MAR I MUNTANYA


La mare va aprendre a nedar quan tenia cinquanta anys. Fou un gran canvi. Va perdre la por a l’aigua i li va agafar el gust a la platja, i ara és una senyora de pell morena, de les que van a mar dia sí, dia també, a primera hora. Això sí, a prop de la corda per si de cas.

Quan érem petits ella sempre havia tingut la pell pàl·lida, contrastant amb el meu germà, el meu pare i jo que la teníem ben morena, sobre tot a l’estiu.  Recordo les estones que passàvem a la platja. Nosaltres nedàvem endins fins veure la gent de la platja ben petita, ens capbussàvem per agafar musclos, o jugàvem a pet d’ones, feliços i relaxats. Ella asseguda i tensa, s’arraulia sota el para-sol, estirant només el coll, la mirada fixa en nosaltres com si perdre’ns de vista representes un gran perill. 

A ella no l’havien portat mai a la platja de petita; els seus pares no sabien nedar i la seva mare li havia inculcat un autèntic terror al mar.  El meu pare, en canvi, nedava amb facilitat i elegància; n’havia après amb l’oncle Noves, que era pescador. El primer cop que vaig sentir la sardana de l’Empordà, vaig pensar que potser parlava dels meus pares, només que ella era la pastora de la muntanya i ell, un home peix.  


                                                                                              Sandra Cabrespina

Comentaris

Entrades populars