Lectures, d'estiu?

Ahir, parlant amb un amic, professor de francès a Primària, em va dir que aprofitava les vacances per a llegir. Com tothom, vaja! -vaig pensar. El que no em va semblar tan comú era que ell havia triat com a lectures de platja i gandula els clàssics de la literatura francesa en el seu idioma original. I aquest juliol-agost de 2017 està llegint "Madame Bovary" de Flaubert.
Potser jo no sóc tan diferent, perquè en el que portem de mes he llegit "Allò que va passar a Cardós" d'en Ramon Solsona i "La sega" d'en Martí Domínguez.

 

Ambdues novel·les mereixen -com a mínim- dues lectures. Una com a lector/a ras, que busca gaudir de la història que s'explica i saber cóm se'n sortiran els nostres personatges predilectes. Però ambdues reclamen a crits una segona lectura amb ulls d'aprenent/a d'escriptor/a. 

Les dues novel·les m'han estat fàcils de llegir, però cap té una estructura o un plantejament senzill, si ho mirem amb detall. Jo, que ja tinc una edat, recordo les Olimpíades on la Nàdia Comaneci feia salts i tombarelles sobre la barra d'equilibris i semblava que fos la cosa més fàcil de fer. Desenganyeu-vos, que sembli fàcil només vol dir moltes hores de feina i d'ofici. Això és el que porten a l'esquena en Solsona i en Domínguez, moltes hores d'ofici d'escriptor.  

En Ramon Solsona ens presenta una història coral, amb un munt de veus narratives. Tantes que a cada inici de capítol ens posa qui està parlant i fins i tot on està. Com si es tractés d'una escena de teatre, trobem entrades com "Bosc de Virós - Santi Vallory i Rossita". Relats en primera persona, en tercera persona (narrador omniscient), articles de premsa de la revista "Pallaresos" ... una construcció de novel·la certament complexa però que no ens adonem i llegim "com l'aigua". 

Amb un primer capítol "In media res", per deixar-nos garratibats i atrapats al llibre. 

Al meu parer, la rigorositat històrica i la confecció de la novel·la han passat factura a la construcció dels personatges. M'hauria agradat saber-ne més, des de dins seu. 

L'autor, en Martí Domínguez, explica en una entrevista que es va comprar un mas abandonat al Maestrat i, quan hi va fer obres hi trobà amagats uns fusells de la Guerra Civil. Encuriosit, preguntà als seus veïns i alguns li explicaren històries de quan eren xicotets i, als anys 40-50, els maquis i els guàrdies civils es perseguien a mort per aquelles muntanyes. 

El fet que molts li diguessin "Jo tenia sis/vuit/deu anys quan ...", fa que decideixi explicar la novel·la des del punt de vista d'un nen. Com ja va fer l'Emili Teixidor a la seva novel·la "Pa negre". En Martí Domínguez, com en Teixidor o l'Almudena Grandes, tria personatges que no han viscut la Guerra Civil en primera persona, però en són les víctimes col·laterals: les dones, els nens, els vells ...

"La sega" és la història d'un atzucac, una posició impossible de mantenir: la dels pagesos enmig els maquis i la guàrdia civil. Ajudar als uns, era ser l'enemic dels altres. I en els dos casos, una condemna a mort. La novel·la té moments bellíssims dedicats a la Natura, per una banda. I per l'altra, moments terribles on campen la mentida i la por. 

"La sega" no té descripcions violentes ni sagnants. És molt pitjor el silenci aterrit, no saber mai en qui confiar, amb qui poder parlar sense embuts. Bons? Dolents? Si i no. En Martí Domínguez domina l'art de la traïdoria literària i en acabar el llibre no sabrem del tot la veritat del que va passar, ni qui va vendre a qui. Ara bé, la versemblança dels personatges és tal, que creurem que l'autor no s'ha inventat ni una ratlla del que ens ha explicat, que potser només n'ha canviat alguns cognoms.