Un passeig pels afores

Resultado de imagen de cohete

Demà és el gran dia. Aquesta nit ens han permès una mica de gresca, seguir als noticiaris l’actualitat del món i veure com a nosaltres ens dediquen només un parell de minuts. Total, no és la primera vegada...
No he pogut dormir: els nervis, la incertesa... Els meus col·legues s’acomiaden amb un “fins aviat” dels seus familiars. Jo penso que, si tot va bé, allà dalt estaré molt més a prop dels meus pares.
Anem caminant cap a la nau. A cada pas el cor em batega descompassadament.
Estic asseguda mirant cap al cel tota amarada de suor. M’agradaria refregar-me les mans, però no puc. Miro els companys. Estan tan atemorits com jo. Tensa espera mentre escoltem el compte enrere. Començo a resar les oracions que m’ensenyaven de petita al cole: “Parenostre... Parenostre...” mentre noto que l’aparell es va enlairant.
Tanco els ulls. Els premo amb força mentre el cos surt empès cap amunt i només els obro quan un company, mirant des de la finestra em diu:

"Roser, mira que bonica es veu la nostra terra des d’aquí dalt!"

Mentre fem la primera volta només veig una gràcil bola de color blau. Una llàgrima em va relliscant galtes avall.


Relat escrit per Roser Cerdà

Comentaris

Entrades populars