Cau la neu

Gener de 1985, Mataró
Estimat diari,
Com si es tractés d’un regal d’aniversari, aquesta nit ha nevat. D’aquí a tres
anys, quan en faci divuit, ja seré prou gran per marxar de casa i podré triar el
lloc on vull viure: Amèrica. He vist fotos de Nova York en un llibre de la
biblioteca, allà sí que hi neva. Algun dia viuré a Brooklyn, dinaré a Greenwich
village i aniré de compres a la Cinquena Avinguda. Des del pis quaranta d’un
gratacels de Manhattan, contemplaré tota la ciutat als meus peus, mentre em
prenc un bourbon on the rocks al costat del Manel.
 No han obert el quiosc i no he pogut comprar el SuperPop.
Gener de 2020, Nova York
Estimat diari,
Avui faig cinquanta anys i recordo aquell matí en què la neu va enfarinar
l’Avinguda d’Amèrica. Em vaig passar el dia mirant d’esquitllades el quiosc on
em comprava aquella revista de música. No van obrir en tot el dia. El cor em
feia figa perquè en un dia tan especial no podria veure en Manel, el noi que feia
d’ajudant del quiosquer i que em tenia el cor robat. Sempre el veia arribar amb
la seva Derbi Variant, que aparcava davant de casa meva, amb els seus texans
ajustats i la samarreta d’Iron Maiden. Quins ulls tenia! El meu primer amor, de
qui recordo el tacte aspre dels dits quan em tornaven el canvi i l’olor del cigarret
fumat d’amagat al banc de la cantonada. Somiava desperta amb els seus llavis,
imaginava què li diria quan per fi tingués el valor de parlar amb ell. Recordo,
des d’un present que es precipita endavant sense treva, les il·lusions juvenils
per un futur que semblava no arribar mai. La neu cau, freda i indiferent al clam
del meu cor, que voldria tornar al punt de partida i no haver de signar aquests
papers sense ànima que certifiquen que en Manel i jo ja no estem casats.



Anna Segimon