Pets

Amb tres fills, la pressió per tenir animals de companyia –mal anomenats mascotes, pets en anglès- a la nostra llar ha sigut altíssima. Un moixó caigut del niu, el pollet comprat al mercat, una conilleta regalada i després una altra, un cadell de gos abandonat que t’endossen a casa amb l’excusa de que es tracta d’una copropietat entre els companys de l’escola, un felí de la darrera gatada que faria joc amb la rateta que escombrava l’escaleta...
No són animals qualsevol. Parlem d’éssers vius, amb sentiments, que mereixen respecte. No es tracta de sotmetre’ls als capricis de qui només procura la pròpia satisfacció en el joc interactiu, en l’empatia a estones compartida. Tots tenim necessitats que hem de satisfer. Ells també. No fer-ho comporta sofriment. No es tracta de gaudir els bons moments i deixar les feines pels altres.
He procurat argumentar la meva postura i he aconseguit mantenir posicions amb èxit desigual. El moixonet durà un dia; el pollet una setmana; els conills una temporada al terrat de casa fins que els vam poder traspassar; el gosset, després de la primera setmana pactada al garatge de casa nostra, es va matar al caure de la finestra d’un quart pis al carrer; i la gata maula sobre teulada de zenc ha tingut sort després de llançar-se d'una tercera planta i requerir una operació de 600 euros...
Per això m’ha fet pensar el conte de Sant Jordi de l’escriptora Raquel Picolo quan parla sobre l’Aurora, una assistenta androide molt eficient, inspirada en la millor ciència ficció. La solució podria passar per aquí: dissenyar robots de gat i gos que responguin als desitjos de petits i grans, amb menys riscos i escàs esforç de manteniment.
M’encanta somiar en un futur més ètic. Arribarà el moment en que els pets robotitzats, poden emocionar i convertir-nos en millors humans.

A la Cuca i la Miu. Pels meus fills.

Relat escrit per l'Antoni Plans

Comentaris

Entrades populars