Uruguai 2011

El ferri em va deixar al port de Colonia del Sacramento, està a menys d'una hora d'Argentina travessant el Rio de la Plata. Per fi estava a Uruguai, terra on una part de la meva família hi va recalar els anys de la fam. No estava segur de trobar-hi cap dels seus descendents.
Després de passar pel carrer de los Besos Perdidos, em vaig trobar amb la torre del far, d'un blanc feridor, des d'una caseta adossada al costat vaig escoltar les notes d'un bandoneó. Em vaig quedar embadalit, parat davant la porta.
"Pasar vos, esta es casa de dios". Una dona alta em convidava a entrar dins casa seva, des d'on sortia aquella música que m'havia fet aturar.
Era una estanca digna, amb moltes fotografies, algunes de color sépia. Un vell assegut a una cadira de vímet estava tocant el bandoneó, els dits d'aquell home, castigats per una artrosis prou visible, eren capaços de treure del instrument, la música amb més sentiment que mai havia escoltat. "Es mi papá", em va dir la Luz.
Fa pocs dies vaig rebre una carta de la Luz, em deia que el seu pare s'havia mort mentre estava tocant el bandoneó. La carta m'ha recordat els dies que vaig conèixer a la Luz i el seu pare. Ens escrivíem, poc, però mai han faltat durant aquest anys els bons desitjos quan arribaven els nadals.
Jo havia aprofitat per saber si ella coneixia a quelcom amb el meu cognom, li vaig explicar que dos tiets havien emigrat primer a Argentina i després a Uruguai. No hi va haver sort.
Quan va saber que jo venia d'Espanya, va córrer a buscar una fotografia que em va ensenyar, era la d'una nena al mig de la família Franco, "Yo de niña bailé tango ante vuestro presidente", em va dir, jo vaig fer un somriure pel tractament que havia donat al generalíssim.
Va ser com vaig saber que la Luz havia estat una famosa balladora professional de tango, m'ensenyà fotos seves en molts teatres de tot el món. Havia començat a ballar en públic quan només tenia tretze anys.
Anàvem esgranant històries seves i històries meves quan va dir-me, "Vos se os quedáis a comer en casa", no recordo si vaig contestar, sí recordo que el "puchero" estava de mort i el "alfagar" fet a casa ajudat amb un gotet de vi dolç, estava per ressuscitar al mort.
La Luz em va contar que tot s'acabà el dia que el seu marit i parella de ball va ser assassinat quan es defensava d'un robatori. Va entrar dins una crisi que la portà l'hospital per una llarga temporada, mai més va poder ballar.
Abans d'acomiadar-nos em va donar la adreça del seu fill, viu a Girona, ens hem vist cinc o sis vegades. Sé que la Luz vindrà prest a Girona, m'ho va dir el fill. Vol conèixer el nét espanyol, que encara no ha fet l'any. M'agradarà retrobar-me amb la Luz.

Relat escrit pel Pilio Piris

Comentaris

Entrades populars