La tieta Lola



La meva tieta Lola patia misofòbia que és una por patològica a la brutícia, la contaminació i els germens. Això ho vaig saber més tard, de grandeta. Llavors en deien manies.
La meva tieta Lola sempre netejava, fregava el terra agenollada, treia la pols compulsivament, inclús de les plantes del jardí, abrillantava els metalls fins deixar-los resplendents i entre fregada i fregada també es fregava les mans tantes vegades que no es podien comptar. Les tenia resseques i encetades. Sempre duia mocadors i uns guants de cotó a les butxaques per usar-los per obrir portes, tocar el timbre o obrir armaris. Ningú la podia tocar ni ella tocava ningú. Als nebots ens deia que era perquè com que era vella ens podia encomanar microbis i nosaltres ho trobàvem normal.
Però la tieta Lola era molt més que això. La recordo amb els ulls tristos però mirada intel.ligent. Cada dia després de sopar rebíem a casa la seva visita. Ella pujava a dalt on ja érem al llit la meva germana i jo i ens preguntava la lliçó. Amb ella vam aprendre els rius d’Espanya, les regions i les capitals de província. Li encantava la geografia. No es cansava mai i a nosaltres ens agradava perquè si ens ho sabíem no faltava la bosseta amb uns quants sugus. Després baixava i sempre i amb les mateixes paraules s’acomiadava de la resta de la família: bona nit, fins demà.
De ben joveneta els seus germans li van adjudicar aquest rol, el de serventa, i ella ho va acatar sense cap protesta. Tenien la minyona gratis que no parava de netejar, sense cobrar i sense queixar-se. Això era normal en aquella casa. Van acabar quatre dones: la tieta Lola, la més gran que posava una mica d’ordre, una que s’havia quedat vidua i que anava a la seva i la més petita que era la “senyora mimada” de la casa . També se li va adjudicar o es va adjudicar aquest rol sense més. Finalment només en van quedar dues, la tieta Lola, ja gran, i l’altra, la senyora, també gran però que es pensava que no ho era i que tenia el privilegi de manar.
La seva vida era la neteja i les seves visites nocturnes a casa. De gran vaig saber que la seva germana, “la senyora”, la tractava amb menyspreu. La tieta Lola tenia l’obligació de pujar-li l’esmorzar al segon pis que és on tenia l’habitació. A la ment tinc la tieta Lola totalment deformada per l’artritis. Anava torta i li sortien els dits dels peus de les sabates però ella cada dia pujava aquell munt d’escales amb la safata de l’esmorzar a la seva germana i moltes vegades li deia que el cafè amb llet estava una mica fred o que volia la torrada una mica més feta. La tieta Lola baixava i tornava a pujar ranquejant i esperava el veredicte.
La tieta Lola es va morir un dia sense fer soroll. S’havia passat hores fregant el terra agenollada i el metge va dir que se li havia format un coàgul a la cama i li havia anat al cor. Va ser un funeral fred, talment com l’havien tractat els adults.
Però hi va haver una sorpresa. L’endemà quan van anar a obrir la porta de la seva habitació que mai no havia deixat entrar ningú es van trobar amb un espectacle dantesc. La meva tieta Lola també patia la síndrome de Diògenes. Muntanyes i muntanyes d’escombraries amuntegades en aquell petit habitacle. Ningú no s’ho podia creure.
Malgrat les seves patologies jo la recordo com una persona amable i bondadosa amb tothom i així pensen també molts dels meus cosins.

Relat escrit per la Mar Bruguera

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars