L'habitació 511


És la nostra habitació, la 511, neta, blanca, resplendent tota ella. Només entrar es veu el llit enorme, també blanc, el suau nòrdic, els coixins tous i igualment blancs, com les cortines, les tovalloles de bany i els barnussos. El silenci envaeix l’espai només trencat pel suau so del mar. Procuro ser-hi primer, m’agrada recrear-m’hi, obrir el balcó, olorar el mar salat, sentir l’aire fresc i contemplar l’horitzó. Porto la música que ens agrada, música de piano de Chopin, relaxant, el nocturn número 2 no hi pot faltar. Gaudeixo del moment mentre penso que les habitacions dels hotels de luxe tenen quelcom de sensual que no es troba enlloc, ni en la pròpia llar.
M’agrada estar sola una bona estona, la suficient per omplir la gran banyera blanca, tirar-hi de tot el que hi ha a disposició, les petites boles efervescents, verdes com pèsols tendres, i olorar. L’aigua molt
calenta i repetir el ritual de sempre: treure’m la roba, guardar-la a l’armari blanc, ficar-me dins l’aigua poc a poc de tan calenta com està, tancar els ulls, escoltar la música amb una copa de cava a l’abast i només gaudir.
Surto del bany quan l’aigua es comença a refredar i faig lliscar la loció hidratant pel meu cos impregnant la pell de la suavitat de seda i després el barnús que m’abraça. Estic llesta.
M’ajec al llit i tanco els ulls. Fa temps que m’hi estic sola però jo seguiré anant a l’habitació 511 del nostre hotel el segon dimecres de cada mes com ho he estat fent durant molt de temps. Tanco els ulls i
recordo tantes tardes compartides, les converses que mai no s’acabaven, no hi havia prou temps per a tot els que ens volíem explicar i l’amor, les carícies, els t’estimo, els somriures, els silencis, la nuesa, el frec a frec, els petons, el plaer, la suavitat, el tacte, l’olor, la calidesa, la suor i sobretot la tendresa ... i després de l’amor, la gana i la trucada per demanar menjar. Els dimecres més feliços que ben valen una vida i que res ni ningú podran esborrar. El privilegi d’estimar i ser estimada, de tenir un amic-amant encara que des de fa temps estic sola a l’habitació 511 del nostre hotel però que jo hi
seguiré anant el segon dimecres de cada mes, repetint rituals i revivint records dels anys més feliços de la meva vida.
M’endormisco i de sobte sona un timbre. Obro els ulls amb dificultat i m’adono que he estat plorant en somnis, tinc la pell de la cara tibant i el regust salat de llàgrimes a la boca. El telèfon! és el telèfon de la tauleta de nit. Despenjo i sento una veu d’home que diu:
Senyora, a recepció hi ha el Sr. Gerard Bosch que diu que vostè l’està esperant.
Que pugi, contesto, amb un somriure, els ulls esbatanats i el cor desbocat.

Relat escrit per la Mar Bruguera

Comentaris

  1. I ara ens deixes així? Vindrà el Sr. Gerard vestía de Blanc?
    Molt bé Mar!

    ResponElimina
  2. Molt be Mar!! m'ha agradat molt

    ResponElimina
  3. Potser era un ocell i es feia dir Gerard tot i no ser en Gerard?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars