Canvi de temps


Molts anys després en Luís va veure aquella foto amb aquells companys tan riallers. Alguns els havia anat veient, però amb prou feines es saludaven, altres els havia perdut de vista. La fotografia li va arrencar un mig somriure. La vida li havia anat prou bé. S’havia esforçat molt, però se n’havia sortit, havia fet diners i pujat una família. Tant el fill com la filla havien fet carrera i eren el seu orgull.

Va recordar el dia de la foto. Estava radiant. Casa seva ja estava acabada. Bé. En realitat era només un cobert amb una llar de foc. Però les partes eren d’obra, i les havia arrebossat i emblanquinat i feien goig, amb la seva porta i les seves finestres tan perfectes. Poc a poc ja hi afegiria el que calgués. Amb això ja tenia un sostre per a ell. Podia anar-hi a viure i estalviar-se la pensió. Podia fer venir la mare i les dues germanes que trobava tant a faltar. Però no era només això el que el feia feliç. També era feliç per ser allà i poder donar un cop de mà. Tornar l’ajuda que ell havia rebut quan havia posat l’embigat. Compartir somnis i esperances. Això amb el temps ho havia perdut i ara se n’adonava. Mentre la seva casa guanyava habitacions, i fins i tot un garatge, que ja va poder pagar perquè li fessin, ell havia anat perdent alguna cosa que no sabia ben bé que era. Va fer memòria dels noms, i es va fer el propòsit de recuperar el contacte de tants companys com pogués amb aquella fantàstica eina que en diuen Facebook.

Relat escrit per Sandra Cabrespina

Comentaris

  1. Les fotos antigues són per recordar i per plorar quan et trobes que molts o alguns amb el que vas tirar del carro ja no hi són. Al manco a mi en passa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars