Eines d'escriptura per Maria Catalá i Rosa Tirado (VI)

Programa emés a Mataró Ràdio el febrer de 2017

Parlem de l’estil literari, és a dir dels trets literaris que caracteritzen i diferencien els escriptors. Aquella manera particular de construir la trama, els recursos que utilitzant per resoldre-la, la llargària de les frases que fan servir, el lèxic i la musicalitat que es desprèn de la lectura del text.
L’estil és una manera de veure el món. Uns el veuen amb optimisme, altres amb pessimisme, amb ironia, amb sarcasme, amb catastrofisme...
Així com hi ha persones que ens expliquen un succés amb quatre paraules i n’hi ha d’altres que s’hi passen tres hores, hi ha escriptors que trien un estil senzill i nítid i d’altres que allargassen les descripcions, hi barregen anècdotes supletòries o fan servir un llenguatge recarregat i ampul·lós.
Recordeu com parla la Colometa? La protagonista de La plaça del diamant?

«La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats que ensenyava els pinyols».

Sembla com si estigués parlant, oi? Sona planer i sembla escrit sense esforç, tal com raja. I és que la Mercè Rodoreda és un bon exemple d’aquests escriptors d’estil senzill i nítid, que només s’aconsegueix amb molt de talent i moltes novel·les escrites.
Les descripcions tant de personatges com de l’entorn són una bona manera d’observar l’estil dels escriptors. Les paraules senzilles o cultes que utilitzen, la manera com construeixen les frases: curtes o llargues, amb ritme o sense ritme. L’ús que fan o no de les metàfores i, una cosa que és molt important a l’hora d’arribar al lector, la seva capacitat per transmetre’ns les emocions dels personatges. Tot això conforma l’estil de l’escriptor.
La Maria Antonia Oliver sap com dibuixar un personatge en un parell de línies.

«Vaig conèixer la Joana a Barcelona l’any 1979. Era una dona de 69 anys, extraordinària, molt guapa, molt grassa, molt vital. Em va explicar la seva història i jo li vaig dir que en volia fer una novel·la. Ella es va posar a riure i em va dir: «Però si és un melodrama».

A Habitacions tancades, de la Care Santos hem trobat aquesta descripció de la comadrona que atén la Teresa. Com que en aquest cas es tracta d’un personatge secundari, la Care no s’hi entrenen i amb quatre trets estem veient la dona al costat del llit:

«Teresa abre los ojos y tropieza de pronto con la mirada estupefacta de una mujer gruesa, bajita, de cara redonda, mejillas flácidas y pies diminutos».

A Joc de llunes, de l’Emília Illamola, trobem una descripció més aviat d’estil poètic. Es tracta d’un autoretrat, d’una dona que es descriu a si mateixa.

«A contrallum em veia les arrugues dels ulls, el coll, la pell pigada de les mans, taques fosques acumulades pel pas del temps i em semblava que a contrallum, m’entenia millor».

En quant a les frases i als paràgrafs, la seva longitud contribueix molt a que la narració tingui o no un bon ritme. Com la música tenen el seu propi tempo i han de reflectir el contingut, han d’acompanyar-lo i subratllar-lo.
A Vents més salvatges de la Bel Olid, un dels personatges agafa un grapat de sorra i després la deixa anar a poc a poc. La longitud de les frases sembla acompanyar el recorregut de la sorra:

«Deixa corre la sorra entre els dits, la fa caure a sobre els peus en una cascada que comença a poc a poc i es va precipitant cada cop més, fins que gairebé no en queda i torna a caure lenta, reticent d’acabar, de deixar els palmells».

I és que el què intentem fer, quan escrivim, és que el lector vegi i experimenti el que estem veient i experimentat nosaltres als nostres caps.
Un dels gran reptes al que s’enfronten els escriptors novells és trobar el seu propi estil.
En iniciar-se en l’escriptura, és força comú creure que l’ús d’un vocabulari rebuscat amb molts adjectius i sinònims, moltes frases subordinades i intercalar moltes metàfores, fa que el nostre text tingui una qualitat literària comparable a la dels grans escriptors i res més lluny de la realitat. D’aquesta manera l’únic que aconseguim és escriure un text obscur, pesat i carregós.

Comentaris

Entrades populars