Mercè


No sé quina cara posar a la Mercè. No sé com dir-li.
Com puc pagar el lloguer del pis, com? Com ho faig?
Puc acostar-me al Jocker i provar sort.
Com puc pensar això? Nooooo ! NO em puc acostar al Jocker!!!!
Ho necessito tant! La Mercè no té perquè assabentar-se'n.
No m'ho perdonaré mai, mai, i ella tampoc, no me la mereixo, sóc... però que més dona...
Aquella timba i... Com em vaig poder jugar la casa? Com? com?
M'és igual tot, fa tant de temps. Aquella fredor de les cartes en les meves mans, la boca seca i el cigar entre els dits i el got llarg de whisky al davant...aspre, ben aspre. Ni un bon clau és igual.
Vaig entrar al Jocker. Feia tant de temps. Em tremolaven les cames i la imatge de la Mercè plorant, com tantes vegades, em venia un cop i un altre davant dels ulls. Vaig prémer els punys enfonsats a les butxaques de l'americana. Les dents em cruixien. Era el moment de girar cua per no tornar mai més. La desgràcia era a prop i ho sabia. I el gust aspre del whisky em va venir a la boca. La Mercè continuava allà, fixada, davant dels meus ulls, com l'estalvi de pantalla d'un ordinador. I la remor dels meus peus baixant cada esglaó em feia venir calfreds als braços. No el veia, però el saló amb la barra al fons me'l sabia de memòria. Em sentia com un titella, en un estat hipnòtic. Com si algú per darrere em mogués per la sala i les cames avancessin de manera inconnexa.
Una angoixa coneguda, eterna, es confonia amb un crit ofegat que em sortia de dins: Merceeeè!
Vaig veure de manera confusa en Jan, l'amo. Company de nits de "sexe, droga i rock and roll". I joc, molt joc. Feia dos anys que no el veia. Dos anys d'anar a Ludòpates Anònims per complaure a la Mercè.
- No hi vull tornar mai més allà. Només necessito una mica de sort avui i que la Mercè no pateixi. Aquells bojos de l'associació no els necessito per a res!
- Hola Jan, vaig dir sense reconèixer la meva pròpia veu.
Damunt la barra vaig veure les claus de casa, de manera nítida, real... Vaig voler agafar-les. Era la meva casa!!!! I els meus dits es van acaronar entre ells. Les claus no hi eren. I en el meu estómac es va fer un nus.
No vaig poder continuar parlant amb en Jan...Gots de whisky, cartes, i remor de claus es repetien en el meu cap. Una suor freda em recorria el cos. M'ofegava. Vaig córrer, córrer i cridar.
No puc recordar com vaig aparèixer assegut a l'esglaó de l'entrada de ludòpates anònims. I allà vaig estar hores,fins que algú va obrir la porta i em va mirar als ulls.
- La Mercè que no ho sàpiga...

Relat escrit per la Montse Puig

Comentaris

Entrades populars