Eines d'escriptura per Maria Català i Rosa Tirado (IX): El marc temporal

Programa emés a Mataró Ràdio el mes de maig de 2017


Quan parlàvem dels possibles llocs on situar les nostres narracions, us aconsellàvem quedar-vos a prop de casa, utilitzar l’entorn conegut, el vostre entorn.
El mateix us aconsellem pel marc temporal. Sempre us serà més fàcil parlar de l’època en que us ha tocat viure. I d’aquesta manera us sumareu al gran nombre d’escriptors que han estat cronistes de la seva època: en Charles Dickens, l’Isabel-Clara Simó, en Jaume Cabré, en Terenci Moix... la llista pot ser infinita.
O als escriptors de novel·la negra, grans cronistes socials del segle XX i XXI. En Vázquez-Montalbán, en Sebastià Bennassar, en Henning Mankell, la Donna Leon o l’Alicia Gimenez-Bartlett per citar-ne només uns quants.
Tots ells han creat personatges que ens han ajudat a entendre el joc de poders del món i ens han mostrat la part més fosc de la nostra societat. Venècia ha anat canviant mentre la miràvem a través dels ulls de l’Inspector Brunetti i el mateix ens ha passat amb Suècia i Barcelona.
Però la societat actual és només una de les opcions. Si el que voleu fer és situar la vostra narració en el passat és imprescindible documentar-se molt bé i ser molt estrictes a l’hora de fer servir la informació que trobeu.
Perquè un excés d’informació, li va passar a l’Almudena Grandes amb Inés y la alegria, pot convertir una gran novel·la en un assaig. Per sort, a les altres dues novel·les de la trilogia, El lector de Julio Verne y Las tres bodes de Manolita, l’Almudena Grandes va dosificar la informació i la va integrar a la narració.
I és que dels errors se n’aprèn.
Un truc força eficaç és el que fan els directors de cinema: No els cal ambientar tot Nova York com als anys de la llei seca per gravar les escenes de gàngsters. Amb un tros de carrer que tingui cases antigues, cotxes de l’època i uns quants vianants vestits com als anys 40, ja n’hi ha prou.
Un exemple el trobem en els nens que fa servir l’Ildefonso Falcones a La catedral del mar per descriure el carrer del Mar de Barcelona un dia d’estiu del segle XIV:
"Cap dels dos nens va poder vèncer el impuls d'aturar-se al costat de les taules dels argenters situades a banda i banda del carrer del Mar. Barcelona era una Ciutat pròspera i rica i bona mostra d'això eren els nombrosos objectes valuosos exposats en aquelles taules: vaixelles de plata, gerres i gots de metalls preciosos amb incrustacions de pedres, collarets, polseres i anells, cinturons..., una infinitat d'obres d'art que refulgien sota el sol de l'estiu i que l’Arnau i en Joanet intentaven mirar abans que l'artesà els obligués a continuar el seu camí, de vegades a crits o a calbots".
Una altra opció és situar la nostra narració en el futur. Aquesta és l’opció de la ciència ficció. Observant el present, ens imaginem com serà el món d’aquí a cent o dos-cents anys.
La ciència ficció ens dóna llibertat absoluta. Això sí, si volem que el nostre món sigui creïble, ha de seguir les lleis de la física i els humans seguiran sent humans. O estarem escrivint fantasia.
Un exemple de ciència ficció recent i que és un bon de exemple de com imaginar el futur, en aquest cas el futur proper, és la novel·la Els Mandibles: una família, 2029- 2047 de la Lionel Shriver.
Tanmateix hi ha poques històries que succeeixin en un únic espai temporal. La majoria barregen varies èpoques.
És el cas de les sagues familiars o de les històries on la narració salta d’una època a l’altra. Aquest és el cas de Desig de Xocolata de la Care Santos o d’El atlas de las nubes d’en David Mitchell que va ser finalista del Booker Prize al 2004. Una història que comença al segle XIX a les illes Chapman, a prop de Nova Zelanda i acaba en un futur post-apocalíptic.
Sigui quin sigui el marc temporal i el marc espai que escolliu per a la vostra història, escriviu-la neta. Poden ser complicades i amb molts girs però dins la complicació i els girs, han d’estar netes.
Ens hem de dedicar a la literatura monàsticament. Utilitzar la paraula més senzilla. Molts sinònims embruten el text. Moltes preposicions i temps compostos es poden treure i deixar un text més net.
Podem barrejar passat, pressent i futur amb pensaments, idees, notes etc, per captar l’atenció del lector i perquè participi de la història. Tot i així, no hem d’obrir histories paral·leles, ni camins que no condueixen enlloc perquè això seria enganyar-lo.
I acabarem amb una cita de l’escriptora Patricia Highsmith:
«Si l’escriptor pensa en el seu material fins que es torni part de la seva ment i de la seva vida, i es fica al llit i es desperta pensant en ell, quan al final s’assegui a treballar fluirà amb voluntat pròpia».
I una d’en Bruce Lee, llicenciat en filosofia a la Universitat de Washington i més conegut per les pel·lícules d’arts marcials:

Buida la teva ment, lliura’t de les formes, com l’aigua.
Si poses aigua en una copa l’aigua és la copa.
Si la poses en una ampolla és l’ampolla.
Si la poses en una tetera és la tetera.
L’aigua pot fluir...
o pot colpejar.
Sigues aigua, amic.

Justa la fusta! Buidem la ment, lliurem-nos de les formes i deixem fluir les nostres paraules. Si escrivim una novel·la siguem la novel·la. Si escrivim un poema siguem el poema. Siguem literatura, amics i allò que, al principi, només era una idea, es convertirà en  un univers. Un univers en el que viurem des del dia que concebem la història fins que la parim.

Comentaris