Eines d'escriptura per Maria Català i Rosa Tirado (VIII)

Programa emès a Mataró Ràdio el mes d'abril


L'ESPAI

Un cop triat el gènere, cal pensar l’argument, concretar el narrador, els personatges i la localització. I d’això, de l’espai literari, parlarem avui.

Comencem amb un exemple, el principi de la magnifica novel·la El perfum: història d’un assassí de l'escriptor alemany Patrick Süskind.
«En el segle XVIII va viure a Franca un dels homes més genials i abominables d’una època en la qual no escassejaven els homes abominables i genials. Aquí narrarem la seva història. Es deia Jean-Baptise Grenouille»
No és una meravella? En dues línies i mitja l’autor ens trasllada a la França del segle XVIII, ens presenta el personatge principal i ens fa agafar unes ganes tremendes de continuar amb la lectura.

Què hem de tenir en compte a l’hora de triar l’espai de la nostra narració?
Diu la Camila Läckberg, escriptora sueca de novel·les de misteri: «Situar l’acció en un lloc del que se’n saben totes les particularitats i xafarderies és de gran ajut perquè la trama flueixi amb naturalitat.»
Quedar-nos a prop de casa facilita la feina perquè controlem més els elements de la narració i com més els controlem més versemblant sonarà el que estem escrivint.
L’Alice Munro, l’Elisabeth Strout i la Mercè Rodoreda són exemples d’escriptores que han escrit del seu món quotidià.
Això no vol dir que haguem de situar la nostra narració en un lloc real en el sentit estricte de la paraula. De vegades, només cal canviar el nom real per un de fictici. Penseu en el Macondo de Cien años de soledad, la ciutat de Castlerock de Stephen King o la Ciutat dels Sants d’en Miquel llor. Totes descriuen espais i societats coneguts pels seus autors però en utilitzar un nom imaginari els dóna un plus de llibertat.

Ara bé, si estem disposats a documentar-nos i a investigar podem situar la nostra història a qualsevol lloc del món.

Aquesta opció de buscar un lloc desconegut i llunyà per situar la narració, la va triar en Bram Stoker quan va escriure el seu magnífic Dràcula. L’Stoker mai no havia posat els peus a Transilvània però es va informar i va escriure la tercera novel·la en llengua anglesa més llegida al món.

I encara tenim una altra opció: situar la nostra història en un món totalment imaginari. Això és el que va fer en Ray Bradbury per escriure Les cròniques marcianes o en Tolkien per escriure El Senyor dels Anells.
Si el que escrivim és fantasia, encara serem més lliures a l’hora de crear el nostre univers, ja que podrem trencar totes les lleis de la física, una rere l’altra i sense cap excusa, només dient que al món que hem creat, les coses són així.

Però sabeu quin és el fil que hem de fer servir per unir totes les peces?
La naturalesa humana.
L’espai psicològic i l’espai social són el centre de qualsevol narració.
Tant se val a quin món remot situem la narració, sempre parlarem de persones i de la societat que ens envolta.
I si volem atrapar el lector, hem de crear il·lusió de vida i l’hem de convèncer que el món que estem creant és possible perquè els nostres personatges són humans i tant si viuen en un entorn familiar o en un món inventat sentiran amor, alegria, ira, por o tristesa.

Comentaris

Entrades populars