AMORE NOSTRUM

 

        

 La brisa salada bufa vestida  de sol, estampada de peixos, de vida i de futur. El gelat de vainilla, que llepem ajupits sota l’ombra aïllada de l’ombrel·la, invoca un sortilegi de frescor. El tren, que xiula al seu pas, trenca l’encís i en crea un de nou. Ens mirem i riem; l’estiu ens captiva amb el seu alè de foc.

Dos noms i un cor. La sorra humida de la platja de Mataró ens fa de llenç; la innocència és la tinta i la il·lusió el pinzell. Les ones murmuren amb enveja als nostres peus; amb llengua salobre esborren uns traços tan efímers com devots. El Mediterrani s’enduu, més enllà de la mirada, el tacte d’una mà sobre l’espatlla, els mots mai vessats, aquell bes mai donat. Les promeses solquen els camins marins, entomen les tempestes amb l’anhel d’albirar  una costa germana. Potser a Tunis, a Port Saïd o a Corfú, les onades plagiaran la nostra declaració d’amor.       

Ara, davant la mateixa riba, l’horitzó ens retorna els vells sentiments. Els besos descansen esculpits en un pergamí de pell avesada a l'oratge i la realitat. Els nostres ulls, però, brillen tant com fa seixanta anys; l’esperança, enterbolida per les busques del rellotge, batega dins nostre, lliure i tenaç. Dos noms i un cor que es tornen a editar, potser a Sicilià, a Xipre o a Istanbul, a les platges que el temps ha apropat, com els nostres destins, que suren entre l’escuma blanca.

 

Anna Segimon