que ens ha obligat a adaptar-nos i resignar-nos amb el poc que hi havia. Potser per això el públic LGTB és molt més tolerant amb els protagonistes de qualsevol gènere i condició. 

Xevi: Per això és tan important la normalització en tots els àmbits: que tothom vegi que les nostres vides són exactament iguals a les seves. O, al menys, que cap estil de vida estranyi ni sigui motiu de marginació, agressió o denúncia, com trobem en molta narrativa escrita, encara que no s'ajusti al model tradicional. La literatura, com qualsevol altre mitjà d'expressió, és una via idònia per aconseguir-ho.