Trencadisses

El telèfon va començar a sonar de matinada i es va alçar d'un bot. Mai no dormia a gust quan ell no hi era, com si esperés una trucada, una trucada com la d'avui. No va ni encendre els llums, descalça i mig a les palpentes va córrer cap a l'escassa llum que venia de l'estudi, on hi havia el telèfon que no parava de sonar. El cor li bategava esverat.
El telèfon seguia sonant persistent, el veia a prop, banyat de llum de lluna, va alçar el genoll per fer la última gambada, a punt d'allargar al braç i agafar-lo. De sobte, es va adonar amb sorpresa que havia topat amb alguna cosa i va sentir el soroll de vidres trencats, i el dolor a la cama, i va tardar uns segons a adonar-se que estava descalça sobre un munt de vidres trencats i a notar la tebior de la sang baixant-li per les cames, i una mena de nàusees. Li va costar més entendre que a contrallum no havia vist que la porta de vidre era tancada i l'havia travessat. Quan s'estava embolicant amb una tovallola de bany es va donar que el telèfon en algun moment havia deixat de sonar. Ara però la urgència era una altra, aturar aquella sang. Va trucar demanant una ambulància. En sabatilles i embolicada amb tovalloles va baixar a l'entrada del pis, a esperar l'ambulància.
A l'hospital finalment va haver d'anar al quiròfan durant hores, perquè alguns talls eren molt profunds. Quan es va despertar a l'habitació, ell ja hi era. I es va adonar que fins llavors havia tingut el neguit de la trucada, de que potser a ell li havia passat alguna cosa. Es va sentir alleujada. Van parlar, van fer broma. Ell semblava preocupat, una mica culpable, ella ho trobava entendridor.
Ell la va recollir per dur-la a casa, al cotxe va estar una estona llarga callat, després de cop i volta va començar a parlar sense parar, com una reclosa oberta de sobte. Ella assistia sorpresa a l'envestida de les seves paraules, intentant entendre, mentre la sang se li acumulava a les orelles i a les ferides, que li brunzien. Ell buidava el pap, revelava el secret que segurament sabia tot el barri i ella no havia sospitat. Parlava i parlava i deia que ja no podia més, que no l'estimava, que havia conegut algú altre, que marxaven junts. Fins i tot li va ensenyar el bitllet d’avió. Tan aviat demanava perdó, com desgranava vells greuges que ella desconeixia.
Algunes paraules semblaven surar a l'aire, ..culpa, entendre, distància, diferents... A poc a poc entenia coses, lligava paraules i pensaments. Va saber també que la trucada que havia causat l'accident havia sigut d'ell. Això, però, era el de menys.
Quan van arribar a casa i ell s'oferí a acompanyar-la a dalt, fins i tot a quedar-se uns dies si calia. Ella va sacsejar el cap. No va voler ni que baixes del cotxe. Amb les crosses, sola i aguantant les llàgrimes, va pujar a l'ascensor.

Relat escrit per la Sandra Cabrespina