RETROBAMENT

 Els paraigües s’entrecreuen i es barallen

en dies humits de monotonia feixuga.

Sostres de colors altius subjuguen gotes

i amaguen rostres de solitud desvalguda.

 

Endevino la teva veu rere la cantonada

i l’ànima et torna a flairar, desprevinguda;

em fa trontollar una tremolor arravatada,

jo mai no he confiat en la fortuna.

 

M’arriba una melodia esmicolada

que desterra el gèlid hivern tot d’una. 

El cor se m’entrebanca en desbandada

amb la bella tonada inoportuna.

 

Has complert la quimèrica promesa

que, incrèdula, no volia considerar:

sense avisar un bon dia tornaries

i la boira escamparia un sol radiant.

 

Els teus ulls bruns se m’aferren a la finestra

i amb els braços oberts em reclames, palpitant:

avui tot just comença el que un mal dia es va acabar.

 

I ara, digues:                       

què n’hem de fer d’aquell petó, la flor, el t’estimo, la carícia i l’adéu?

                                                                                            Júlia Lancho 

Mª Carme Bufí