Dansa russa

Sóc Svetlana Damilova, la més gran ballarina de tots els temps encara que em vulguin comparar amb la Paulova que no m’arriba ni a la sola de les meves sabatilles de punta. Els més exigents crítics em saben valorar, estic per damunt de totes, sóc única, la gran Svetlana, la divina.
Han passat uns quants anys des de que la meva passió per la dansa es va començar a manifestar, de ben petita i per sorpresa de la meva mare que no entenia d’on treia aquells moviments. Vaig néixer en una zona rural prop de Sant Petersburg i la meva primera infància va ser trista i miserable i sobretot, freda, un fred que se’m ficava dins meu. Orfe de pare des dels dos anys, la meva mare feia el que podia per donar-nos una mica de menjar als meus dos germans i a mi, el què podia ho vaig saber amb el temps. Venien homes atrets per la bellesa i per la seva complaença. N’hi va haver un que un dia va venir carregat amb un gramòfon i per primera vegada vaig sentir música i em va transformar, em vaig deixar endur i vaig ballar i quan ja no sonava jo sentia aquell so i ballava i ballava i era feliç i no tenia ni gana ni fred.
Vaig veure en un diari que un dels visitants es va deixar a casa una fotografia d’una ballarina en un gran teatre de Moscou i amb molta dificultat vaig llegir la noticia. Vaig saber que existien llocs on es ballava al so de la música de molts instruments.
Un dia de primavera vaig fugir de casa amb el que poc que podia portar. Vaig caminar molt, tenia gana i set. Miraculosament un carro es va parar i al veurem en aquell estat lamentable em va portar a Sant Petersburg i també em va facilitar transport per anar a Moscou.
Per fi s’havia acomplert el meu somni. Vaig buscar el teatre on hi havia el ballet Bolxoi, el de a fotografia. Allà m’hi vaig estar fregant escales i camerinos a canvi d’un petit racó als soterranis i una mica de menjar. No em perdia cap assaig, cap espectacle, em coneixia els noms de totes les ballarines i ballarins; les obres que s’hi representaven: El llac del cignes, la Bella dorment, el Trencanous ... em sabia les passes de memòria. Quan la funció acabava i el teatre estava buit jo ballava a l’escenari i em creia una solista o més i tot, una primera ballarina, el més alt estatus.
Un dia que em creia sola algú em va veure i ja tot va ser diferent. Tenia 12 anys i segons em van dir llavors un futur molt prometedor. Em van alimentar bé per poder aguantar les hores i hores de classes i assaigs. Ben aviat vaig formar part del grup de ballarines i molt poc després ja vaig ser solista, el meu somni. Tots els meus esforços es van veure recompensats. Vaig actuar als millors teatres del món: la Scala de Milà, el Royal Ballet de Londres, el New York City Ballet, el Ballet Nacional de Cuba ...
Em vaig casar amb un ballarí de segona que de seguida va deixar de ballar per fer-me d’assistent, tractar amb els representants dels teatres, acordar el meu caché, coordinar els viatges. Vam fixar la nostra residència a Londres encara que
constantment viatjaven i mai no vaig trobar el moment de tenir fills; no volia espatllar la meva carrera ni la meva figura. Quan no actuava estava constantment fent classes per refinar i mantenir la meva tècnica i el meu estat físic.
Tot això ho estic pensant, tancada en una habitació minúscula totalment encoixinada. No hi ha res, m’hi van tancar ahir després de l’atac de nervis que vaig patir a la suite de l’hotel on vaig destrossar tot el que vaig poder. Havia tornat a passar el que havia passat feia dos anys al Liceu de Barcelona quan amb molta pena vaig estar preparant un gran espectacle per acomiadar-me professionalment. El Liceu es va cremar. Ara, dos anys més tard, aguantant el dolor insuportable d’una lesió al peu dret, em trobo que el teatre de la Fenice també s’ha cremat. Tot era a punt, el teatre, l’obra Coppèlia on em podia lluir però sense massa dificultat pels meus 60 anys, autoritats de la ciutat, intel.lectuals reconeguts mundialment, artistes de tots els àmbits ... Jo m’imaginava els aplaudiments dels públic dret i cridant “bravo”, una pluja de flors, rams de flors i per fi el descans a tants anys d’esforços i disciplina. Em tracten de boja, no es poden ni imaginar pel que estic passant i el que estic patint. Quan pugui tornaré a fugir com quan era nena.

Relat escrit per la Mar Bruguera

Comentaris

Entrades populars