Tertúlia lletrícola de juny 2017 - Manual per a dones de fer feines

Divendres passat, la nostra tertúlia lletrícola va tenir com a protagonista a Lucia Berlín, una escriptora de contes nord-americana exponent del gènere més post-modern i de moda: l'auto-ficció.

En d'altres autors, comparar vida i obra és un exercici fútil (Jules Verne no va viatjar ni de bon tros el que farien suposar els seus relats), però en el cas de la Lucia (com el de Jack London per tornar al segle XIX), vida i obra s'entrelliguen. Lucia Berlin (Alaska, 1936 – Califòrnia, 2004) ha estat comparada per la crítica literària amb altres autors estatunidencs com Ernest Hemingway o Raymond Carver. Al llarg de la seva carrera va escriure 77 contes. Es va casar tres vegades. La primera, als 19 anys, amb un escultor que va abandonar-la després del segon fill. La segona, als 22, amb un músic de jazz que acabaria enganxat a l’heroïna. La tercera, amb el que fou el pare dels seus altres dos fills i de qui es va divorciar l’any 1968. Amb quatre fills per criar tota sola va fer front a l’esclerosi i diversos episodis d’alcoholisme, amb el pas per diferents centres de desintoxicació, sempre patint una successió de feines temporals i precàries. Una vida que es veu reflectida en la seva prosa.

M’encanten les cases, tot el que em diuen, i és un dels motius pels quals no tinc cap inconvenient a fer de dona de fer feines. És com llegir un llibre. (Lucia Berlín)

El millor anàlisi de la prosa de Lucia Berlín i del perquè el que escriu es Literatura (sí amb majúscules) l'he trobat en aquesta ressenya d'Henar Morera:
http://anoiadiari.cat/preferits/manual-dones-fer-feines-lucia-berlin/

La velocitat de la seva prosa provoca un ritme lector que deixa una impressió abassegadora. S’ha de parar. Quan t’hi tornes a posar, tant tu com els contes ja no sou iguals. Per moments et fa vergonya ser feliç o tenir una vida que no vius al límit. Les seves protagonistes, moltes dones o una de sola, representen l’altra cara del somni americà; clients en bugaderies, pacients de codi blau, mestres d’espanyol, dones de fer feines que roben, alcohòlics en rehabilitació, una mare que només dorm i beu, una germana a qui diagnostiquen un càncer dues setmanes després d’haver-se enamorat... “Càsum Judes.” L’energia de la veu narradora se t’emporta: “Un moment. Deixeu-me explicar.”

Un altre comentari, més personal, és el que fa el traductor dels seus contes a la revista Núvol: https://www.nuvol.com/opinio/lucia-berlin-manual-per-a-dones-de-fer-feines/

Lucia Berlin va morir el dia que feia 68 anys i ens va deixar un llegat en forma de relats. Tot i que ella tenia Txèkhov com a referent, l’han comparada amb Alice Munro o Raymond Carver. Jo la trobo molt més carveriana. De fet, en alguns moments m’ha recordat Fante o fins i tot Bukowski o, més ben dit, m’ha fet pensar en el que Fante o Bukowski haurien escrit si, en comptes de tenir temps per dormir la mona, s’haguessin hagut de llevar a les set a preparar l’esmorzar dels seus fills.