Fent un café

3 llibres, 3 paraules, un relat
Els viatges de Gulliver, Jonathan Swift
Ull de gat, margaret Atwood
Dents blanques, Zadie Smith



Ara mateix la Tere m’explica un dels seus últims viatges, mentre somriu mostrant les seves dents blanquíssimes, i comenta que li ha costat un ull de la cara, però que s’ho valia.
Ella mai no ha pogut entendre que la gent viatgi si no ho pot fer en el que ella anomena “condicions”, és a dir, en els millors hotels i amb tot els luxes i les comoditats possibles. Tampoc entén que la resta de mortals ens entestem a viatjar a l’agost, amb tota la “xusma”. Costa fer-li entendre que no tothom
disposa de la seva flexibilitat de dates i de cartera. De fet ni ho provo. Si qualsevol altra persona em vingués amb aquestes “pijeries”, l’engegaria a pastar fang. Però es la Tere.
La Tere i jo vam anar juntes a escola i hem mantingut l’amistat tot i el rumb diferent que han agafat les nostres vides. Soc de les poques persones que la coneix bé. Jo la veia sortir de casa perfectament vestida i pentinada, sense una taca, parant un compte infinit a evitar la brutícia que ens envoltava, al carrer, al barri, al pati fangós de la nostra escola, fins i tot a la biblioteca vella i polsegosa del centre. Més endavant, vaig veure el seu enamorament genuí i absolut d’aquell home que a mi em semblava un vell perepunyetes, però que per ella era el príncep dels contes. Ric, polit i culte, ell li va ensenyar el mon, com ella no es cansa de dir. Un mon que ella sempre havia intuït que existia en alguna banda. No va voler criatures, perquè ell no en volia. No va voler “bestiòles” perquè ell no en volia. Es van tancar els dos en una preciosa i màgica gàbia daurada que els portava per tot el mon sense deixar-los veure cap misèria. Ara ella està sola a la gàbia. Sé que li faig una mica de pena amb la meva hipoteca, els gats, el fill gandul, la filla rebel i el petit seguici d’exparelles més o menys emprenyadores. A mi me’n fa una mica la seva vida asèptica i solitària. Però aquí estem, fent-la petar. Aviat deixarem de
banda les anècdotes de les nostres vides tan dispars, i ens centrarem en el que sempre ens uneix, en la connexió profunda que sustenta la nostra amistat: una vegada més, comentarem amb els ulls guspirejant, l’ultima novel.la que hem llegit amb fruïció.

Relat escrit per la Sandra Cabrespina

Comentaris

Entrades populars