Lluita de forces

El cavall negre sembla volar per sobre del camí fangós. El seu genet es manté ferm, aferrat a les regnes, travessant la nit sense lluna. Es gira i mira enrere, a l’horitzó. És qüestió de segons que el seu botxí li doni caça. L’intueix més que el percep, però sap que és allà, sempre hi és, implacable. Ja el veu. Ja és aquí. Alhora que el primer raig de sol estripa la densa foscor, arriba al seu refugi: el cementiri. Desmunta i corre cap a la cripta. La seva tomba, oberta, l’espera per mantenir-lo viu en la seva mort; per preservar intacte l’embolcall perfecte de la seva ànima pútrida, protegint-lo de la llum que cada dia esborra el rastre malèfic de criatures obscures com ell.
S’estira al seu tètric jaç i rememora el sabor salat dels pecats comesos, sense remordiments, però tampoc satisfet. No hi ha mai prou maldat per sadollar la seva set d’innocència traïda.
A fora els raigs del sol matiner freguen la rònega llosa saturada de líquens on es pot llegir en lletres gòtiques: “No hi ha pau en la lluita eterna.”

Relat escrit per Anna Segimon