Passi a la bona vida

El telèfon començà a sonar de matinada, eren quarts de cinc. La seva insistència se’m ficava al cap i em va obligar a llevar-me. Havia anat molt tard a dormir amb tots els preparatius i a més a més m’havia costat molt de dormir-me.
Com una somnàmbula vaig arribar a la tauleta del telèfon amb la por que no pengessin en vista de la meva lentitud en arribar-hi. No van penjar. No sabia qui podia ser, jo estic sola i no tinc ningú per qui hagi de patir. Malgrat tot no estava gens tranquil·la i el cor se’m va disparar dins el pit.
A l’altra banda de la línia una veu profunda em va preguntar si jo era... i va dir el meu nom i cognoms. Intrigada, vaig respondre afirmativament.

―Tinc el teu bitllet ―em va dir llavors la veu.
―El bitllet? A quin bitllet et refereixes?
―Vinga, noia, vinga, que per a mi no és cap secret, no et facis ara la ingènua.
―Mira, no sé qui ets ni que pretens amb la teva trucada.

I vaig penjar. M’havia despertat de cop. Vaig córrer a buscar la bossa. Vaig remoure el seu contingut i vaig trobar el que cercava però el bitllet a la llibertat no hi era. Em va agafar de tot. L’havia guardat dins la bossa preparat per a ser utilitzat en breu. Sí, hi havia la cartereta que et dona l’agència amb el patracol de papers i la reserva d’hotel (que no pensava utilitzar), però allà el bitllet no hi era. Què n’havia fet?
Vaig asseure’m al llit i em vaig esprémer les meninges per recordar els meus passos.
El dia anterior havia fet el desfalc. Al banc on vaig treballar fins ahir mateix i del que m’he acomiadat a la francesa, no tardarien en descobrir-ho, però jo per llavors ja estaria en parador desconegut. Ara el meu compte corrent ―que havia obert, sense problemes, en un paradís fiscal―, lluïa amb una quantitat molt, però que molt respectable que em permetria viure amb confortabilitat la resta dels meus dies en un país sense tractat d’extradició. Dies abans havia anat a diverses agències de viatges. A la primera vaig comprar un bitllet a Madrid, a la segona un altre a Amsterdam i finalment, a una agència fora del meu barri, un altre bitllet a les Illes Maldives, aquest últim era el que no trobava...
Hòstia, aquella veu!... de sobte la vaig recordar, era l’home de l’agència on vaig comprar el meu passi a la bona vida.
El telèfon tornà a sonar...

Relat escrit per la M. Rosa Salas

Comentaris

Entrades populars