Carnaval

 

Els carrers bressolen el fred, el rellotge de la plaça Sant Marc toca les dotze. La

pluja parsimoniosa fa brillar les llambordes on s’hi reflecteixen les ànimes dels que han

sortit disfressats aquesta nit de carnaval, temps de pecat abans de la penitència. Vaig

bornant solitari vies i places. Ha deixat la porta de la casa oberta, la clau al prestatge i un

missatge escrit que m’ha recordat el que em va dir un dia que passejàvem pel parc

—mira, mira el nius, no tenen portes,— ara ho he entès quan he llegit l’escrit que m’ha

deixat; “No vas entendre que vaig voler ser niu i no gàbia”.

El caminar perdut m’ha dut fins al davant de la porxada que dóna pas al carrer

Corte dei Frutaroli, una porxada estreta, un fanal li il·lumina la cara, l’antifaç que porta

posat la dona que veig no em distreu per saber que és ella, la vista se m’avesa a

l'obscuritat del moment, puc definir el color grana de la capa que du, recorda aquell

quadre que tenia alguna cosa que em fascinava, l’Arrest de Crist, de Caravaggio, amb les

cares il·luminades al mig de la foscor del quadre.

No sé quant de temps ha passat, quant d’aire he respirat. Amb les crestes dels dits

intento tocar la dona, fer-m’hi present, però ella m’ignora, hi endinso la ma mentre es fa

boira. He arreplegat del terra un antifaç i una capa grana. El rellotge de Sant Marc acaba

de tocar les dotze, la porta de la casa està oberta, plou al carrer.

                       Pompilio Piris

                                                      Fotografia: Núria López