Eines d'escriptura amb Rosa Tirado i Maria Catala: Octubre 2017

En aquest post d’octubre, parlarem de com construir personatges memorables que omplin de vida les nostres històries.

I per endinsar-nos amb el tema, us farem una pregunta: de tots els grans personatges literaris, quin us hauria agradat crear?
En Huckleberry Finn del Mark Twain? La Colometa de la Mercè Rodoreda? El Quixot d’en Cervantes?
Però com es fa per crear un personatge que pervisqui en la ment dels lectors i passi a formar part de l’imaginari col·lectiu?
Cada escriptor té el seu propi mètode. N’hi ha que comencen imaginant el personatge principal i a partir d’aquest personatge desenvolupen la història. Aquest és, probablement, el cas de Jane Eyre o de La veritat del cas de Harry Queber, dues excel·lents novel·les que giren en torn a la vida dels seus protagonistes.
D’altres, en canvi, sembla que comencin amb una història i que d’aquesta història vagin sorgint els personatges. Aquest sistema és fa més evident en el cas de les novel·les corals, com és el cas de Camí de Sirga, d’en Jesús Montcada on l’autor ens explica d’un món a punt de d’extingir-se.
Sigui quin sigui el sistema utilitzat, els personatges han de ser rodons i per aconseguir que ho siguin, abans de començar a escriure, ho hem de saber tot d’ells. Com són, què fan, què pensen, de què viuen, com vesteixen, què mengen, per què o per qui sospiren...
Un cop els tinguem al cap i al cor, al lector només cal que li facilitem les dades que la història necessita per ser comprensible i versemblant.
Per ajudar-vos a definir els personatges hi ha qüestionaris i llistats de preguntes que us faran més fàcil organitzar la informació. El qüestionari de Proust és un dels més populars. O llibres de tècniques d’escriptura com Dar vida al personaje de la Silvia Adela Cohan.
Un dels recursos més emprats pels autors és que tinguin algun gest característic, una manera particular d’expressar-se, algun defecte físic o alguna peculiaritat que els faci més humans i més entranyables.
En Tyrion, de Joc de trons, per posar un exemple, funcionaria igual de bé el personatge si tingués la mateixa alçada que els seus germans? Probablement no. El mateix podríem dir de la Lisbeth Salander, la protagonista de la trilogia Millenium de l’Stieg Larsson, una dona asocial , amb memòria fotogràfica i un geni de la informàtica.
De vegades, per crear personatges autèntics, no cal anar molt lluny. Observeu la gent del vostre entorn. Més d’un escriptor famós ho fa. Això si, barregeu la descripció física d’un amb la personalitat d’un altre i canvieu-los els noms, no fos cas que us posessin una denuncia o us reclamessin drets d’imatge.
La teoria de Dramàtica proposa crear els personatges a partir de la seva motivació. En Superman, per exemple, vol salvar el món. En Harry Potter vol vèncer en Voldemort. En Frodo i la companyia volen destruir l’anell. Aleshores l’argument narra com aquests personatges afronten el seu objectiu. La funció del protagonista és sempre resoldre un problema.
Les parelles antagòniques afegeixen tensió dramàtica.
La teoria de dramàtica parla de 8 personatges arquetípics que compleixen diferents funcions. La d’ajudar o oposar-se al protagonista, la de ser la veu de la raó o la del cor. Hi ha un total de 16 funcions. Normalment un mateix personatge acumula varies funcions. A Star Trek, l’Spock és el que dona consells raonables, el que anima a ser prudent i alhora ajuda al capità Kirk davant de qualsevol problema.
Un altre parell de funcions oposades que trobareu a moltes històries: el personatge que mai dubta de la capacitat del protagonista per resoldre el conflicte i l’esceptic, el seu oposat. Al Senyor dels anells, una de les funcions d’en Sam és la de no dubtar mai d’en Frodo i d’animar-lo a aconseguir el seu objectiu. Així, quan camí de Mordor per destruir l’anell, en Frodo s’enfonsa, en Sam diu:
«Senyor Frodo, aguanti una mica més! És la porta. Hi ha alguna mena de malefici. Però hi he entrat i penso sortir-ne. No pot ser més perillós ara que abans. Prepari’s!».
Altres personatges de la història tenen la funció oposada: mostrar-se escèptics.
En Denethor, un dels senyors de la Terra Mitjana, ho veu tot perdut i així li ho diu a en Gandalf:
«Orgull i desesperació! Vos pensàreu que els ulls de la Torre Blanca eren cecs? No, he vist més del que vos sabeu, Ximplet Gris, perquè vostra esperança és pura ignorància. Aneu-vos- en si voleu i poseu en pràctica vostres guariments. Aneu i lluiteu. Vanitat! Durant un breu temps potser trumfeu al camp de batalla, potser durant un dia. Però contra el poder que ara s’aixecarà no hi ha victòria».
Però tornem al tema de la motivació. Hem de dotar els nostres protagonistes de motivacions importants. Desig de justícia, com és el cas d’en Wallander, el detectiu d’en Henning Mankell, desig d’un món millor com la Offred i la Moira al Conte de la lletera, de la Margaret Atwood...
Resumint: Si volem un personatge gris, fem-lo gris però regalem-li algun detall, alguna característica que el facin inoblidable i inconfusible.

Comentaris

Entrades populars