Avui

Mai hauria pensat que això em podia passar a mi.

 Encara soc al carrer, donant voltes, pensant en el perquè, perquè...

Avui comença el que es va acabar, allò que mai havia de passar, però que va succeir i no es pot desfer, ja és massa tard.

Vaig pensant... en les seves paraules, les seves mentides, la seva veu... tot en ell era perfecte... i jo el vaig creure.

La meva vida tan difícil, tan monòtona, no tenia gaire sentit fins que va aparèixer ell, "l'amic", la persona que em feia brillar i oblidar el que m'enfosquia, el que em feia sentir bonica, el que em feia sentir viva. El que em va fer sortir d'on era, que em feia saber que jo era important i que les rialles ofegades dins meu rebrotessin d'allà on estaven enterrades.
Hores, minuts... el temps passava tan de pressa quan era al meu costat..  en aquells instants quan jo pensava en mi, només en mi. Estava cansada d'intentar ser una bona persona, de fer les coses perquè tothom es trobés còmode i sense rebre'n la més mínima mostra d'afecte.
Potser aquest sentiment és una excusa per poder estar tranquil·la amb el passat, no ho sé, però el que va passar és que una persona em va fer sentir altre cop viva. És un error tornar a sentir emocions que donava per perdudes? Sentir de nou papallones a l'estómac? Sabia que no feia bé, però volia que això no s'acabés. No buscava res més que comprensió, afecte...  allò que em mancava. No volia despertar-me d'aquell somni. Però va passar...  em trobo al carrer, pensant en què n'ha sigut d'ell, si em troba a faltar, si algun dia ens retrobarem.
Jo continuo amb la meva vida, però tots hem canviat. Continuo pensant que soc bona persona, no me'n penedeixo del que he sentit, només m'havia de trobar. Reconec que he perdut coses, que n'he guanyat d'altres...i que així comença el que un dia es va acabar. La meva nova vida sense ell.

Mª Dolors Villalba

Mª Carme Bofi